Llistat de punts

Els fills... ¡Com miren de comportar-se dignament quan són davant els seus pares!

I els fills de reis, davant el seu pare el Rei, ¡com miren de guardar la dignitat de la reialesa!

I tu... ¿que no saps que estàs sempre davant el Gran Rei, el teu Pare-Déu?

«Pare —em deia aquell xicotàs (¿què se’n deu haver fet?), bon estudiant de la Central—,¹ pensava en allò que em va dir... ¡que soc fill de Déu!, i em vaig sorprendre pel carrer, tibat de cos i superb per dins... ¡fill de Déu!».

Vaig aconsellar-li, amb segura consciència, que fomentés la «supèrbia».

Em dol veure el perill de tebiesa en què et trobes quan no et veig anar seriosament cap a la perfecció dins del teu estat.

—Digues amb mi: ¡no vull tebiesa!: Confige timore tuo carnes meas! —¡dona’m, Déu meu, un temor filial, que em faci reaccionar!

Timor Domini sanctus. — Sant és el temor de Déu. —Temor que és veneració del fill al seu Pare, mai temor servil, perquè el teu Pare-Déu no és pas un tirà.

Quan hagis enllestit la teva feina, fes la del teu germà, ajudant-lo, per Crist, amb tanta delicadesa i naturalitat que ni l’afavorit s’adoni que fas més del que en justícia has de fer.

—¡Això sí que és fina virtut de fill de Déu!

Bo és que serveixis Déu com un fill, sense paga, generosament... —Però no et preocupis si algun cop penses en el premi.

No tinguis por de la mort. —Accepta-la des d’ara, generosament..., quan Déu vulgui..., com Déu vulgui..., on Déu vulgui. —No ho dubtis: vindrà en el temps, en el lloc i de la manera que més convingui..., enviada pel teu Pare-Déu. —¡Benvinguda sigui la nostra germana la mort!

És bo donar glòria a Déu, sense avançar-se res (dona, fills, honors...) d’aquella glòria que gaudirem plenament amb Ell en la Vida...

A més, Ell és generós... Dona el cent per u: i això és veritat fins i tot en els fills. —Molts se’n priven per la seva glòria, i tenen milers de fills del seu esperit. —Fills, com nosaltres ho som del Pare nostre, que està en el cel.

Davant de Déu, que és Etern, tu ets una criatura més menuda que, davant teu, un petit de dos anys.

I, a més de nen, ets fill de Déu. —No te n’oblidis.

No vulguis ser gran. —Nen, sempre nen, encara que et moris de vell. —Quan un nen ensopega i cau, no se’n sorprèn ningú...: el seu pare s’apressa a aixecar-lo.

Quan qui ensopega i cau és gran, el primer moviment és de riure. —A vegades, passat aquest primer impuls, el ridícul dona lloc a la pietat. —Però els grans s’han d’aixecar sols.

La teva trista experiència quotidiana està plena d’ensopegades i caigudes. ¿On aniries a parar si no fossis cada vegada més nen?

No vulguis ser gran. —Nen, i que, quan ensopeguis, t’aixequi la mà del teu Pare-Déu.

Volent-te apòstol, t’ha recordat el Senyor, perquè mai no te n’oblidis, que ets «fill de Déu».