Llistat de punts

Les temptacions de Crist

La Quaresma commemora els quaranta dies que Jesús passà al desert, com a preparació dels anys de predicació, que culminen en la Creu i en la glòria de la Pasqua. Quaranta dies d’oració i de penitència. En acabat, tingué lloc l’escena que la litúrgia d’avui ofereix a la nostra consideració reportant-la de l’Evangeli de la Missa: les temptacions de Crist.²¹

Una escena plena de misteri, que l’home debades pretén d’entendre

-Déu que se sotmet a la temptació, que deixa fer el Maligne―, però que pot ser meditada, tot demanant al Senyor que ens faci saber quina ensenyança conté.

Jesucrist temptat. La tradició il·lustra aquesta escena considerant que Nostre Senyor, per donar-nos exemple en tot, també va voler sofrir la temptació. És així, perquè Crist fou perfecte Home, home igual que nosaltres, llevat del pecat.²²

Després de quaranta dies de dejuni, alimentant-se només ―potser― d’herbes i d’arrels i d’una mica d’aigua, Jesús té fam: fam de veritat, com la de qualsevol criatura. I quan el dimoni li proposa de convertir les pedres en pa, Nostre Senyor no tan sols rebutja l’aliment que el cos li demanava, sinó que allunya una incitació més gran: la d’usar el poder diví per posar remei, si es pot dir així, a un cas personal.

Ho haureu notat al llarg dels Evangelis: Jesús no fa miracles en benefici propi. Converteix l’aigua en vi per als esposos de Canà;²³ multiplica els pans i els peixos per donar menjar a una multitud famolenca.²⁴ Però Ell es guanya el pa, durant una colla d’anys, amb el seu propi treball. I, més endavant, durant el temps de la seva peregrinació per terres d’Israel, viu ajudat d’aquells que el segueixen.²⁵

Relata sant Joan que després d’una llarga caminada, en arribar Jesús al pou de Sicar, fa que els seus deixebles vagin al poble a comprar menjar; i en veure la samaritana que s’acostava, li demana aigua, perquè Ell no tenia amb què pouar-ne.²⁶ El seu cos fatigat per la caminada sent el cansament, i altres vegades, per refer-se, recorre al son.²⁷ Generositat del Senyor que s’ha humiliat, que ha acceptat de ple la condició humana, que no se serveix del seu poder de Déu per fugir de les dificultats o de l’esforç. Que ens ensenya d’ésser ferms, d’estimar la feina, d’apreciar la noblesa humana i divina alhora, d’assaborir les conseqüències de la donació d’un mateix.

A la segona temptació, quan el diable li proposa llançar-se del cim del Temple, Jesús rebutja novament de servir-se del seu poder diví. Crist no cerca la vanaglòria, l’aparat, la comèdia humana que intenta utilitzar Déu com un teló de fons de la pròpia excel·lència. Jesucrist vol complir la voluntat del Pare sense avançar els temps ni anticipar l’hora dels miracles, sinó recorrent pas a pas la dura sendera dels homes, l’amable camí de la Creu.

Una cosa molt semblant veiem en la tercera temptació: regnes, poder i gloria li son oferts. El dimoni pretén d’estendre a ambicions humanes aquesta actitud que només s’ha de reservar a Déu: promet una vida fàcil a qui es prostra davant d’ell, davant els ídols. Nostre Senyor recondueix l’adoració al seu fi únic i veritable, Déu, i reafirma la voluntat de servir: vés-te’n, Satanàs! Que està escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i no serviràs cap altre.²⁸

Aprenguem d’aquesta actitud de Jesús. En la seva vida a la terra, no ha volgut ni tan sols la glòria que li pertanyia, perquè tenint dret a ésser tractat com a Déu, ha assumit la forma de servent, d’esclau.²⁹ El cristià sap així que tota la glòria és per a Déu; i que no pot fer servir la sublimitat i la grandesa de l’Evangeli com un instrument d’interessos i d’ambicions humanes.

Aprenguem de Jesús. La seva actitud, en oposar-se a tota glòria humana, està en una perfecta correlació amb la grandesa d’una missió única: la del Fill amadíssim de Déu, que s’encarna per salvar els homes. Una missió que l’estima del Pare ha rodejat d’una sol·licitud amarada de tendresa: Filius meus es tu, ego hodie genui te. Postula a me et dabo tibi gentes hereditatem tuam:³⁰ Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui. Demana, i et donaré els pobles per herència.

