Llistat de punts

Supera’t davant els obstacles. —La gràcia del Senyor no et mancarà pas: Inter medium montium pertransibunt aquae! —¡passaràs a través de les muntanyes!

¿Què hi fa que de moment hagis de retallar la teva activitat, si després, com la molla que ha estat comprimida, arribaràs incomparablement més lluny que mai no havies somiat?

Topes amb el geni d’aquell o de l’altre... Per força ha de ser així: no ets una moneda de cinc duros³ que agrada a tothom.

A més a més, sense aquestes topades que s’esdevenen tractant els altres, ¿com aniries perdent les punxes, arestes i cantells —imperfeccions, defectes— del teu geni fins a assolir la forma reglada, polida i fermament suau de la caritat, de la perfecció?

Si el teu caràcter i els caràcters dels qui conviuen amb tu fossin esdolceïts i tendres com merengues, no et santificaries pas.

Convé que coneguis aquesta doctrina segura: l’esperit propi és mal conseller, mal pilot, per dirigir l’ànima entre les borrasques i tempestes, entre els esculls de la vida interior.

Per això és Voluntat de Déu que la direcció de la nau la dugui un Mestre, per tal que, amb la seva llum i el seu coneixement, ens condueixi a un port segur.

¿Com va aquest cor? —No te m’inquietis: els sants —que eren éssers ben constituïts i normals, com tu i com jo— també sentien aquestes «naturals» inclinacions. I si no les haguessin sentides, la seva reacció «sobrenatural» de guardar el cor —ànima i cos— per a Déu, en comptes de lliurar-lo a una criatura, hauria tingut ben poc mèrit.

Per això, un cop vist el camí, crec que la feblesa del cor no ha de ser obstacle per a una ànima decidida i «ben enamorada».

¡Que n’és de clar el camí!... ¡Que palesos els obstacles!... ¡Quines armes més bones per vèncer-los!... —I, tanmateix, ¡quantes desviacions i quantes ensopegades! ¿Oi que sí?

—És el filet subtil —cadena: cadena de ferro forjat— que tu i jo coneixem, i que no vols trencar, la causa que t’aparta del camí i que et fa ensopegar i fins i tot caure.

—¿Què esperes per tallar-lo... i avançar?

¡La guerra! —La guerra té una finalitat sobrenatural —em dius— desconeguda del món: la guerra ha estat per a nosaltres...

—La guerra és l’obstacle màxim del camí fàcil. —Però haurem d’acabar estimant-la, com cal que el religiós estimi les seves deixuplines.

¿Ho veus? Un fil i un altre i molts, ben trenats, formen aquesta maroma capaç d’alçar pesos enormes.

—Tu i els teus germans, unides les vostres voluntats per complir la de Déu, sereu capaços de superar tots els obstacles.