Llistat de punts

Un gran problema femení és el de les dones solteres. Ens referim a aquelles qui, amb vocació matrimonial, no arriben a casar-se. En no aconseguir-ho, es demanen: ¿Per a què hi som al món? Vostè, què els respondria?

Per a què hi som, al món? Per estimar Déu amb tot el nostre cor i amb tota la nostra ànima, i per estendre aquest amor a totes les criatures. O bé això sembla poc? Déu no deixa cap ànima abandonada a un destí cec. Per a totes té un designi, les crida totes amb una vocació personalíssima, intransferible.

El matrimoni és camí diví, és vocació. No és, però, ni l’únic camí, ni l’única vocació. Els plans de Déu, per a cada dona, no van lligats necessàriament al matrimoni. ¿Que tenen vocació matrimonial i no arriben a casar-se? En algun cas pot ésser cert, però qui sap si ha estat l’egoisme o l’amor propi el que ha impedit que aquesta crida de Déu s’acomplís; però altres vegades, àdhuc la gran majoria, això pot ser un signe que el Senyor no els ha donat una veritable vocació matrimonial. Sí: els agraden els nens, senten que foren unes bones mares; que donarien el seu cor, fidelment, al marit i als fills. Però això és normal en tota dona, i també en aquelles qui, per vocació divina, no es casen —podent-ho fer—, per preocupar-se del servei de Déu i de les ànimes.

No s’han casat. Bé: que continuïn, com fins ara, estimant la Voluntat del Senyor, tractant de prop aquest Cor amabilíssim de Jesús, que no abandona ningú, que és sempre fidel, que va tenint cura de nosaltres tota la nostra vida per donar-se a nosaltres ja des d’ara i per sempre.

A més, la dona pot complir la seva missió —com a dona, amb totes les característiques femenines, també les afectives de la maternitat— en àmbits diversos de la pròpia família: en d’altres famílies, a l’escola, en obres assistencials, en mil indrets. La societat és, a vegades, molt dura —amb una gran injustícia— amb les que anomena velles solteres: hi ha dones solteres que difonen alegria, pau i eficàcia al seu entorn: que saben donar-se noblement al servei dels altres i ser mares, en profunditat espiritual, amb més realitat que moltes d’altres, que només són mares fisiològicament.

En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.

Acabeu d’escoltar la lectura solemne dels dos textos de la Sagrada Escriptura corresponents a la missa de la Domínica XXI després de la Pentecosta. El fet d’haver escoltat la paraula de Déu ja us situa dins l’àmbit en el qual es volen moure aquestes paraules meves que us estic adreçant, paraules de sacerdot, dites davant d’una gran família de fills de Déu en la seva Església santa. Paraules, doncs, que desitgen ser sobrenaturals, missatgeres de la grandesa de Déu i de les seves misericòrdies envers els homes: paraules que us preparin per a la impressionant Eucaristia que avui celebrem al campus de la Universitat de Navarra.

Considereu per uns instants aquest fet que us acabo d’esmentar. Celebrem la Sagrada Eucaristia, el sacrifici sacramental del Cos i Sang del Senyor, aquest misteri de fe que lliga a si mateix tots els altres misteris del cristianisme. Celebrem, doncs, l’acció més sagrada i transcendent que els homes, per la gràcia de Déu, podem realitzar en aquesta vida: combregar amb el Cos i la Sang del Senyor ve a ser, en un cert sentit, com desfer-nos de les lligadures de terra i de temps, per arribar ja a estar amb Déu en el cel, on el mateix Crist eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls i on no hi haurà ni mort, ni plor, ni clams d’angoixa, perquè el món vell s’haurà acabat.

Aquesta veritat tan consoladora i profunda, aquesta significació escatològica de l’Eucaristia, com solen denominar-la els teòlegs, podria ésser malentesa: ho ha estat sempre que hom ha volgut presentar l’existència cristiana com a cosa solament espiritual —espiritualista, voldria dir—, pròpia de gent pura, extraordinària, que no es fa amb les coses menyspreables d’aquest món, o bé que les tolera com a cosa necessàriament juxtaposada a l’esperit, mentre vivim aquí.

Quan hom veu les coses així, el temple esdevé el lloc per antonomàsia de la vida cristiana; i ser cristià és, llavors, anar al temple, prendre part en cerimònies sagrades, incrustar-se en una sociologia eclesiàstica, en una mena de món segregat, que es presenta a si mateix com l’antesala del cel, mentre el món corrent fa la seva via. La doctrina del cristianisme, la vida de la gràcia, passarien, així, com gairebé fregant el progrés atrafegat de la història humana sense, però, trobar-s’hi.

Aquest matí d’octubre, mentre ens preparem a endinsar-nos en el memorial de la Pasqua del Senyor, responem que no, simplement, a aquesta visió deformada del cristianisme. Reflexioneu, un moment, en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; diries que la nau és el campus universitari; el retaule, la biblioteca de la Universitat; allà, la maquinària que alça nous edificis; i a dalt, el cel de Navarra…

¿No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que el veritable lloc de la vostra existència és la vida ordinària? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És enmig de les coses més materials de la terra on hem de santificar-nos, servint Déu i tots els homes.

L’autèntic sentit cristià, que professa la resurrecció de tota carn, s’ha encarat sempre, com és lògic, amb la desencarnació, sense por de ser titllat de materialisme. És lícit, doncs, parlar d’un «materialisme cristià» que s’oposa audaçment als materialismes tancats a l’esperit.

¿Què són els sagraments —vestigis de l’Encarnació del Verb, com van dir els antics— sinó la més clara manifestació d’aquest camí que Déu ens ha triat per santificar-nos i dur-nos cap al cel? ¿Que no ho veieu que cada sagrament és l’amor de Déu, amb tota la seva empenta creadora i redemptora, que se’ns dóna fent servir mitjans materials? ¿Què és aquesta Eucaristia —ja imminent— sinó el Cos i la Sang adorables del nostre Redemptor, que se’ns ofereix a través de la humil matèria d’aquest món —vi i pa—, a través dels elements de la naturalesa, conreats per l’home, tal com el darrer concili ecumènic ha volgut recordar?

Hom entén, fills, per què l’Apòstol va poder escriure: Tot és vostre, vosaltres sou de Crist, i Crist de Déu. Es tracta d’un moviment ascendent que l’Esperit Sant, difós en els nostres cors, vol provocar en el món: des de la terra fins a la glòria del Senyor. I per tal que es veiés ben clar que, en aquest moviment, hi va inclòs fins i tot allò que sembla més prosaic, sant Pau també va escriure: Tant si mengeu com si beveu, feu-ho tot a glòria de Déu.