Llistat de punts

En l’homilia que vostè va dir a Pamplona el proppassat octubre, durant la missa que va celebrar a l’ocasió de l’Assemblea dels Amics de la Universitat de Navarra, va parlar de l’amor humà amb paraules que ens han commogut. Moltes lectores ens han escrit comentant l’impacte que els va fer sentir-lo parlar així. ¿Ens podria dir quins són els valors més importants del matrimoni cristià?

Parlaré d’una cosa que conec bé, i que és experiència sacerdotal meva, ja de molts anys i en molts països. La major part dels socis de l’Opus Dei viuen en l’estat matrimonial i, per ells, l’amor humà i els deures conjugals són part de la vocació divina. Del matrimoni, l’Opus Dei n’ha fet un camí diví, una vocació, i això comporta moltes conseqüències que afecten la santificació personal i l’apostolat. Fa quasi quaranta anys que predico el sentit vocacional del matrimoni. Quins ulls més plens de llum que he vist més d’una vegada, quan —creient, ells i elles, incompatibles en la seva vida la donació d’un mateix a Déu i un amor humà noble i net— em sentien dir que el matrimoni és un camí diví aquí a la terra!

El matrimoni s’ha fet perquè els qui el contrauen s’hi santifiquin, i que santifiquin a través d’ell: per això els cònjuges tenen una gràcia especial, que confereix el sagrament instituït per Jesucrist. Aquell qui és cridat a l’estat matrimonial, hi troba —amb la gràcia de Déu— tot el que cal per a ser sant, per a identificar-se cada dia més amb Jesucrist, i per a dur envers el Senyor les persones amb les quals conviu.

Per això jo penso sempre amb esperança i amb afecte en les llars cristianes, en totes les famílies que han sorgit del sagrament del Matrimoni, que són testimonis lluminosos d’aquest gran misteri diví —sacramentum magnum!— (Ef 5, 32), sagrament gran, de la unió i de l’amor entre Crist i la seva Església. Hem de treballar per tal que aquestes cèl·lules cristianes de la societat neixin i es vagin fent amb afany de santedat, amb la consciència que el sagrament inicial —el Baptisme— ja confereix a tots els cristians una missió divina, que cadascú ha de complir en el seu propi camí.

Els esposos cristians han de ser conscients que són cridats a santificar-se tot santificant, que són cridats a ser apòstols, i que el seu primer apostolat és a la llar. Han de comprendre l’obra sobrenatural que implica la fundació d’una família, l’educació dels fills, la irradiació cristiana en la societat. D’aquesta consciència de la pròpia missió depenen en gran part l’eficàcia i l’èxit de la seva vida: la seva felicitat.

Però que no oblidin que el secret de la felicitat conjugal s’esdevé en les coses quotidianes, no en somnis. Està a trobar l’alegria amagada que dóna l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora la família entera; en el bon humor davant les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat; en l’aprofitament també de tots els avançaments que ens proporciona la civilització, per fer la casa agradable, la vida més planera, la formació més eficaç.

Jo dic constantment a aquells qui han estat cridats per Déu a formar una llar, que s’estimin sempre, que s’estimin amb l’amor il·lusionat que es tenien quan eren promesos. Té un pobre concepte del matrimoni —que és un sagrament, un ideal i una vocació—, aquell qui pensa que l’amor s’acaba quan comencen les penes i els contratemps, que la vida porta sempre amb si mateixa. És llavors quan l’afecte es referma. Les torrentades de les penes i de les contrarietats no són capaces d’ofegar el veritable amor: uneix més el sacrifici generosament compartit. Com diu l’Escriptura, aquae multae —les moltes dificultats, físiques i morals— non potuerunt extinguere caritatem (Cant 8, 7), no podran apagar l’afecte.

Hi ha dones que tenint ja bastants fills, no gosen comunicar als seus parents i amics l’arribada d’un altre. Temen les crítiques dels qui pensen que ja que existeix la píndola, això de la família nombrosa és un endarreriment. En les circumstàncies actuals pot resultar difícil, evidentment, tirar endavant una família amb molts fills. ¿Què ens diria sobre això?

Beneeixo els pares que en rebre amb alegria la missió que Déu els encomana, tenen molts fills. I jo invito els matrimonis a no obstruir les deus de la vida, a tenir sentit sobrenatural i valentia per empènyer endavant una família nombrosa, si Déu els l’envia.

En lloar la família nombrosa, no vull pas dir la que és conseqüència de relacions merament fisiològiques; sinó la que és fruit d’exercitar les virtuts cristianes, la que té un alt sentit de la dignitat de la persona, la que sap que donar fills a Déu no solament consisteix a engendrar-los a la vida natural, sinó que exigeix també tota una llarga tasca d’educació: donar-los la vida és la primera cosa, però no ho és tot.

