Llistat de punts

La figura de Sant Josep a l'Evangeli

Tant sant Mateu com sant Lluc ens parlen de sant Josep com d’un baró que descendia d’una nissaga il·lustre: la de David i Salomó, reis d’Israel. Els detalls d’aquesta ascendència són històricament una mica confusos: no sabem quina de les dues genealogies que aporten els evangelistes, correspon a Maria ―Mare de Jesús segons la carn― i quina correspon a sant Josep, que era el seu pare segons la llei jueva. Ni sabem si la ciutat nadiua de sant Josep fou Betlem, on va anar a empadronar-se, o Natzaret, on vivia i treballava.

Sabem, en canvi, que no era una persona rica: era un treballador, com n’hi ha milions a tot el món; exercia l’ofici fatigant i humil que Déu havia triat per a si mateix, en prendre la nostra carn, i en voler viure trenta anys com un més entre nosaltres.

La Sagrada Escriptura diu que Jesús era artesà. Hi ha uns quants Pares que afegeixen que va ser fuster. Sant Justí, parlant de la vida de treball de Jesús, afirma que feia arades i jous;¹ i potser, basant-se en aquestes paraules, sant Isidor de Sevilla conclou que Josep era ferrer. Sigui com sigui, fou un obrer que treballava al servei dels seus conciutadans, que tenia una habilitat manual, fruit d’anys d’esforç i de suor.

De les narracions evangèliques es desprèn la gran personalitat humana de Josep: en cap moment no se’ns apareix com un home apocat o espantat davant la vida; al contrari, sap afrontar els problemes, tirar endavant en les situacions difícils, assumir amb responsabilitat i iniciativa les feines que li són encomanades.

No estic d’acord amb la manera clàssica de representar sant Josep com un home vell, encara que ho hagin fet amb la bona intenció de destacar la perpètua virginitat de Maria. Jo me l’afiguro jove, fort, potser amb alguns anys més que no pas Nostra Senyora, però en la plenitud de l’edat i de l’energia humana.

Per viure la virtut de la castedat, no cal esperar ser vell o mancar de vigor. La puresa neix de l’amor i, per a l’amor net, no són obstacles la robustesa i l’alegria de la joventut. Joves eren el cor i el cos de Sant Josep en contraure matrimoni amb Maria, quan va saber el misteri de la seva Maternitat divina, quan visqué amb Ella respectant la integritat que Déu volia llegar al món, com un senyal més de la seva vinguda entre les criatures. Qui no sigui capaç d’entendre un amor així, sap molt poc què és el veritable amor i desconeix del tot el sentit cristià de la castedat.

Josep era, dèiem, un artesà de Galilea, un home com tants d’altres. I ¿què pot esperar de la vida un habitant d’un poblet perdut, com ho era Natzaret? Només treball, cada dia, sempre amb el mateix esforç. I, en acabar la jornada, una casa pobra i petita per prendre el descans i recomençar la feina l’endemà.

Però el nom de Josep vol dir, en hebreu, Déu hi afegirà. Déu afegeix, a la vida santa dels qui acompleixen la seva voluntat dimensions insospitades: la cosa important, allò que dóna valor a tot, allò que és diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, hi afegí ―si m’és permès de dir-ho així― la vida de la Verge Maria i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa guanyar mai en generositat. Josep podia fer seves les paraules que digué santa Maria, la seva Esposa: Quia fecit mihi magna qui potens est, ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, quia respexit humilitatem perquè es va fixar en la meva petitesa.²

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu va confiar per obrar coses grans. Sabé viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seva vida. Per això, l’Escriptura Santa exalça Josep afirmant que era just.³ I, en el llenguatge hebreu, just vol dir pietós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina;⁴ d’altres vegades vol dir bo i caritatiu amb el proïsme.⁵ En un mot, el just és aquell qui estima Déu i demostra aquest amor complint els seus manaments i orientant tota la seva vida cap al servei dels seus germans, tots els altres homes.

