Llistat de punts

Amb aquest aire de suficiència et fas un tipus molest i antipàtic, et poses en ridícul i, cosa encara pitjor, treus eficàcia a la teva feina d’apòstol.

No oblidis que fins i tot les «mitjanies» poden pecar per massa sàvies.

M’han dit que tens «gràcia», «grapa» per atraure ànimes al teu camí.

Agraeix-li a Déu aquest do: ¡ser instrument per buscar instruments!

¡Home! Deixa’l en ridícul. —Digues-li que està passat de moda: sembla mentida que encara hi hagi gent entestada a creure que és un bon mitjà de locomoció la diligència... —Això, per als qui renoven volterianismes de perruca empolvorada, o liberalismes desacreditats del xix.

Que, quan et tractin, no puguin exclamar allò que, amb força raó, cridava una determinada persona: «N’estic d’honrats fins aquí...» I es tocava el cim del cap.

En el treball apostòlic no s’ha de perdonar la desobediència, ni la falsedat. —Has de tenir en compte que senzillesa no és imprudència, ni indiscreció.

Deixa estar aquest «aire de suficiència» que aïlla de la teva les ànimes que se t’acosten. —Escolta. I parla amb senzillesa: tan sols així creixerà en extensió i fecunditat el teu treball d’apòstol.

Aquestes paraules, deixades anar tan oportunament a l’orella de l’amic que dubta; aquella conversa orientadora, que vas saber provocar a temps; i el consell professional, que millora la seva tasca universitària; i la discreta indiscreció, amb què li suggereixes insospitats horitzons de zel... Tot això és «apostolat de la confidència».

«Apostolat dels àpats»: és la vella hospitalitat dels patriarques, amb el caliu fraternal de Betània. —Quan es practica, sembla que s’hi entreveu Jesús, que presideix, com a casa de Llàtzer.

Urgeix recristianitzar les festes i els costums populars. —Urgeix evitar que els espectacles públics es trobin en aquesta alternativa: o encongits o pagans.

Demana al Senyor que hi hagi qui treballi en aquesta tasca d’urgència, que podem anomenar «apostolat de la diversió».

De l’«apostolat epistolar» me’n fas un bon panegíric. —Escrius: «No sé com esborrallar paper parlant de coses que puguin ser útils a qui rep la carta. Tan bon punt començo, li dic al meu Custodi que si escric és a fi que serveixi d’alguna cosa. I, encara que no digui més que bajanades, ningú no em pot treure —ni treure-li— l’estona que he passat demanant allò que sé que més necessita l’ànima a qui va adreçada la carta».

És condició humana valorar poc allò que costa poc. —Aquesta és la raó que t’aconselli l’«apostolat de no donar».

No deixis mai de cobrar allò que sigui equitatiu i raonable per l’exercici de la teva professió, si la teva professió és l’instrument del teu apostolat.