Llistat de punts

El Decret «Apostolicam actuositatem», n. 5, ha afirmat clarament que l’animació cristiana de l’ordre temporal és missió de tota l’Església. Pertoca, doncs, a tothom: a la jerarquia, al clericat, als religiosos i als laics. ¿Podria dir-nos com veu el paper i les modalitats de cada un d’aquests sectors eclesials en aquesta missió única i comuna?

En realitat, hom troba la resposta en els mateixos textos conciliars. A la Jerarquia li correspon d’assenyalar —com a part del seu Magisteri— els principis doctrinals que han de presidir i il·luminar la realització d’aquesta labor apostòlica (cf. Constitució Lumen gentium, n. 28; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 24).

Als laics, que treballen immergits en totes les circumstàncies i estructures pròpies de la vida secular, correspon d’una manera específica la tasca, immediata i directa, d’ordenar aquestes realitats temporals a la llum dels principis doctrinals enunciats pel Magisteri; però actuant alhora amb la necessària autonomia personal davant les decisions concretes que hagin de prendre en llur vida social, familiar, política, cultural, etc. (cf. Constitució Lumen gentium, n. 31; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 7).

Pel que fa als religiosos, que s’aparten d’aquestes realitats i activitats seculars abraçant un estat de vida peculiar, la seva missió és de donar un testimoniatge escatològic públic, que ajudi a recordar a tots els altres fidels del Poble de Déu que en aquesta terra no hi tenen una estada permanent (cf. Constitució Lumen gentium, n. 44; Decret Perfectae caritatis, n. 5). I tampoc no es pot oblidar el servei que suposen així mateix per a l’animació cristiana de l’ordre temporal les nombroses obres de beneficència, de caritat i d’assistència social que tants religiosos i religioses duen a terme amb un abnegat esperit de sacrifici.

D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.

Per acabar: ¿Està satisfet d’aquests quaranta anys d’activitat? ¿Les experiències d’aquests darrers anys, els canvis socials, el Concili Vaticà II, etc., li han suggerit tal vegada alguns canvis d’estructura?

Satisfet? No puc sinó estar-ho quan veig que, malgrat les meves misèries personals, el Senyor ha fet tantes coses meravelloses entorn d’aquesta Obra de Déu. Per un home que viu de fe, la seva vida serà sempre la història de les misericòrdies de Déu. Potser sigui difícil de llegir aquesta història, en algun dels seus moments, ja que tot pot semblar inútil, àdhuc un fracàs; altres vegades, el Senyor deixa veure els abundosos fruits, i aleshores és natural que el cor s’aboqui en acció de gràcies.

Una de les meves alegries més grans justament ha estat veure com el Concili Vaticà II ha proclamat amb una gran claredat la vocació divina del laïcat. Sense cap mena de jactància, he de dir, pel que fa al nostre esperit, que el Concili no ha suposat mai una invitació a canviar, ans al contrari, ha confirmat allò que, per la gràcia de Déu, anàvem vivint i ensenyant des de fa molts anys. La principal característica de l’Opus Dei no són pas unes tècniques o mètodes especials d’apostolat, ni unes estructures determinades, sinó un esperit que duu precisament a santificar el treball ordinari.

D’errors i de misèries personals, ho repeteixo, en tenim tots. I tots hem d’examinar-nos seriosament en la presència de Déu, i confrontar la nostra pròpia vida amb allò que el Senyor ens exigeix. Sense oblidar, però, allò que és més important: si scires donum Dei!… (Jo IV, 10). Si sabessis el do de Déu!, va dir Jesús a la samaritana. I sant Pau afegeix: Nosaltres portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no a nosaltres (2 C 4, 71).

La humilitat, l’examen cristià, comença pel reconeixement del do de Déu. És una cosa ben diferent de l’encongiment davant el curs dels esdeveniments, de la sensació d’inferioritat o de descoratjament davant la història. En la vida personal, i a vegades també en la vida de les associacions o de les institucions, pot haver-hi coses que calgui canviar, moltes coses fins i tot; però l’actitud amb la qual el cristià s’ha d’enfrontar amb aquests problemes ha de ser sobretot la d'admirar-se en veure la magnitud de les obres de Déu, en comparació a la petitesa humana.