Ara sentim la Paraula de l’Escriptura, l’Epístola i l’Evangeli, llums del Paràclit, que parla amb veus humanes per tal que la nostra intel·ligència sàpiga i contempli, perquè la voluntat s’enrobusteixi i l’acció s’acompleixi. Perquè som un sol poble que confessa una sola fe, un Credo; un poble congregat en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.²²

A continuació, l’ofrena: el pa i el vi dels homes. No és gaire, però l’oració ho acompanya: Siguem acollits de Vós, Senyor, en presentar-nos a Vós en esperit d’humilitat i contrició; i el sacrifici que avui us oferim, Senyor Déu, arribi de tal manera a la vostra presència, que us plagui. Torna el record de la nostra misèria i el desig que tot allò que va al Senyor sigui net i purificat: em rentaré les mans, estimo la polidesa de casa vostra.

Ara fa un instant, abans del lavabo, hem invocat l’Esperit Sant, tot demanant-li de beneir el Sacrifici ofert al seu Sant Nom. Un cop acabada la purificació, ens dirigim a la Trinitat ―Suscipe, Sancta Trinitas―, perquè aculli allò que presentem en memòria de la vida, de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió de Crist, en honor de Maria, sempre Verge, en honor de tots els Sants.

Que l’oblació redundi en salvació de tothom ―Orate, fratres, resa el sacerdot―, perquè aquest sacrifici és meu i vostre, de tota l’Església Santa. Pregueu, germans, ni que sigueu pocs els qui us trobeu reunits: mal que hi hagi només un cristià present materialment, i encara que solament hi hagués el celebrant: perquè qualsevol Missa és l’holocaust universal, rescat de totes les tribus i llengües i pobles i nacions.²³

Tots els cristians, per la Comunió dels Sants, reben les gràcies de cada Missa, tant si és celebrada davant de milers de persones com si el sacerdot és ajudat d’un nen com a únic assistent, potser distret. Sigui com sigui, la terra i el cel s’uneixen per a entonar amb els Àngels del Senyor: Sanctus, Sanctus, Sanctus...

Jo aplaudeixo i enalteixo amb els Àngels: no em costa gens perquè sé que n’estic voltat, quan celebro la Santa Missa. Adoren la Trinitat. Com també sé que, en certa manera, hi intervé la Verge Santíssima, arran de l’íntima unió que té amb la Trinitat Beatíssima i perquè és la Mare de Crist, de la seva Carn i de la seva Sang: Mare de Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home. Jesucrist concebut en les entranyes de Maria Santíssima sense tracte d’home, per la sola virtut de l’Esperit Sant, porta la mateixa Sang de la seva Mare: i és aquesta Sang la que s’ofereix en sacrifici redemptor, en el Calvari i en la Santa Missa.

Els textos de les Sagrades Escriptures que ens parlen de Nostra Senyora, justament fan veure com la Mare de Jesús acompanya el seu Fill pas a pas, associant-se a la seva missió redemptora, alegrant-se i patint amb Ell, estimant els qui Jesús estima, tot ocupant-se amb una sol·licitud maternal de tothom qui està al seu costat.

Pensem, per exemple, en el relat de les noces de Canà. Entre tants de convidats d’una d’aquestes sorolloses noces camperoles, a les quals hi van persones de diversos pobles, Maria s’adona que manca el vi.⁷ Només Ella ho veu, i de seguida. Que familiars se’ns fan les escenes de la vida de Crist! Perquè la grandesa de Déu, conviu amb les coses ordinàries, amb allò que és corrent. És propi d’una dona, i d’una mestressa de casa atenta, advertir un descuit, estar per aquests petits detalls que fan agradable l’existència humana: i així va actuar Maria.

Fixeu-vos també que és Joan qui ens conta l’escena de Canà: és l’únic evangelista que ha collit aquest tret de sol·licitud maternal. Sant Joan ens vol recordar que Maria ha estat present al començament de la vida pública del Senyor. Això ens demostra que ha sabut aprofundir la importància d’aquesta presència de la Senyora. Jesús sabia a qui confiava la seva Mare: a un deixeble que l’havia estimada, que havia aprés d’estimar-la com la seva pròpia mare i era capaç d’entendre-la.

