Llistat de punts

Ets, entre els teus —ànima d’apòstol—, com la pedra caiguda al llac. —Produeix, amb el teu exemple i la teva paraula, un primer cercle..., i aquest, un altre... i un altre, i un altre... Cada vegada més ample.

¿T’adones ara de la grandesa de la teva missió?

¡Quina ànsia hi ha al món per deixar el propi lloc! —¿Què passaria si cada os, cada múscul del cos humà, volgués ocupar una posició diferent de la que li pertoca?

No és pas cap altra la raó del malestar del món. —Persevera en la teva situació, fill meu: des d’aquí, ¡quin munt de feina faràs pel regnat efectiu de nostre Senyor!

¡Cabdills!... Virilitza la teva voluntat per tal que Déu et faci cabdill. ¿No veus com es mouen les maleïdes societats secretes? Mai no s’han guanyat les masses. —Dins els seus cataus formen un grapat d’homes-diables que s’agiten i que esvaloten les multituds, embogint-les, perquè vagin darrere d’ells al precipici de tots els desordres... i a l’infern. —Ells porten una llavor maleïda.

Si tu vols..., portaràs la paraula de Déu, beneïda mil i mil vegades, que no pot fallar. Si ets generós..., si correspons, amb la teva santificació personal, obtindràs la dels altres: el regnat de Crist: que omnes cum Petro ad Jesum per Mariam.

¿Hi ha cap bogeria més gran que escampar el blat daurat damunt la terra perquè es podreixi? —Sense aquesta generosa bogeria no hi hauria collita.

Fill: ¿com anem de generositat?

¿Brillar com un estel..., ànsia d’altura i de ser llumenera encesa enmig del cel?

Millor: cremar, com una torxa, amagat, calant el teu foc a tot el que toques. —Aquest és el teu apostolat: per a això estàs a la terra.

Servir d’altaveu a l’enemic és una estupidesa sobirana; i, si l’enemic és enemic de Déu, és un gran pecat. —Per això, en el terreny professional, no lloaré mai la ciència de qui se’n serveix com a càtedra per atacar l’Església.

¡Galopar, galopar!... ¡Fer i més fer!... Febre, dèria de moure’s... Meravellosos edificis materials...

Espiritualment: fustes de calaix, percalines, cartons repintats... ¡galopar!, ¡fer! —I tot de gent corrent: van i venen.

És que treballen de cara al moment d’ara: «estan» sempre «en present». —Tu... has de veure les coses amb ulls d’eternitat, «tenint en present» el final i el passat...

Quietud. —Pau. —Vida intensa dins teu. Sense galopar, sense la bogeria de canviar de lloc, des de la posició que en la vida et pertoqui, com una poderosa màquina d’electricitat espiritual, ¡a quants donaràs llum i energia!..., sense perdre ni la teva vigoria ni la teva llum.

No tinguis enemics. —Has de tenir només amics: amics... de la dreta —si t’han fet bé o te’n volien fer— i... de l’esquerra —si t’han perjudicat o han intentat perjudicar-te.

No expliquis fets del «teu» apostolat tret que sigui per a profit del proïsme.

Que la vostra condició passi inadvertida, com la de Jesús durant trenta anys.

Josep d’Arimatea i Nicodem visiten Jesús ocultament a l’hora normal i a l’hora del triomf.

Però són valents declarant davant l’autoritat el seu amor a Crist —audacter— amb audàcia, a l’hora de la covardia. —Aprèn-ne.

No us preocupeu si per les vostres obres «us coneixen». —És la bona olor de Crist. —A més a més, treballant sempre exclusivament per Ell, alegreu-vos que es compleixin aquelles paraules de l’Escriptura: «Que vegin les vostres obres bones i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

El geni militar de sant Ignasi ens presenta el dimoni que fa una crida d’innombrables diables i els escampa per estats, províncies, ciutats i llocs, després d’haver-los fet «un sermó», en què els alliçona sobre com han de collar amb ferros i cadenes, no deixant ningú en particular sense lligam...

Em deies que volies ser cabdill: i... ¿de què serveix un cabdill engrillonat?

Mira: els apòstols, amb totes les seves misèries patents i innegables, eren sincers, senzills..., transparents.

Tu també en tens, de misèries patents i innegables. —Tant de bo que no et falti senzillesa.

Expliquen d’una ànima que, quan li deia al Senyor en l’oració: «Jesús, t’estimo», va sentir aquesta resposta del cel: «Obres són amors i no bones raons».