El cristià que ―seguint Crist― viu amb aquesta actitud de completa adoració del Pare, també rep del Senyor paraules d’amorosa sol·licitud: Ja que ell espera en mí, jo l’alliberaré; el protegiré, perquè coneix el meu nom.³¹

Jesús ha dit que no al dimoni, al príncep de les tenebres. I de seguida es manifesta la llum. El diable llavors el deixà i hi anaren els àngels i el servien.³² Jesús ha suportat la prova. Una prova real, perquè, comenta sant Ambròs, no obrà com a Déu usant del seu poder (de què, si no, ens hauria servit el seu exemple?) sinó que, com a home, es va servir dels auxilis que té en comú amb nosaltres.³³

El dimoni, amb una intenció torçada, ha citat l’Antic Testament: Déu enviarà els seus àngels perquè guardin el just en tots els seus camins.³⁴ Però Jesús, refusant de temptar el seu Pare, torna a aquest passatge bíblic el seu sentit veritable. I com a premi a la seva fidelitat, un cop arribada l’hora, es presenten els missatgers de Déu Pare per a servir-lo.

Val la pena de considerar el mètode que Satanàs ha utilitzat amb Jesucrist Senyor Nostre: argumenta amb textos dels llibres sagrats, retorçant, desfigurant-ne el sentit de forma blasfema. Jesús no es deixa enganyar: el Verb fet carn coneix bé la Paraula divina, escrita per a la salvació dels homes i no per a confusió i condemna. Qui està unit a Jesucrist per l’Amor, podem concloure, no es deixarà enganyar mai per un maneig fraudulent de l’Escriptura Santa, ja que sap que és una cosa típica del diable tractar de confondre la consciència cristiana, discorrent de forma enganyívola amb els mateixos termes emprats per l’eterna Saviesa, intentant de fer ―de la llum― tenebres.

Contemplem una mica aquesta intervenció dels àngels en la vida de Jesús, perquè així entendrem millor el seu paper ―la missió angèlica― en tota vida humana. La tradició cristiana descriu els Àngels de la Guarda com uns grans amics, posats per Déu al costat de cada home, perquè l’acompanyin en els seus camins. I per això ens invita a tractar-los, a acudir-hi.

L’Església, en fer-nos meditar aquests passatges de la vida de Crist, ens recorda que en el temps de Quaresma, durant el qual ens reconeixem pecadors, plens de misèries, necessitats de purificació, també hi cap l’alegria. Perquè la Quaresma és alhora temps de fortalesa i de goig: hem d’encoratjar-nos ja que la gràcia del Senyor no ens mancarà, perquè Déu estarà sempre al costat nostre i enviarà als seus Àngels per tal que siguin els nostres companys de viatge, els nostres prudents consellers al llarg del camí, els nostres col·laboradors en totes les nostres empreses. In manibus portabunt te, ne forte offendas ad lapidem pedem tuum,³⁵ continua el salm: els Àngels et duran amb les seves mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.

Cal saber tractar els Àngels. Acudir-hi ara, dir al teu Àngel de la Guarda que aquestes aigües sobrenaturals de la Quaresma no han lliscat per damunt la teva ànima, sinó que han penetrat fins al fons de tot, puix que tens el cor penedit. Demana’ls de portar al Senyor aquesta bona voluntat, que la gràcia ha fet germinar de la nostra misèria, com un lliri que ha nascut al femer. Sancti Angeli, Custodis nostri: defendite nos in proelio, ut non pereamus in tremendo iudicio.³⁶ Sants Àngels Custodis: defenseu-nos en la batalla, per tal que no deperim en el tremend judici.

La litúrgia de la Quaresma de vegades ateny accents tràgics, conseqüència de la meditació del que per a l’home significa apartar-se de Déu. Aquesta conclusió, però, no és pas l’última paraula. L’última paraula la diu Déu, i és la paraula del seu amor salvador i misericordiós i, per tant, la paraula de la nostra filiació divina. Per això avui us repeteixo, amb sant Joan: mireu quina prova envers nosaltres ha tingut el Pare, en voler que siguem anomenats fills de Déu, i, que de fet, ho siguem!⁴⁷ Fills de Déu, germans del Verb fet carn, d’Aquell de qui fou dit: en ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.⁴⁸ Fills de la llum, germans de la llum: això som. Portadors de l’única flama capaç d’encendre els cors fets de carn.

