Llistat de punts

Cal arribar a la convicció que Déu està al nostre costat contínuament. —Vivim com si el Senyor fos allà lluny, on brillen les estrelles, i no considerem que també està sempre a la vora nostra.

I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món poden estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

¡Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... I el nostre pare, fingint duresa en la veu, la cara tota seriosa, ens renya..., alhora que se li entendreix el cor, coneixedor de la nostra feblesa, pensant: pobre noi, ¡quins esforços que fa per portar-se bé!

Cal que ens amarem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel.

El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...

Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...

Bé; i això... ¿què?

Camí d’infància. —Abandonament. —Infantesa espiritual. —Tot això no és pas una beneiteria, sinó una forta i sòlida vida cristiana.

Sent nens no tindreu penes: els nens s’obliden de seguida dels disgustos per retornar als seus jocs ordinaris. —Per això, amb l’abandonament, no us haureu de preocupar, perquè descansareu en el Pare.

Nen, l’abandonament exigeix docilitat.