Pensem ara en aquells dies que van seguir l’Ascensió, en espera de la Pentecosta. Els deixebles plens de fe pel triomf de Crist ressuscitat i anhelosos davant la promesa de l’Esperit Sant, volen sentir-se units, i els trobem cum Maria matre lesu, amb Maria, la Mare de Jesús.⁸ L’oració dels deixebles acompanya l’oració de Maria: era l’oració d’una família unida.

Aquesta vegada, qui ens transmet el fet és sant Lluc, l’evangelista que ha explicat la infantesa de Jesús amb més detalls. Sembla com si ens volgués donar a entendre que, així com Maria tingué un paper de primer pla en l’Encarnació del Verb, de manera semblant també era present en els orígens de l’Església, que és el Cos de Crist.

Des del primer moment de la vida de l’Església, tots els cristians que han buscat l’amor de Déu, aquest amor que se’ns revela i es fa carn en Jesucrist, s’han trobat amb la Verge, i n’han experimentat de maneres molt diverses la sol·licitud maternal. La Verge Santíssima es pot dir de veritat mare de tots els cristians. Sant Agustí ho deia amb paraules clares: cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell cap, del qual és efectivament mare segons el cos.⁹

Així no és estrany que un dels testimoniatges més antics de la devoció a Maria sigui justament una oració plena de confiança. Em refereixo a aquesta antífona composta fa segles, que repetim encara avui: Ens acollim sota la vostra protecció, Santa Mare de Déu: no menyspreeu les súpliques que us dirigim en la nostra necessitat, sinó salveu-nos sempre de tots els perills, Verge gloriosa i beneïda.¹⁰

L’alegria és un bé cristià. Únicament s’oculta amb l’ofensa a Déu, perquè el pecat és producte de l’egoisme, i l’egoisme és causa de la tristesa. Llavors, aquesta alegria roman encara en el caliu de l’ànima, ja que ens consta que Déu i la seva Mare mai no s’obliden dels homes. Si ens penedim, si brolla del nostre cor un acte de dolor, si ens purifiquem en el sant sagrament de la Penitència, Déu surt al nostre encontre i ens perdona; i ja no hi ha tristor: és molt just d’alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort, i ha reviscut, s’havia perdut, i ha estat retrobat.³¹

Aquests mots recullen el final meravellós de la paràbola del fill pròdig, que mai no ens cansaren de meditar: heus aquí que el Pare ve al teu encontre, s’inclinarà damunt la teva esquena, et besarà con a penyora d’amor i de tendresa; farà que et posin vestit, anell i calçat. Tu encara tems que et reprengui, i ell et retorna la dignitat; tens por d’un càstig, i et besa; tens por d’una paraula airada, i et prepara un banquet.³²

L’amor de Déu és insondable. Si ho fa així amb qui l’ha ofès, ¿què no farà per a honorar la seva Mare, immaculada, Virgo fidelis, Verge Santíssima, sempre fidel?

Si l’amor de Déu es mostra tan gran quan la cabuda del cor humà ―sovint traïdor― és tan poca, ¿què no serà en el Cor de Maria, que mai no va posar el més petit obstacle a la Voluntat de Déu?

Vegeu com la litúrgia de la festa es fa ressò de la impossibilitat d’entendre la misericòrdia infinita del Senyor, amb raonaments humans; més que explicar, canta; fereix la imaginació perquè cadascú posi el seu entusiasme en la lloança. Perquè tots farem curt: i aparegué un gran prodigi al cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles.³³ El rei està corprès de la teva bellesa. La filla del rei, com resplendeix, amb el seu vestit de brocat d’or.³⁴

La litúrgia acaba amb unes paraules de Maria, en les quals la major humilitat es conjuga amb la major glòria: em diran benaurada totes les generacions perquè aquell qui és Totpoderós ha fet en mi coses grans (Lc I, 48-49).

Cor Mariae Dulcissimum, iter para tutum; Cor Dolcíssim de Maria, doneu força i seguretat al nostre camí a la terra: sigueu vós mateixa el nostre camí, puix que vós mateixa coneixeu el viarany i la drecera certa que ens menen, pel vostre amor, a l’amor de Jesucrist.