Pot haver-hi casos concrets en els quals la voluntat de Déu —manifestada pels mitjans ordinaris— sigui precisament que una família sigui petita. Però les teories que de la limitació dels naixements, en fan un ideal o bé un deure universal o simplement general, són criminals, anticristianes i infrahumanes.

Fóra adulterar i pervertir la doctrina cristiana, voler recolzar-se en un pretès esperit postconciliar per anar en contra de la família nombrosa. El Concili Vaticà II ha proclamat que entre els cònjuges que compleixen la missió que Déu els ha confiat, són molt especialment dignes d’esment aquells qui, de comú acord ben ponderat, accepten amb magnanimitat una prole més nombrosa per educar-la dignament (Const. Past. Gaudium et spes, n. 50). I Pau VI, en una altra al·locució pronunciada el 12 de febrer de 1966, comentava: que el Concili Vaticà II, recentment terminat, difongui en els esposos cristians esperit de generositat per dilatar el nou Poble de Déu… Recordin sempre que aquesta dilatació del Regne de Déu i les possibilitats de penetració de l’Església en la humanitat per dur la salvació, l’eternal i la terrenal, estan també confiades a la seva generositat.

No és el nombre en si mateix el que és decisiu: tenir molts fills o tenir-ne pocs no és prou perquè una família sigui més o menys cristiana. L’important és la rectitud amb què es viu la vida matrimonial. El veritable amor mutu transcendeix la comunitat de marit i muller, i s’estén als seus fruits naturals: els fills. L’egoisme, al contrari, acaba rebaixant aquest amor a la simple satisfacció de l’instint i destrueix la relació que uneix pares i fills. Difícilment hi haurà qui se senti bon fill —veritable fill— dels seus pares, si pot pensar que ha vingut al món contra llur voluntat: que no ha nascut d’un amor net, sinó d’una imprevisió o d’un error de càlcul.

Deia que el nombre de fills en si mateix no és determinant. Amb tot, jo veig clarament que els atacs a les famílies nombroses provenen de manca de fe: són producte d’un ambient social incapaç de comprendre la generositat, que pretén d’encobrir l’egoisme i certes pràctiques inconfessables amb motius aparentment altruistes. Es dóna la paradoxa que els països on es fa més propaganda del control de la natalitat —i des d’on s’imposa la pràctica a d’altres països— són justament els que han assolit un nivell de vida més alt. Tal vegada hom podria considerar seriosament els seus arguments de caràcter econòmic i social, quan aquests mateixos arguments els moguessin a renunciar a una part dels béns opulents de què gaudeixen, en favor d’aquestes altres persones necessitades. Mentrestant és difícil no pensar que, en realitat, el que determina aquestes argumentacions és l’hedonisme i una ambició de domini polític, de neocolonialisme demogràfic.

No ignoro els grans problemes que afligeixen la humanitat, ni les dificultats concretes amb què pot ensopegar una família determinada: hi penso amb freqüència i se m’omple de pietat el cor de pare que, com a cristià i com a sacerdot, estic obligat a tenir. Però no és lícit buscar la solució per aquests camins.

Jo no entenc com hi ha catòlics —i molt menys sacerdots— que des de fa molts anys, amb tranquil·litat de consciència, aconsellen l’ús de la píndola per evitar la concepció: perquè no es poden desconèixer, amb trista desimboltura, les ensenyances pontifícies. Ni han d’al·legar tampoc —com ho fan, amb increïble lleugeresa— que el Papa, quan no parla ex cathedra, és un simple doctor privat subjecte a l’error. Ja suposa una arrogància desmesurada el fet de jutjar que el Papa s’equivoca, i que ells no.

Però obliden, a més, que el Romà Pontífex no és solament doctor —infal·lible, quan ho diu expressament—, sinó que ultra això és el Suprem Legislador. I en aquest cas, allò que l’actual Pontífex Pau VI ha disposat d’una manera inequívoca, és que s’han de seguir obligatòriament en aquest assumpte tan delicat —perquè resten en peu— totes les disposicions del Sant Pontífex Pius XII, de venerada memòria: i que Pius XII només va permetre alguns procediments naturals —no la píndola— per evitar la concepció en casos aïllats i difícils. Aconsellar el contrari és, doncs, una desobediència greu al Sant Pare, en matèria greu.

