Llistat de punts

Som a Nadal. Els diversos fets i circumstàncies que rodejaren el naixement del Fill de Déu revénen al nostre record, i la mirada s’atura a la cova de Betlem, a la llar de Natzaret. Maria, Josep, Jesús Infant, ocupen d’una manera molt especial el centre del nostre cor. ¿Què ens diu, què ens ensenya la vida, alhora senzilla i admirable, d’aquesta Sagrada Família?

D’entre les moltes consideracions que podríem fer, n’hi ha una sobretot que vull comentar ara. El naixement de Jesús significa, com diu l’Escriptura, la inauguració de la plenitud dels temps,¹ el moment escollit per Déu per manifestar enterament el seu amor als homes, donant-nos el seu propi Fill. Aquesta voluntat divina s’acompleix enmig de les circumstàncies més normals i ordinàries: una dona que dóna a llum, una família, una casa. L’Omnipotència divina, l’esplendor de Déu, passen a través de les coses humanes, s’uneixen a tot el que és humà. D’aleshores ençà, els cristiana sabem que, amb la gràcia del Senyor, podem i hem de santificar totes les realitats límpides de la nostra vida. No hi ha cap situació terrenal, per petita i corrent que sembli, que no pugui ésser ocasió d’un encontre amb Crist i una etapa del nostre camí cap al Regne del Cel.

Per això no és estrany que l'Església s’alegri, es recreï, contemplant l’habitacle modest de Jesús, Maria i Josep. És grat ―hom resa a l’himne de matines d’aquesta festa― recordar la petita casa de Natzaret i l’existència senzilla que s’hi mena, celebrar amb cants la ingenuïtat humil que envolta Jesús, la seva vida amagada. Va ésser allí on, essent un nen, aprengué l’ofici de Josep; allí on va créixer en edat i on va compartir la feina d’artesà. A la vora d'Ell s'asseia la seva Mare; al costal de Josep vivia la seva esposa amadíssima, feliç de poder-lo ajudar i d’oferir-li les seves sol·licituds.

Quan penso en les llars cristianes, m’agrada d’imaginar-me-les lluminoses i alegres, com ho fou la de la Sagrada Família. El missatge de Nadal ressona amb tota la seva força: Glòria a Déu dalt del cel, i pau a la terra als homes de bona voluntat.²Que la pau de Crist triomfi en els vostres cors, escriu l’apòstol.³ La pau de saber-nos estimats pel nostre Pare Déu, incorporats a Crist, protegits per la Verge Santa Maria, emparats per sant Josep. Aquesta és la gran llum que il·lumina les nostres vides i que, entre les dificultats i misèries personals, ens impulsa a anar endavant animosos. Cada llar cristiana hauria d’ésser un recer de serenitat, on, per damunt de les petites contradiccions diàries, hom pogués trobar un afecte profund i sincer, una tranquil·litat pregona, fruit d’una fe real i viscuda.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.

Assumpta est Maria in coelum, gaudent angeli.¹ Déu s’ha endut Maria al cel, en cos i ànima. Hi ha alegria entre els àngels i entre els homes. ¿Per què aquest goig íntim que avui veiem, amb el cor que sembla que vulgui saltar del pit, amb l’ànima inundada de pau? Perquè celebrem la glorificació de la nostra Mare i és natural que els seus fills sentim una joia especial, en veure com l’honora la Trinitat Beatíssima.

Crist, el seu Fill santíssim, el nostre germà, ens la donà per Mare en el Calvari, quan va dir a sant Joan: heus aquí la teva Mare.² I nosaltres la rebem, amb el deixeble amat, en aquell moment de desconsol immens. Santa Maria ens va acollir en el dolor quan s’acomplí l’antiga profecia: i una espasa traspassarà la seva ànima.³ Tots som els seus fills; ella és Mare de la humanitat entera. I ara, la humanitat commemora la seva Assumpció inefable: Maria puja al cel, filla de Déu Pare, mare de Déu Fill, esposa de Déu Esperit Sant. Més que Ella, només Déu.

El misteri d’amor

És un misteri d’amor. La raó humana no arriba a comprendre’l. Només la fe encerta a il·lustrar de quina manera una criatura ha pogut ser elevada a una dignitat tan gran, fins al punt de ser el centre amorós on convergeixen les complaences de la Trinitat. Sabem que és un secret diví. Però, perquè es tracta de la nostra Mare, ens sentim inclinats a endinsar-nos-hi més ―si podem parlar així― que en altres veritats de fe.

¿Com ens hauríem comportat si haguéssim pogut escollir la nostra mare? Em sembla que hauríem elegit la que tenim, emplenant-la de totes les gràcies. Això féu Crist: essent Omnipotent, Sapientíssim i el mateix Amor,⁴ el seu poder realitzà tot el seu voler. Mireu com els cristiana han descobert, fa temps, aquest raonament: convenia ―escriu Sant Joan Damascè― que aquella que en el part havia conservat íntegra la seva virginitat, conservés el cos sense cap corrupció després de la mort. Convenia que aquella que havia dut al seu si el Creador fet nen, habités en l’estatge diví. Convenia que l’Esposa de Déu entrés a la casa celestial. Convenia que aquella que havia vist el seu fill a la Creu, rebent així en el seu cor el dolor de què havia estat lliure en el part, el contemplés assegut a la dreta del Pare. Convenia que la Mare de Déu posseís allò que correspon al seu Fill, i que fos honorada com a Mare i Esclava de Déu per totes les criatures.⁵

Els teòlegs han formulat amb freqüència un argument semblant, destinat a comprendre d’alguna manera el sentit d’aquest cúmul de gràcies del qual Maria es troba revestida, i que culmina amb l’Assumpció al cel. Diuen: convenia, Déu podia fer-ho: doncs, ho va fer.⁶ És l’explicació més clara de per què el Senyor concedí a la seva Mare, des del primer instant de la seva immaculada concepció, tots els privilegis. Fou lliure del poder de Satanàs; és formosa ―tota pulchra!―, neta, pura en l’ànima i en el cos.

