Llistat de punts

Aquesta saviesa de cor, aquesta prudència no es convertirà mai en la prudència de la carn a què fa referència sant Pau (Cfr. Rom VIII, 6): la d’aquells que tenen intel·ligència, però que procuren no fer-la servir per descobrir i estimar el Senyor. La veritable prudència és la que està atenta a les insinuacions de Déu i, estant així a les escoltes, rep en l’ànima promeses i realitats de salvació: Jo us glorifico, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses a savis i prudents i les heu revelades als petitons (Mt XI, 25).

Saviesa de cor que orienta i regeix moltes altres virtuts. Per la prudència l’home és audaç, sense insensatesa; no excusa, per raons ocultes de comoditat, l’esforç necessari per viure plenament segons els designis de Déu. La temprança del prudent no és insensibilitat ni misantropia; la seva justícia no és duresa; la seva paciència no és servilisme.

Si el cristià lluita per adquirir aquestes virtuts, la seva ànima es disposa a rebre eficaçment la gràcia de l’Esperit Sant: i les bones qualitats humanes es reforcen per les mocions que el Paràclit posa en la seva ànima. La Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima —dolç hoste de l’ànima (Seqüència Veni, Sancte Spiritus)— regala els seus dons: do de saviesa, d’enteniment, de consell, de fortalesa, de ciència, de pietat, de temor de Déu (Cfr. Is XI, 2).

Hom nota aleshores el goig i la pau, la pau joiosa, l’alegria interior amb la virtut humana de l’alegria. Quan ens imaginem que tot s’esfondra davant els nostres ulls, no s’esfondra res, perquè Vós sou, Senyor, la meva força (Ps XLII, 2). Si Déu habita en la nostra ànima, tota la resta, per important que sembli, és accidental, transitòria: en canvi, nosaltres, en Déu, som la permanència.

L’Esperit Sant, amb el do de pietat, ens ajuda a considerar-nos amb certesa fills de Déu. I els fills de Déu, per què hem d’estar tristos? La tristesa és l’escòria de l’egoisme; si volem viure per al Senyor, no ens mancarà l’alegria, ni que descobrim les nostres errades i les nostres misèries. L’alegria penetra en la vida d’oració, fins que no tenim més remei que prorrompre en cants: perquè estimem, i cantar és cosa d’enamorats.

Mai no m’he cansat i, amb la gràcia de Déu, no em cansaré mai de parlar d’oració. Fins al 1930, quan s’atansaven a mi, jove sacerdot, persones de totes les condicions —universitaris, obrers, sans i malalts, rics i pobres, sacerdots i seglars—, que miraven d’acompanyar el Senyor de més a prop, sempre els aconsellava: pregueu. I si n’hi havia algun que em responia: no sé ni tan solament com començar, li recomanava que es posés a la presència del Senyor i que li manifestés la seva inquietud, el seu ofec, amb aquesta mateixa queixa: Senyor, que no en sé! I així tants cops, en aquelles humils confidències, es concretava la intimitat amb Crist, un tracte assidu amb Ell.

Han passat molts anys, i no conec cap altra recepta. Si no et consideres preparat, ves a Jesús com ho feien els seus deixebles: ensenyeu-nos de pregar! (Lc XI, 1). Veuràs com l’Esperit Sant ajuda la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit facilita els nostres precs amb gemecs inefables (Rom VIII, 26), que no es poden contar, per tal com no hi ha maneres adients per a descriure’n tota la profunditat.

Quina fermesa que ens ha de donar la Paraula divina! No m’he inventat res, quan —al llarg del meu ministeri sacerdotal— he repetit i repeteixo incansablement aquest consell. És recollit a la Sagrada Escriptura, i d’aquí l’he après jo: Senyor! No em sé dirigir a Vós! Senyor, ensenyeu-nos de pregar! I ve tota aquesta insistència amorosa —llum, foc, ventada impetuosa— de l’Esperit Sant, que encén la flama i la fa capaç de provocar incendis d’amor.

La Trinitat Beatíssima

Havíem començat amb pregàries vocals, senzilles, encantadores, que vam aprendre en la nostra infantesa, i que mai no ens agradaria d’abandonar. L’oració, que va començar amb aquesta ingenuïtat pueril, es desenvolupa ara en un canal ample, tranquil i segur, ja que segueix el pas de l’amistat amb Aquell que va afirmar: Jo sóc el camí (Ioh XIV, 6). Si estimem Crist així, si amb una divina gosadia ens refugiem en l’obertura que la llança va deixar en el seu Costat, s’acomplirà la promesa del Mestre: si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada (Ioh XIV, 23).

El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència. I s’entreté amorosament amb el Pare i amb el Fill i amb l’Esperit Sant; i se sotmet fàcilment a l’activitat del Paraclet vivificador, que se’ns dóna sense que ho meresquem: els dons i les virtuts sobrenaturals!

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).