Pensa si potser no et mereixes tu també aquest retret afectuós.

El zel és una bogeria divina d’apòstol, que et desitjo, i té aquests símptomes: fam de tractar el Mestre; preocupació constant per les ànimes; perseverança, que res no fa defallir.

No t’adormis sobre els llorers. —Si, humanament parlant, aquesta posició és incòmoda i poc gallarda, ¿què passarà quan els llorers —com ara— no siguin teus, sinó de Déu?

A l’apostolat hi vas a sotmetre’t, a fer-te no res: no a imposar el teu criteri personal.

No sigueu mai homes o dones d’acció llarga i oració curta.

Procura viure de tal manera que sàpigues, voluntàriament, privar-te de la comoditat i benestar que trobaries malament en els hàbits d’un altre home de Déu.

Mira que ets el gra de blat de què parla l’Evangeli. —Si no t’enterres i mors, no hi haurà fruit.

Sigueu homes i dones del món, però no sigueu homes o dones mundans.

No oblidis que la unitat és símptoma de vida: desunir-se és putrefacció, senyal cert de ser un cadàver.

Obeir..., camí segur. —Obeir cegament el superior..., camí de santedat. —Obeir en el teu apostolat..., l’únic camí: perquè, en una obra de Déu, l’esperit ha de ser obeir o anar-se’n.

Tingues present, fill meu, que no ets només una ànima que s’uneix a unes altres ànimes per fer una cosa bona.

Això és molt..., però és poc. —Ets l’apòstol que compleix un manament imperatiu de Crist.

Cal que siguis «home de Déu», home de vida interior, home d’oració i de sacrifici. —El teu apostolat ha de ser una superabundància de la teva vida «cap endins».

Unitat. —Unitat i subjecció. ¿Per a què vull jo les peces separades d’un rellotge, encara que siguin d’allò més refinades, si no em diuen l’hora?

No em feu «capelletes» dins el vostre treball. —Seria empetitir els apostolats: perquè, si la «capelleta» arriba, ¡a la fi!, al govern d’una empresa universal... ¡que ràpid l’empresa universal acaba en capelleta!

Em deies, amb desconsol: ¡hi ha molts camins! —N’hi ha d’haver: a fi que totes les ànimes puguin trobar el seu, en aquesta varietat admirable.

¿Confusionisme? —Escull una vegada per sempre: i la confusió es convertirà en seguretat.

Alegra’t, si veus que altres treballen en bons apostolats. —I demana, per a ells, gràcia de Déu abundant i correspondència a aquesta gràcia.

Després, tu, al teu camí: convençut que no en tens cap altre.

És mal esperit el teu si et dol que altres treballin per Crist sense comptar amb la teva feina. —Recorda’t d’aquest passatge de sant Marc: «Mestre: n’hem vist un que anava llençant dimonis en el teu nom, que no és de la nostra companyia, i li ho hem prohibit. No hi ha motiu per prohibir-li-ho, respongué Jesús, perquè ningú que faci miracles en el meu nom podrà malparlar després de mi. Que qui no és contrari vostre, és del vostre partit».

És inútil que t’afanyis en tantes obres exteriors si et falta Amor. —És com cosir amb una agulla sense fil.

¡Quina llàstima si al capdavall haguessis fet el «teu» apostolat i no el «seu» Apostolat!

Joiosament et beneeixo, fill, per aquella fe en la teva missió d’apòstol que et va dur a escriure: «No hi ha dubte: l’avenir és segur, potser a desgrat de nosaltres. Però cal que nosaltres, el cos, siguem una sola cosa amb el Cap —ut omnes unum sint!— per l’oració i pel sacrifici».

Els qui, deixant l’acció als altres, preguen i pateixen, no brillaran aquí, però ¡com lluirà la seva corona al regne de la Vida! —¡Beneït sigui «l’apostolat del sofriment»!

És ben cert que n’he dit, del teu apostolat discret, «silenciosa i operativa missió». —I no haig de rectificar res.

Em sembla tan bé la teva devoció pels primers cristians, que faré tot el que pugui per fomentar-la, perquè exercitis —com ells—, cada dia amb més entusiasme, aquest apostolat eficaç de discreció i de confidència.

Quan posis en pràctica el teu «apostolat de discreció i de confidència», no em diguis que no saps què dir. —Perquè —et diré amb el salm— Dominus dabit verbum evangelizantibus virtute multa —el Senyor posa en la boca dels seus apòstols paraules plenes d’eficàcia.