Llistat de punts

Com s’insereix l’Opus Dei en l’Ecumenisme?, també em pregunta vostè. Ja vaig dir l’any passat a un periodista francès —i sé que l’anècdota ha tingut ressonància fins i tot en publicacions de germans nostres separats— allò que una vegada vaig comentar al sant pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de l’any 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.

Són molts, efectivament —i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions—, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més —a mesura que els contactes s’intensifiquen— les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià; defensar, contra la concepció monolítica i institucionalista de l’apostolat dels laics, la legítima capacitat d’iniciativa dins el necessari respecte al bé comú: aquests i uns altres aspectes més de la nostra manera de ser i de treballar són punts per a un fàcil encontre, on els germans separats descobreixen —ja feta vida i provada pels anys— una bona part dels pressupostos doctrinals en els quals ells i nosaltres, els catòlics, hem posat fundadament tantes esperances ecumèniques.

L’autèntic sentit cristià, que professa la resurrecció de tota carn, s’ha encarat sempre, com és lògic, amb la desencarnació, sense por de ser titllat de materialisme. És lícit, doncs, parlar d’un «materialisme cristià» que s’oposa audaçment als materialismes tancats a l’esperit.

¿Què són els sagraments —vestigis de l’Encarnació del Verb, com van dir els antics— sinó la més clara manifestació d’aquest camí que Déu ens ha triat per santificar-nos i dur-nos cap al cel? ¿Que no ho veieu que cada sagrament és l’amor de Déu, amb tota la seva empenta creadora i redemptora, que se’ns dóna fent servir mitjans materials? ¿Què és aquesta Eucaristia —ja imminent— sinó el Cos i la Sang adorables del nostre Redemptor, que se’ns ofereix a través de la humil matèria d’aquest món —vi i pa—, a través dels elements de la naturalesa, conreats per l’home, tal com el darrer concili ecumènic ha volgut recordar?

Hom entén, fills, per què l’Apòstol va poder escriure: Tot és vostre, vosaltres sou de Crist, i Crist de Déu. Es tracta d’un moviment ascendent que l’Esperit Sant, difós en els nostres cors, vol provocar en el món: des de la terra fins a la glòria del Senyor. I per tal que es veiés ben clar que, en aquest moviment, hi va inclòs fins i tot allò que sembla més prosaic, sant Pau també va escriure: Tant si mengeu com si beveu, feu-ho tot a glòria de Déu.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.