Llistat de punts

S’acaba la nostra meditació del Dijous Sant. Si el Senyor ens ha ajudat ―i Ell sempre hi està disposat, n’hi ha prou que li obrim el cor―, ens veurem apressats a correspondre en allò que és més important: estimar. I sabrem difondre aquesta caritat entre els altres homes, amb una vida de servei. Us he donat exemple,³² hi insisteix Jesús, tot parlant als seus deixebles després de rentar-los els peus, la nit de la Cena. Allunyem del cor l’orgull, l’ambició, els desigs de predomini; i, al nostre costat i en nosaltres, refinaran la pau i l’alegria, arrelades en el sacrifici personal.

Finalment un filial pensament amorós envers Maria, Mare de Déu i Mare nostra. Perdoneu que us torni a explicar un record de la meva minyonia: una imatge que es difongué molt a la meva terra, quan Sant Pius X impulsà la pràctica de la comunió freqüent. Representava Maria adorant l’Hòstia santa. Avui, com aleshores i com sempre, Nostra Senyora ens ensenya de tractar Jesús, de reconèixer-lo i de trobar-lo en les diverses circumstàncies del dia i, d’una manera especial, en aquest instant suprem ―el temps s’uneix amb l’eternitat― del Sant Sacrifici de la Missa: Jesús, amb un gest de sacerdot etern, atreu cap a ell totes les coses, per col·locar-les, divino afflante Spiritu, amb l’alè de l’Esperit Sant, en la presència de Déu Pare.

Si busqueu Maria, trobareu Jesús. I aprendreu d’entendre una mica què hi ha en aquest cor de Déu que s’anorrea, que renuncia a manifestar el seu poder i la seva majestat, per presentar-se en forma d’esclau.¹³ Parlant humanament, podríem dir que Déu s’excedeix, per tal com no es limita a allò que seria essencial o imprescindible per salvar-nos, sinó que va més enllà. L’única norma o mesura que ens permet de comprendre d’alguna manera aquesta forma d’obrar de Déu, és adonar-nos que manca de mesura: veure que neix duna bogeria d’amor, que el mena a assumir la nostra carn i carregar el pes dels nostres pecats.

¿Com ens podem adonar d’això, veure que Déu ens estima, i no tornar-nos també nosaltres boigs d’amor? Cal deixar que aquestes veritats de la nostra fe vagin calant en l’ànima, fins a canviar tota la nostra vida. Déu ens estima!: l’Omnipotent, el Totpoderós, el qui ha fet el cel i la terra.

Déu s’interessa fins i tot de les petites coses de les seves criatures: de les vostres i de les meves, i ens crida un per un pel nostre nom propi.¹⁴ Aquesta certesa que la fe ens dóna fa que mirem amb una claror nova allò que ens volta, i que, mentre tot resta igual, vegem que tot és diferent, perquè tot és expressió de l’amor de Déu.

Així la nostra vida es converteix en una oració contínua, en un bon humor i en una pau que mai no s’acaben, en un acte d’acció de gràcies desgranat al llarg de les hores. La meva ànima glorifica el Senyor ―va cantar la Verge Maria― i el meu esperit exalta en Déu salvador meu; perquè ha mirat la humilitat de la seva serventa. Per tant, ja des d’ara, totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha obrat en mi coses grans i el seu nom és Sant.¹⁵

La nostra oració pot acompanyar i imitar aquesta oració de Maria. Com Ella, sentirem el desig de cantar, de proclamar les meravelles de Déu, perquè la humanitat sencera i tots els éssers participen de la postra felicitat.

L’escola de l’oració

El Senyor us haurà concedit de descobrir tants d’altres trets de la correspondència fidel de la Verge Santíssima que per si mateixos es presenten invitant-nos a prendre’ls com a model: la seva puresa, la seva humilitat, la seva fermesa, la seva generositat, la seva fidelitat... Jo voldria parlar-vos-en d’un que els enclou tots, ja que és el clima del progrés espiritual: la vida d’oració.

Per aprofitar la gràcia que la Nostra Mare ens porta en el dia d’avui, i per tal de secundar en qualsevol moment les inspiracions de l’Esperit Sant, pastor de les nostres ànimes, hem d’estar compromesos seriosament en una activitat de tracte amb Déu. No podem amagar-nos en l’anonimat; la vida interior, si no és un encontre personal amb Déu, no existirà. La superficialitat no és cristiana. Admetre la rutina, en la nostra conducta ascètica, equival a signar la partida de defunció de l’ànima contemplativa. Déu ens busca d’un a un; i hem de respondre-li d’un a un: Sóc aquí, Senyor, perquè m’heu cridat.¹⁶

Oració, tots ho sabem, és parlar amb Déu; potser, però, hi haurà algú que pregunti: parlar, de què? ¿De què, doncs, sinó de les coses de Déu i de les que omplen la nostra jornada? Del naixement de Jesús, del seu pas per aquest món, de la seva ocultació i de la seva predicació, dels seus miracles, de la seva Passió Redemptora i de la seva Creu i de la seva Resurrecció. I en la presència del Déu Tri i U, posant per mitjancera santa Maria i per advocat sant Josep, el Nostre Pare i Senyor ―que jo estimo i venero tant―, parlarem de la nostra feina de cada dia, de la família, de les relacions d’amistat i dels grans projectes i de les petites mesquineses.