Podria escriure un llibre molt gruixut sobre les conseqüències desgraciades que porta, en tots els ordres, l’ús d’aquests o d’altres mitjans contra la concepció: destrucció de l’amor conjugal —el marit i la muller no es miren com a esposos, es miren com a còmplices—, infelicitat, infidelitats, desequilibris espirituals i mentals, mals incomptables per als fills, pèrdua de la pau del matrimoni… Però no crec que sigui necessari: més m’estimo limitar-me a obeir el Papa. Si alguna vegada el Summe Pontífex decidia que l’ús d’una medicina determinada, per tal d’evitar la concepció, és lícita, jo m’acomodaria a tot el que digués el Sant Pare: i, atenint-me a les normes pontifícies i a les de la teologia moral, examinant en cada cas els evidents perills que acabo d’al·ludir, donaria a cadascú, en consciència, el meu consell.

I sempre tindria en compte que aquest món nostre d’avui, el salvaran no els qui pretenen narcotitzar la vida de l’esperit i reduir-ho tot a qüestions econòmiques o de benestar material, sinó els qui saben que la norma moral està en funció de l’etern destí de l’home: aquells qui tenen fe en Déu i fan front generosament a les exigències d’aquesta fe, difonent entre aquells qui els volten un sentit transcendent de la nostra vida en la terra.

És aquesta certesa la que ha de dur, no a fomentar l’evasió, sinó a procurar amb eficàcia que tothom tingui els mitjans materials convenients, que hi hagi feina per a tots, que ningú no es trobi injustament limitat en la seva vida familiar i social.

Hi ha matrimonis en els quals la dona —per les raons que sigui— es troba separada del marit, en situacions degradants i insostenibles. En aquests casos, els és difícil d’acceptar la indissolubilitat del vincle matrimonial. Aquestes dones, separades del marit, lamenten que se’ls negui la possibilitat de construir una nova llar. ¿Quina fóra la seva resposta davant aquestes situacions?

Jo diria a aquestes dones, bo i comprenent el seu sofriment, que en aquesta situació, també hi poden veure la Voluntat de Déu que no és mai cruel, perquè Déu és Pare amorós. És possible que durant un temps la situació sigui especialment difícil, però si acuden al Senyor i a la seva beneïda Mare, no els mancarà l’ajuda de la gràcia.

La indissolubilitat del matrimoni no és un caprici de l’Església, i ni tan sols una simple llei positiva eclesiàstica: és llei natural, de dret diví, i respon perfectament a la nostra naturalesa i a l’ordre sobrenatural de la gràcia. Per això, en la immensa majoria dels casos, resulta condició indispensable de felicitat per als cònjuges, de seguretat també espiritual per als fills. I sempre —fins i tot en aquests casos dolorosos de què parlem— l’acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta en si mateixa una profunda satisfacció, que res no pot substituir. No és com un recurs, com un consol: és l’essència de la vida cristiana.

Si aquestes dones ja tenen fills al seu càrrec, han de veure en això una exigència contínua de donació amorosa, maternal, llavors molt particularment necessària, per tal de suplir en aquestes ànimes les deficiències d’una llar dividida. I han d’entendre generosament que aquesta indissolubilitat, que per a elles suposa sacrifici, és en la major part de les famílies una defensa de la seva integritat, quelcom que ennobleix l’amor dels esposos i impedeix la desemparança dels fills.

Aquest astorament davant la duresa aparent del precepte cristià de la indissolubilitat, no és nou: els Apòstols ja se’n van estranyar quan Jesús ho va confirmar. Pot semblar una càrrega, un jou: però Crist mateix ha dit que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

D’altra banda, reconeixent i tot la inevitable duresa de bastants situacions —que en no pocs casos s’haurien pogut i s’haurien hagut d’evitar—, cal no dramatitzar massa. La vida d’una dona en aquestes condicions, ¿és realment més dura que la d’una altra dona maltractada, o que la de qui pateix algun dels altres grans sofriments físics o morals que l’existència duu en si mateixa?

Allò que veritablement fa desgraciada una persona —i àdhuc una societat entera— és aquesta recerca ansiosa de benestar, l’intent incondicionat d’eliminar tot allò que contraria. La vida presenta mil facetes, situacions diversíssimes, les unes aspres, fàcils tal vegada en aparença les altres. Cadascuna d’elles comporta la seva pròpia gràcia, és una crida original de Déu: una ocasió inèdita de treballar, de donar el testimoniatge diví de la caritat. A aquell qui senti l’ofec d’una situació difícil, jo l’aconsellaria que també procurés oblidar-se una mica dels propis problemes, per preocupar-se dels problemes d'altri: si ho fa així, tindrà més pau i, sobretot, se santificarà.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.