Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que la Redempció es realitzarà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes —no saben quines— que amb Crist contribueixen a realitzar-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles…: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Tu pensaves així, fins que van venir a «despertar-te».

L’entrega és el primer pas d'una cursa de sacrifici, d'alegria, d'amor, d'unió amb Déu. —I així, tota la vida s'omple d'una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana no hi veu més que negació, sofriment, dolor.

«Pregui per mi —deies—: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa».

Bé. Però, ¿quins mitjans hi poses perquè aquests propòsits resultin eficaços?

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita això sense pressa: és molt poc el que se'm demana, per tot el que se'm dóna.

Per a tu, que no acabes d'engegar, considera allò que m'escrivia un germà teu: «Costa, però un cop s'ha pres la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!».

Aquests dies —em comentaves— han transcorregut més feliços que mai. —I et vaig respondre sense vacil·lar: perquè, «has viscut» una mica més entregat que d'ordinari.

La crida del Senyor —la vocació— es presenta sempre així: «si algú vol venir darrera Meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que resulta el sacrifici —gaudium cum pace, alegria i pau—, si la renúncia és completa!

Quan li parlaren de comprometre's personalment, la seva reacció fou raonar així: «en aquest cas, podria fer això…, hauria de fer allò altre…».

—Li respongueren: «aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s'agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d'ànim, o bé anar-se'n. Qui non est mecum… —el qui no és amb Mi, està contra Mi».

De la manca de generositat a la tebiesa no hi ha més que un pas.

Per tal que no l'imitis, copio d'una carta aquest exemple de covardia: «no cal dir-ho, li agraeixo força que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, en suplicar al Senyor que em faci “apòstol”, no s'esforcés a demanar-li que m'exigeixi l'entrega de la meva llibertat».

Aquell conegut teu, molt intel·ligent, bon burgès, bona persona, deia: «complir la llei, però amb mida, sense passar-se de la ratlla, el més just que es pugui».

I afegia: «pecar?, no; però donar-se, tampoc». Causen veritable pena aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis. Paraules ben clares de l'Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, i no perceben.

¿Per què t'amoïnes si alguns, «veient» l'apostolat i coneixent la seva grandesa, no s'entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no es llancen, d'altres en vindran!

D'ençà que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l'horitzó —cada dia, més bell—, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».

La Verge Santa Maria, Mestra de donació sense límits. —Te'n recordes?: amb lloança adreçada a Ella, afirma Jesucrist: «¡el qui compleix la Voluntat del meu Pare, aquest —aquesta— és la meva mare!…».

Demana-li a aquesta Mare bona que en la teva ànima adquireixi força —força d'amor i d'alliberament— la seva resposta de generositat exemplar: ecce ancilla Domini! —heus aquí l'esclava del Senyor.

Sents més alegria. Però aquesta vegada es tracta d'una alegria nerviosa, un xic impacient, acompanyada de la sensació clara que dins teu alguna cosa s'esquinça en sacrifici.

Escolta'm bé: aquí a la terra, no hi ha felicitat completa. Per això, ara, immediatament, sense paraules i sense victimismes, ofereix-te en oblació a Déu, amb un lliurament total i absolut.

Li diu Pere: Senyor!, ¿Tu m'has de rentar a mi els peus? Jesús respon: el que jo faig, tu ara no ho entens; ho entendràs després. Pere insisteix: Tu mai no em rentaràs a mi els peus. Replica Jesús: si Jo no et rentava, no tindràs part amb mi. Simó Pere es rendeix: Senyor, no solament els peus, sinó també les mans i el cap.

Davant la crida a un lliurament total, complet, sense vacil·lacions, moltes vegades oposem una falsa modèstia, com la de Pere… ¡Tant de bo fóssim també homes de cor, com l'Apòstol!: Pere no permet a ningú que estimi Jesús més que ell. Aquest amor duu a reaccionar així: sóc aquí!, renta'm mans, cap, peus!, purifica'm del tot!, que jo vull donar-me a Tu sense reserves.

El Senyor va sembrar en la teva ànima bona llavor. I es valgué —per a aquesta sembra de vida eterna— del mitjà poderós de l'oració: perquè tu no pots negar que, moltes vegades, trobant-te davant del Sagrari, cara a cara, Ell t'ha fet sentir —en el fons de l'ànima— que et volia per a Si, que havies de deixar-ho tot… Si ara ho negues, ets un traïdor miserable; i, si ho has oblidat, ets un ingrat.

S'ha valgut també —no ho dubtis, com tampoc no ho has dubtat fins ara— dels consells o insinuacions sobrenaturals del teu Director, que t'ha repetit amb insistència paraules que no pots passar per alt; i es valgué al començament, a més —sempre per a dipositar la bona llavor en la teva ànima—, d'aquell amic noble, sincer, que et digué veritats fortes, plenes d'amor de Déu.

—Però, amb ingènua sorpresa, has descobert que l'enemic ha sembrat jull en la teva ànima. I que en continua sembrant, mentre tu dorms còmodament i afluixes en la vida interior. —Aquesta, i no una altra, és la raó per la qual trobes en la teva ànima plantes enganxoses, mundanes, que de vegades sembla que ofegaran el gra de blat bo que vas rebre…

—Arrenca-les d'una vegada! Et basta la gràcia de Déu. No temis que deixin un buit, una ferida… El Senyor hi posarà nova llavor seva: amor de Déu, caritat fraterna, ànsies d'apostolat… I, passat el temps, no restarà ni el més mínim rastre del jull: si ara, que hi ets a temps, l'extirpes d'arrel; i encara millor, si no dorms, i vigiles de nit el teu camp.