L’aggiornamento s’ha de fer, abans que res, en la vida personal, per posar-la d’acord amb aquesta vella novetat de l’Evangeli. Estar al dia vol dir identificar-se amb Crist, que no és un personatge que ja hagi passat; Crist viu i viurà sempre: ahir i avui i pels segles (He 13, 8).

Quant a l’Opus Dei considerat en conjunt, bé es pot afirmar, sense cap mena d’arrogància, amb agraïment a la bondat de Déu, que no tindrà mai problemes d’adaptació al món: mai no es trobarà en la necessitat de posar-se al dia. Déu nostre Senyor ha posat al dia l’Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques peculiars, laïcals; i mai no li caldrà adaptar-se al món, perquè tots els seus socis són del món; no haurà de perseguir el progrés humà, perquè són tots els membres de l’Obra, juntament amb els altres homes que viuen en el món, els qui fan aquest progrés amb llur treball ordinari.

Aquells qui han seguit Jesucrist —amb mi, pobre pecador— són: un petit tant per cent de sacerdots, que abans han exercit una professió o un ofici laïcal; un gran nombre de sacerdots seculars de moltes diòcesis del món —que així confirmen la seva obediència als seus bisbes respectius, i el seu amor i l’eficàcia del seu treball diocesà—, sempre amb els braços estesos en creu per cabre totes les ànimes dins els seus cors, i que estan com jo enmig del carrer, en el món, i l’estimen; i la gran multitud formada per homes i dones de diferents nacions, diferents llengües, diferents races, que viuen del seu treball professional, casats la majoria, solters molts d’altres, els quals participen, amb els seus conciutadans, en la greu tasca de fer més humana i més justa la societat temporal; en la lluita noble dels afanys de cada dia, amb responsabilitat personal —ho torno a dir—, experimentant amb els altres homes, colze a colze, èxits i fracassos, fent per complir els seus deures i per exercir els seus drets socials i cívics. I tot amb naturalitat, com qualsevol cristià conscient, sense mentalitat de selectes, fosos en la massa dels seus col·legues, mentre procuren captar les lluïssors divines que reverberen en les realitats més vulgars.

Les obres que, quant a associació, promou l’Opus Dei, també tenen aquests trets eminentment seculars: no són obres eclesiàstiques. No gaudeixen de cap representació oficial de la sagrada Jerarquia de l’Església. Són obres de promoció humana, cultural, social, dutes a terme per ciutadans que procuren il·luminar-les amb la claror de l’Evangeli i caldejar-les amb l’amor de Crist. Un detall us ho farà veure clar: l’Opus Dei, per exemple, no té ni tindrà mai com a missió regir seminaris diocesans, on els bisbes, instituïts per l’Esperit Sant preparen els seus futurs sacerdots.

En canvi, l’Opus Dei fomenta centres de formació obrera, de capacitació camperola, d’ensenyança primària, mitja i universitària, i tantes i tan variades altres labors, arreu del món, perquè el seu afany apostòlic —ho vaig escriure fa un grapat d’anys— és una mar sense vores.

Però, ¿com em puc estendre en aquesta matèria si la vostra mateixa presència ja és més eloqüent que un llarg discurs? Vosaltres, Amics de la Universitat de Navarra, sou part d’un poble que sap que està compromès en el progrés de la societat, a la qual pertany. El vostre cordial encoratjament, la vostra oració, el vostre sacrifici i les vostres aportacions no segueixen els camins d’un confessionalisme catòlic: aportant la vostra cooperació, sou un testimoniatge clar d’una recta consciència ciutadana, que es preocupa pel bé comú temporal; doneu fe que una universitat pot sorgir de les energies del poble i ésser sostinguda pel poble.

