Llistat de punts

Virtuts humanes

Una certa mentalitat laïcista i altres maneres de pensar que podríem dir pietistes, coincideixen a no considerar el cristià com a home enter i ple. Per als primers, les exigències de l’Evangeli sufocarien les qualitats humanes; per als altres, la naturalesa caiguda posaria en perill la puresa de la fe. El resultat és el mateix: desconèixer la profunditat de l’Encarnació de Crist, ignorar que el Verb es féu carn, home, i habità entre nosaltres (Ioh I, 14).

La meva experiència d’home, de cristià i de sacerdot m’ensenya tot el contrari: no hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost.

En aquest món, n’hi ha molts que no es fan amb Déu; són criatures que potser no han tingut ocasió d’escoltar la paraula divina o que l’han oblidada. Però llurs disposicions són humanament sinceres, lleials, compassives, honrades. I jo m’atreveixo a afirmar que qui reuneix aquestes condicions està a punt d’ésser generós amb Déu, perquè les virtuts humanes componen el fonament de les sobrenaturals.

No n’hi ha prou, certament, amb aquesta capacitat personal: ningú no se salva sense la gràcia de Crist. Però si l’individu conserva i conrea un principi de rectitud, Déu li aplanarà el camí; i podrà ésser sant perquè ha sabut viure com un home de bé.

Potser haureu observat altres casos, en un cert sentit contraposats: tants que n’hi ha que es diuen cristians —perquè han estat batejats i reben uns altres Sagraments—, però que es mostren deslleials, mentiders, insincers, superbiosos… I cauen de cop. Semblen estels que brillen un moment en el cel i, tot d’una, es precipiten irremissiblement.

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.

Veracitat i justícia

Les virtuts humanes exigeixen de nosaltres un esforç continuat, ja que no és fàcil de mantenir molt de temps un tremp d’honradesa davant les situacions que semblen comprometre la seguretat pròpia. Fixeu-vos en la límpida faceta de la veracitat: és cert que ja ha caigut en desús? ¿Ha triomfat definitivament la conducta de compromís, el daurar la píndola i muntar la pedra? Hom tem la veritat. Per això s’acudeix a un expedient mesquí: afirmar que ningú no viu ni diu la veritat, que tothom recorre a la simulació i la mentida.

Sortosament no és així. Hi ha moltes persones —cristians i no cristians— decidides a sacrificar la seva honra i la seva fama per la veritat, que no s’agiten en un salt continu per a cercar el sol que més escalfa. Són els mateixos que, perquè els agrada la sinceritat, saben rectificar quan veuen que l’han errada. No rectifica aquell qui comença mentint, aquell qui ha convertit la veritat solament en una paraula sonora per encobrir les seves claudicacions.

La naturalitat i la senzillesa són dues virtuts humanes meravelloses, que fan l’home capaç de rebre el missatge de Crist. I en canvi, tot allò que és enredat, complicat, les giragonses al voltant d’un mateix, alcen un mur que priva sovint de sentir la veu del Senyor. Recordeu allò que Crist reprotxa als fariseus: s’han ficat en un món tortuós que exigeix pagar delmes de la menta, de l’anet i del comí, mentre abandonen les obligacions més essencials de la llei, la justícia i la fe; s’afanyen per colar tot allò que beuen, perquè no hi passi ni un mosquit, però s’empassen un camell (Cfr. Mt XXIII, 23-24).

No. Ni la vida humana noble de qui —sense culpa— no coneix Jesucrist, ni la vida del cristià han d’ésser rares, estranyes. Aquestes virtuts humanes, que considerem avui, menen totes a la mateixa conclusió. Veritablement és home qui s’entesta a ser veraç, lleial, sincer, fort, temperat, generós, serè, just, laboriós, pacient. Captenir-se així pot resultar difícil, però mai no es fa estrany. Si hi ha algú a qui li ve de nou, serà perquè s’ho mira amb els ulls enterbolits per una secreta covardia, per una manca de fermesa.

Virtuts humanes i virtuts sobrenaturals

Quan una ànima s’esforça a conrear les virtuts humanes, el seu cor ja és molt prop de Crist. I el cristià percep que les virtuts teologals —la fe, l’esperança, la caritat—, i totes les altres que comporta la gràcia de Déu, l’impulsen a no descurar mai aquestes qualitats bones que comparteix amb tants homes.

Les virtuts humanes —insisteixo— són el fonament de les sobrenaturals; i aquestes proporcionen sempre una nova empenta per a desenvolupar-se amb honestedat. Però en cap cas, no n’hi ha prou amb l’afany de posseir aquestes virtuts: cal aprendre de practicar-les. Discite benefacere (Is I, 17), apreneu a fer el bé. Cal exercitar-se habitualment en els actes corresponents —fets de sinceritat, de veracitat, d’equanimitat, de serenitat, de paciència—, perquè «obres són amors» i no és possible això d’estimar Déu només de paraula, sinó que cal fer-ho amb obres i de veritat (1 Ioh III, 18).

Si vivim així, realitzarem en el món una tasca de pau (Cfr. Gal V, 22); sabrem fer amable als altres el servei al Senyor, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria (2 Cor IX, 7). El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare: I no se sent víctima, ni disminuït, ni coartat. Camina amb el cap alt, perquè és home i és fill de Déu.

La nostra fe confereix tot el seu relleu a aquestes virtuts que ningú no hauria de deixar de conrear. Ningú no pot superar el cristià en humanitat. Per això, qui segueix Crist és capaç —no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor— de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor, perfectus Deus, perfectus homo.

Acudim a Maria, Mare nostra, la criatura més excel·lent que ha sortit de les mans de Déu. Demanem-li que ens faci homes de bé i que aquestes virtuts humanes, encastades en la vida de la gràcia, es converteixin en la millor ajuda per a aquells qui, com nosaltres, treballen en el món per la pau i la felicitat de tots.