Imitar Maria

La Nostra Mare és model de correspondència a la gràcia i, en contemplar la seva vida, el Senyor ens il·luminarà perquè sapiguem divinitzar les festes marianes, i en bastants moments de les jornades corrents, els cristians pensem molts cops en la Mare de Déu. Si aprofitem aquests instants, afigurant-nos com es captindria la Nostra Mare en aquelles feines que nosaltres hem de fer, anirem aprenent a poc a poc: i acabarem assemblant-nos-hi, talment els fills s’assemblen a la mare.

Imitació, primer de tot, del seu amor. La caritat no s’atura en els sentiments: ha d’estar en les paraules, però sobretot en les obres. La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament. Perquè, no tothom qui diu Senyor, Senyor, entrarà al regne del cel, sinó el què fa la voluntat del meu Pare del cel.¹²

Hem d’imitar la seva elegància natural i sobrenatural. Ella és una criatura privilegiada de la historia de la salvació: en Maria, el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.¹³ Fou un testimoni delicat, que passa ocult; no li va agradar de rebre lloances, perquè no ambicionà la seva pròpia glòria. Maria assisteix als misteris de la infantesa del seu Fill, misteris normals, si és que es pot parlar així. A l’hora dels grans miracles i de les aclamacions de les masses, desapareix. A Jerusalem, quan Crist ―cavalcant en un ruquet― és victorejat com a Rei, Maria no hi és. Però reapareix al costat de la Creu, quan tothom fuig. Aquesta manera de comportar-se té el regust, sense buscar-lo, de la grandesa, de la profunditat, de la santedat de la seva ànima.

Mirem d’aprendre, seguint el seu exemple en l’obediència a Déu, en aquesta delicada combinació d’esclavitud i de senyoria. En Maria, no hi ha res d’aquella actitud de les verges nècies, que obeeixen, però esbojarradament. Nostra Senyora escolta amb atenció allò que Déu vol, pondera el que no entén, pregunta el que no sap. Després, es dóna tota al compliment de la voluntat divina: Heus aquí l’esclava del Senyor; que es faci en mi segons la vostra paraula.¹⁴ Heu vist la meravella? Santa Maria, mestra de tota la nostra conducta, ens ensenya ara que l’obediència a Déu no és servilisme, no subjuga la consciència: ens mou íntimament a descobrir la llibertat dels fills de Déu.¹⁵

Una recepta única: santedat personal

El camí millor per no perdre mai l’audàcia apostòlica, els delers eficaços de servir tots els homes, no és altre que la plenitud de la vida de fe, d’esperança i d’amor; en un mot, la santedat. No trobo cap altra recepta fora d’aquesta: la santedat personal.

Avui, en unió amb tota l’Església, celebrem el triomf de la Mare, Filla i Esposa de Déu. I tal com fruïem en el temps de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor tres dies després de la seva mort, ara ens sentim alegres perquè Maria, després d’acompanyar Jesús de Betlem a la Creu, ja és al seu costat en cos i ànima, gaudint de la glòria per tota l’eternitat. Aquesta és la misteriosa economia divina: Nostra Senyora, feta de ple partícip de l’obra de la nostra salvació, havia de seguir de prop els passos del seu Fill: la pobresa de Betlem, la vida oculta de treball ordinari a Natzaret, la manifestació de la divinitat a Canà de Galilea, els afronts de la Passió i el Sacrifici diví de la Creu, la benaurança eterna del Paradís.

Tot això ens afecta directament, perquè aquest itinerari sobrenatural també ha de ser el nostre camí. Maria ens ensenya que aquest camí es pot fer, que és segur. Ella ens ha precedit per la via de la imitació de Crist, i la glorificació de la Nostra Mare és la ferma esperança de la nostra pròpia salvació; per això li diem spes nostra i causa nostrae laetitiae, esperança nostra i causa de la nostra felicitat.

No podem abandonar mai la confiança d’arribar a ser sants, d’acceptar les invitacions de Déu, de ser perseverants fins a la fi. Déu. que ha iniciat en nosaltres l’obra de la santificació, la durà a terme.²³ Perquè si el Senyor està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? El qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com després d’haver-nos donat el Fill, deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²⁴

En aquesta festa tot convida a l’alegria. La ferma esperança en la nostra santificació personal és un do de Déu; però l’home no pot romandre passiu. Recordeu les paraules de Crist: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.²⁵ Ho veieu? La creu cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense Creu: cap jornada en la qual no ens carreguem sobre les espatlles la creu del Senyor, en la qual no acceptem el seu jou. Per això, no he volgut deixar de recordar-vos que l’alegria de la resurrecció és conseqüència del dolor de la Creu.

No tingueu por, però, perquè el mateix Senyor ens ha dit: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou damunt vostre i aprengueu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.²⁶ Veniu ―glossa sant Joan Crisòstom―, no pas a retre comptes, sinó perquè sigueu deslliurats dels vostres pecats; veniu, perquè jo no tinc necessitat de la glòria que em pugueu procurar: tinc necessitat de la vostra salvació... No tingueu por, en sentir parlar de jou, perquè és suau; no tingueu por si parlo de càrrega, perquè és lleugera.²⁷

El camí de la nostra santificació personal passa, quotidianament, per la Creu: no és un camí desgraciat per tal com és Crist mateix qui ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa. In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada de repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense Creu.