Llistat de punts

Supera’t davant els obstacles. —La gràcia del Senyor no et mancarà pas: Inter medium montium pertransibunt aquae! —¡passaràs a través de les muntanyes!

¿Què hi fa que de moment hagis de retallar la teva activitat, si després, com la molla que ha estat comprimida, arribaràs incomparablement més lluny que mai no havies somiat?

No perdis les energies ni el temps, que són de Déu, apedregant els gossos que et bordin pel camí. Menysprea’ls.

Tu..., que per un amoret de la terra has passat per tantes baixeses, ¿creus de debò que estimes Crist i no passes, ¡per Ell!, aquesta humiliació?

¡Quin regust de fel i de vinagre, i de cendra i de sèver! ¡Quin paladar tan ressec, pastós i esquerdat! —Sembla no res aquesta impressió fisiològica si la comparem amb les altres amargors de la teva ànima.

És que «et demanen més» i no ho saps donar. —Humilia’t: ¿hi restaria aquesta amarga impressió de desgrat, en la teva carn i en el teu esperit, si fessis tot el que pots?

Tot un programa, per seguir amb profit l’assignatura del dolor, ens el dona l’Apòstol: Spe gaudentes —per l’esperança, contents, in tribulatione patientes —soferts, en la tribulació, orationi instantes —en l’oració, constants.

¡Has fracassat! —Nosaltres no fracassem mai. —Vas posar del tot la teva confiança en Déu. —No vas estalviar, després, cap mitjà humà.

Estigues convençut d’aquesta veritat: el teu èxit —ara i en això— era fracassar. —Dona-li gràcies al Senyor i ¡a començar una altra vegada!

¿Que has fracassat? —Tu —n’estàs ben convençut— no pots fracassar.

No has fracassat: has adquirit experiència. —¡Endavant!

Allò va ser un fracàs, un desastre: perquè vas perdre el nostre esperit. —Ja saps que, mirat sobrenaturalment, el final (¿victòria?, ¿derrota?, ¡bah!) només té un nom: èxit.

¿Què hi fa que tinguis en contra el món sencer, amb tots els seus poders? Tu... ¡endavant!

—Repeteix les paraules del salm: «El Senyor és la meva llum i la meva salut, ¿de qui tindré por?... Si consistant adversum me castra, non timebit cor meum. —Encara que em vegi encerclat d’enemics, no defallirà el meu cor».

Bé. ¿I què? —No entenc com et pots retraure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, perquè el foc de Déu que et va captivar, a més de la llum i el caliu que t’entusiasmen, doni de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

No perdis la son pel conflicte econòmic que s’aproxima a la teva empresa d’apostolat. —Augmenta la confiança en Déu, fes humanament el que puguis, ¡i veuràs com ben aviat els diners deixaran de ser cap conflicte!

La ventada de la persecució és bona. —¿Què s’hi perd?... No es perd allò que està perdut. —Quan no s’arrenca l’arbre de soca-rel —i l’arbre de l’Església no hi ha vent ni huracà que el pugui arrencar— només cauen les branques seques... I aquestes, va bé que hagin caigut.

Una visita al monestir famós. —Aquella senyora estrangera va sentir com se li entendrien les entranyes considerant la pobresa de l’edifici: «¿Deuen portar una vida ben dura, oi?». I el monjo, satisfet, va limitar-se a respondre: «Tu ho volies, de viure al monestir; ara ja ho tens, monestir a desdir».

Això, que amb tant de goig vaig sentir dir a aquell sant baró, t’ho haig de dir a tu amb pena, quan m’expliques que no ets feliç.

¿Neguitejar-te? —Mai: que això és perdre la pau.

Decaïment físic. —Estàs... ensorrat. —Reposa. Atura aquesta activitat exterior. —Consulta el metge. Obeeix, i despreocupa’t.

Ben aviat tornaràs a la teva vida i milloraràs, si ets fidel, els teus apostolats.

¡Que costa! —Ja ho sé. Però, ¡endavant!: ningú no serà premiat —i ¡quin premi!— sinó qui lluiti amb bravor.

Si trontolla el teu edifici espiritual, si et sembla que tot s’aguanta en el buit..., descansa en la confiança filial en Jesús i en Maria, pedra ferma i segura sobre la qual havies d’haver edificat des del començament.

La prova és llarga, aquesta vegada. —Potser —i sense potser— no l’has portat bé fins aquí... perquè encara buscaves consols humans. —I el teu Pare Déu els va arrencar de soca-rel perquè no tinguis cap més agafador que Ell.

En la teva empresa d’apostolat no has de témer els enemics de fora, per gran que sigui el seu poder. —L’enemic imponent és aquest: la teva falta de «filiació» i la teva falta de «fraternitat».

Entenc bé que et diverteixin els menyspreus que et fan —encara que vinguin d’enemics poderosos—, mentre sentis la unió amb el teu Déu i amb els teus germans d’apostolat. —¿A tu, què?