En aquesta ocasió vull agrair una altra vegada la col·laboració que presten a la nostra Universitat la meva nobilíssima ciutat de Pamplona, la gran i ferma regió navarresa; els Amics que han vingut de tota la geografia espanyola i —ho dic amb una emoció particular— els no espanyols, i fins i tot els no catòlics i els no cristians, que han entès, demostrant-ho amb fets, la intenció i l’esperit d’aquesta empresa.

A tots es deu el fet que la Universitat sigui un focus, cada cop més viu, de llibertat cívica, de preparació intel·lectual, d’emulació professional, i un estímul per a l’ensenyament universitari. El vostre sacrifici generós rau a la base de la labor universal que cerca l’increment de les ciències humanes, la promoció social, la pedagogia de la fe.

Això que acabo d’assenyalar, ho ha vist clarament el poble navarrès, que reconeix també en la seva Universitat aquest factor de promoció econòmica per a la regió i, especialment, de promoció social, que ha permès a tants fills seus un accés a les professions intel·lectuals, cosa que altrament fóra àrdua i, en certs casos, impossible. Haver entès el paper que la Universitat hauria de fer en la seva vida, és segur que ha estat la causa del suport que Navarra li ha prestat des del començament: suport que, no cal dir-ho, haurà de ser cada cop més ample i entusiasta.

Mantinc l’esperança —perquè respon a un criteri just i a la realitat vigent a tants països— que arribarà un moment en el qual l’Estat espanyol contribuirà pel seu cantó a alleujar les càrregues d’una tasca que no persegueix cap mena de profit privat, sinó que, al contrari, per estar consagrada totalment al servei de la societat, procura treballar eficaçment per la prosperitat present i futura de la nació.

He d’acabar, ja, fills meus. Al començament us he dit que la meva paraula volia anunciar-vos alguna cosa de la grandesa i de la misericòrdia de Déu. Em penso que ho he aconseguit parlant-vos de viure santament la vida ordinària: perquè una vida santa enmig de la realitat secular —sense fressa, amb senzillesa, amb veracitat— ¿no és avui potser la manifestació més commovedora de les magnalia Dei, d’aquestes portentoses misericòrdies que Déu ha obrat sempre i que mai no deixa d’obrar, per la salvació del món?

Ara jo us demano amb el salmista que us uniu a la meva oració i a la meva lloança: Magnificate Dominum mecum, et extollamus nomen eius simul; magnifiqueu amb mi el Senyor, i enaltim el seu nom tots plegats. És a dir, visquem de la fe, fills meus.

Prenem l’escut de la fe, el casc de salvació, i l’espasa de l’esperit que és la Paraula de Déu. Així ens anima l’Apòstol sant Pau en l’epístola als Efesis, que fa uns moments que es proclamava litúrgicament.

Fe, virtut de la qual n’estem tan necessitats els cristians, especialment aquest any de la fe que ha promulgat el nostre estimadíssim Sant Pare el papa Pau VI: perquè sense la fe, manca el mateix fonament per a la santificació de la vida ordinària.

Fe viva, en aquests moments que ens acostem al mysterium fidei, a la Sagrada Eucaristia; perquè anem a participar d’aquesta Pasqua del Senyor, que resumeix i realitza les misericòrdies de Déu envers els homes.

Fe, fills meus, per a confessar que d’aquí a una mica, sobre aquesta ara, es renovarà l’obra de la nostra redempció. Fe per a assaborir el Credo i experimentar, entorn d’aquest altar i en aquesta assemblea, la presència de Crist, que ens fa cor unum et anima una, un sol cor i una sola ànima; i ens transforma en família, en Església una, santa, catòlica, apostòlica i romana, que per nosaltres és tant com dir universal.

Fe, finalment, filles i fills estimadíssims, per a demostrar al món que tot això no són cerimònies ni paraules, sinó una realitat divina, en presentar als homes el testimoni d’una vida ordinària santificada, en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i de santa Maria.