Llistat de punts

Arrenca’m, Jesús, aquesta crosta ronyosa de podridura sensual que em recobreix el cor, a fi que senti i segueixi amb facilitat els tocs del Paràclit en la meva ànima.

Quan vegis una pobra Creu de fusta, sola, menyspreable i sense valor... i sense Crucifix, no oblidis que aquella Creu és la teva Creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluïssor i sense consol... que està esperant el Crucifix que li falta: i aquest Crucifix has de ser tu.

Beguem fins a la darrera gota del calze del dolor en la pobra vida present. —¿Què importa patir deu anys, vint, cinquanta..., si després és el cel per sempre, per sempre... per sempre?

—I, sobretot —més que la raó esmentada, propter retributionem—, ¿què importa patir si es pateix per consolar, per fer content Déu nostre Senyor, amb esperit de reparació, unit a Ell en la seva Creu, en una paraula: si es pateix per Amor?...

¡Quants n’hi ha que es deixarien clavar en una creu, davant la mirada atònita de milers d’espectadors, i no saben patir cristianament les petites fiblades de cada dia! —Pensa, doncs, què és més heroic.

Jesús pateix per complir la Voluntat del Pare... I tu, que també vols complir la santíssima Voluntat de Déu, seguint les passes del Mestre, ¿et podràs queixar si trobes com a company de camí el sofriment?

Si saps que aquests dolors —físics o morals— són purificació i mereixement, beneeix-los.

¡Com ennoblim el dolor, posant-lo al lloc que li pertoca (expiació) en l’economia de l’esperit!

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això per al que jo em mereixo?

Pateixes... i no et voldries queixar. —No hi fa res que et queixis —és la reacció natural de la pobra carn nostra—, mentre la teva voluntat vol en tu, ara i sempre, allò que vulgui Déu.

En perdre aquells consols humans t’has quedat amb una sensació de soledat, com penjat d’un filet sobre el buit de negre abisme. —I el teu clam, els teus crits d’auxili, sembla que no els escolta ningú.

Ben guanyada tens aquesta desemparança. —Sigues humil, no et busquis a tu, ni busquis la teva comoditat: estima la Creu —suportar-la és poc— i el Senyor escoltarà la teva oració. —I s’apaivagaran els teus sentits. —I el teu cor es tornarà a tancar. —I tindràs pau.

L’acceptació rendida de la Voluntat de Déu comporta necessàriament el goig i la pau: la felicitat en la Creu. —Llavors es veu com el jou de Crist és suau i la seva càrrega no és feixuga.

Paradoxes d’una ànima petita. —Quan Jesús t’enviï esdeveniments que el món anomena bons, plora dins del teu cor, considerant la bondat d’Ell i la malícia teva: quan Jesús t’enviï esdeveniments que la gent qualifica de dolents, alegra’t dins del teu cor, perquè Ell et dona sempre allò que convé i llavors és l’hora preciosa d’estimar la Creu.

Una punxada. —I una altra. I una altra. —¡Sofreix-les, home! ¿Que no veus que ets tan menut que només pots oferir en la teva vida —en el teu caminet— aquestes petites creus?

A més, fixa-t’hi: una creu damunt d’una altra —una punxada..., i una altra..., ¡quin munt més gran!

Al capdavall, nen, has sabut fer una cosa molt gran: Estimar.

Vaja: després de tant «¡Creu, Senyor, Creu!», es veu que volies una creu del teu gust.