Ara jo callo i en reprendre la Santa Missa, cada un de nosaltres ha de considerar què li demana el Senyor, quins propòsits, quines decisions vol promoure en ell l’acció de la gràcia. I quan us adonareu d’aquestes exigències sobrenaturals i humanes de lluita i de donació d’un mateix, recordeu que Jesucrist és el nostre model. I que Jesús, essent Déu, permeté que el temptessin: perquè així ens omplim de coratge i estiguem segurs de la victòria. Perquè Ell no perd batalles i, mentre ens trobem units a Ell, mai no serem vençuts, sinó que podrem anomenar-nos i ésser vencedors de debò: uns bons fills de Déu.

Que visquem contents. Jo estic content. No ho hauria d’estar, si miro la meva vida i faig l’examen de consciència personal que ens demana aquest temps litúrgic de la Quaresma. Però estic content perquè veig que el Senyor em cerca una vegada més, que el Senyor continua essent el meu Pare. Sé que vosaltres i jo, decididament, amb la resplandor i l’ajuda de la gràcia, veurem què és allò que cal cremar, i ho cremarem; què és allò que cal arrencar, i ho arrencarem; què ens cal donar, i ho donarem.

La feina no és fàcil. Però comptem amb una guia clara, amb una realitat de la qual no hem de prescindir ni en podem prescindir: som estimats per Déu, i deixarem que l’Esperit Sant actuï en nosaltres i ens purifiqui, per poder-nos abraçar així al Fill de Déu en la Creu, i ressuscitar després amb Ell, perquè l’alegria de la Resurrecció és arrelada en la Creu.

Maria, Mare nostra, auxilium christianorum, refugium peccatorum: intercediu prop del vostre Fill perquè ens enviï l’Esperit Sant, que desperti en els nostres cors la decisió de caminar amb passa ferma i segura, fent dringar dins el més profund de la nostra ànima la crida que omplí de pau el martiri d’un dels primers cristians: veni ad Patrem,⁴⁹ vine, torna al teu Pare que t’espera.

Lluita incessant

La guerra del cristià és incessant, perquè en la vida interior hom comença i torna a començar perpètuament, i això evita que, amb supèrbia, ens imaginem ja perfectes. És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no hi trobéssim entrebancs, ja no seríem criatures de carn i ossos. Sempre tindrem passions que ens estiren cap avall, i sempre ens haurem de defensar d’aquests deliris més o menys vehements.

Veure que en el cos i en l’ànima hi ha l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de l’enveja, de la peresa, del desig de sotmetre els altres, no hauria de significar cap descobriment. És un mal antic, confirmat sistemàticament per la nostra experiència personal; és el punt de partida i l’ambient corrent per a guanyar en la nostra cursa vers la casa del Pare, en aquest íntim esport. Per això ensenya Sant Pau: jo corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire; sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que havent predicat als altres, quedés jo reprovat.⁸

Per iniciar o sostenir aquesta contesa, el cristià no ha d’esperar manifestacions exteriors o sentiments favorables. La vida interior no és cosa de sentiments, sinó de gràcia divina i de voluntat, d’amor. Tots els deixebles foren capaços de seguir Crist el dia del seu triomf a Jerusalem, però gairebé tots el van abandonar a l’hora de l’oprobi de la Creu.

Per a estimar de debò cal ésser fort, lleial, amb el cor fermament ancorat en la fe, en l’esperança i en la caritat. Només la lleugeresa insubstancial canvia capritxosament l’objecte dels seus amors, que no són amors, sinó compensacions egoistes. Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar-nos.

En aquest torneig d’amor no ens han d’entristir les caigudes, ni que fossin caigudes greus, si acudim a Déu amb dolor i bon propòsit en el sagrament de la Penitència. El cristià no és un maníac col·leccionista d’un full de serveis immaculat. Jesucrist Nostre Senyor es commou tant amb la innocència i la fidelitat de Joan com, després de la caiguda de Pere, s’entendreix amb el seu penediment. Jesús comprèn la nostra feblesa i ens atreu vers Ell, com fent-nos anar sobre un pla inclinat, desitjós que sapiguem insistir en l’esforç de pujar una mica, de dia en dia. Ens busca, com buscà Tomàs i li ensenyà, fent que les toqués amb els dits, les ferides obertes a les mans i al costat. Jesucrist sempre espera que tornem a Ell, justament perquè coneix la nostra debilitat.