El tema de la meva oració és el tema de la meva vida. Jo ho faig així. I a la vista d’aquesta situació meva, sorgeix natural el propòsit, determinat i ferm, de canviar, de millorar, d’ésser més dòcil a l’amor de Déu. Un propòsit sincer, concret. I no hi pot faltar la petició urgent, però confiada: que l’Esperit Sant no ens abandoni, perquè Vós sou, Senyor, la meva força.¹⁷

Som cristians corrents; treballem en professions molt diverses; la nostra activitat entera transcorre pels carrils ordinaris; tot es desenvolupa amb un ritme previsible. Els dies semblen tots iguals, fins i tot monòtons... doncs, bé: aquest pla, aparentment tan comú, té un valor diví; és quelcom que interessa Déu, perquè Crist vol encarnar-se en la nostra feina, animar des de dins fins les accions més humils.

Aquest pensament és una realitat sobrenatural, neta, inequívoca; no és una consideració per a consol, que conforti els qui no aconseguirem d’inscriure els nostres noms en el llibre d’or de la història. Crist s’interessa per aquesta feina que hem de fer ―una i mil vegades― a l’oficina, a la fàbrica, al taller, a l’escola, al camp, en l’exercici de la professió manual o intel·lectual: l’interessa també el sacrifici ocult que suposa el fet de no vessar, en els altres, el fel del propi mal humor.

Repasseu aquests arguments en l’oració, preneu ocasió justament d’aquí per dir a Jesús que l’adoreu, i aleshores sereu de fet contemplatius enmig del món, en el brogit del carrer: a tot arreu. Aquesta és la primera lliçó a l’escola del tracte amb Jesucrist. D’aquesta escola, Maria n’és la millor mestra, perquè la Mare de Déu mantingué sempre aquesta actitud de fe, de visió sobrenatural, davant tot allò que s’esdevenia al seu voltant: conservava totes aquelles coses en el seu cor, ponderant-les.¹⁸

Supliquem avui a Santa Maria que ens faci contemplatius, que ens ensenyi de comprendre les crides contínues que el Senyor dirigeix a la porta del nostre cor. Preguem-li: Mare nostra, Vós heu dut Jesús al món, i ell ens revela l’amor del nostre Pare Déu; ajudeu-nos a reconèixer-lo, enmig dels afanys de cada dia; removeu la nostra intel·ligència i la nostra voluntat per tal que sapiguem escoltar la veu de Déu, l’impuls de la gràcia.

Mestra d’apòstols

Però no penseu tan sols en vosaltres mateixos: engrandiu el cor fins a abarcar la humanitat entera. Penseu, abans que res, en qui us envolta ―parents, amics, col·legues― i vegeu com podreu dur-los a sentir més profundament l’amistat amb Nostre Senyor. Si són persones rectes i honrades, capaces d’estar habitualment més a prop de Déu, encomaneu-les concretament a Nostra Senyora. I demaneu també per tantes ànimes que no coneixeu, ja que tots els homes estem embarcats en la mateixa barca.

Sigueu lleials, generosos. Formem part d’un sol cos, el Cos Místic de Crist, de l’Església Santa, a la qual són cridats molts que cerquen netament la veritat. Per això tenim una obligació estricta de manifestar als altres la qualitat, la fondària de l’amor de Crist. El cristià no pot ser egoista; si ho fos, trairia la seva pròpia vocació. No és de Crist l’actitud de qui s’acontenta amb guardar la seva ànima en pau ―una pau falsa―, despreocupant-se del bé dels altres. Si hem acceptat la significació autèntica de la vida humana ―cosa que ens ha estat revelada per la fe―, no pot ser que continuem tranquils, persuadits que ens portem bé personalment, si no fem d’una forma pràctica i concreta que els altres s’acostin a Déu.

Hi ha un obstacle real per a l’apostolat: el fals respecte, la por de tocar temes espirituals, ja que hom sospita que una conversa així no caurà bé en certs ambients, perquè hi ha el perill de ferir susceptibilitats. Quantes vegades aquest raonament és la màscara de l’egoisme! No es tracta de ferir ningú, sinó tot el contrari: de servir. Encara que siguem personalment indignes, la gràcia de Déu ens converteix en instruments per a ésser útils als altres, comunicant-los la bona nova que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.¹⁹

I és lícit de ficar-se així en la vida dels altres? És necessari. Crist s’ha ficat en la nostra vida sense demanar-nos permís. Així també ho va fer amb els primers deixebles: vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: seguiu-me i us faré ser pescadors d’homes.²⁰ Cadascú conserva la llibertat, la falsa llibertat, de respondre que no a Déu, com aquell jove carregat de riqueses,²¹ de qui ens parla Sant Lluc. Però el Senyor i nosaltres ―tot obeint-lo: aneu i ensenyeu―²² tenim el dret i el deure de parlar de Déu, d’aquest gran tema humà, perquè el desig de Déu és l’afany més profund que brota en el cor de l’home.

Santa Maria, Regina apostolorum, reina de tots els qui sospiren per donar a conèixer l’amor del vostre Fill: vós, que tan bé enteneu les nostres misèries, demaneu perdó per la nostra vida: per allò que en nosaltres hauria pogut ser foc i ha estat cendra; per la llum que va deixar d’il·luminar, per la sal que es tornà insípida. Mare de Déu, omnipotència suplicant: porteu-nos, amb el perdó, la força de viure de debò d’esperança i d’amor per poder dur als altres la fe de Crist.