Llistat de punts

Servite Domino in laetitia! —¡Serviré Déu amb alegria! Una alegria que serà conseqüència de la meva Fe, de la meva Esperança i del meu Amor…, que ha de durar sempre, perquè, com ens assegura l'Apòstol, Dominus prope est!… —el Senyor em segueix de prop. Caminaré amb Ell, per tant, ben segur, ja que el Senyor és el meu Pare…, i amb la seva ajuda compliré la seva amable Voluntat, tot i que em costi.

Un consell, que us he repetit insistentment: estigueu alegres, sempre alegres.

—Que estiguin tristos els qui no es considerin fills de Déu.

«Sou tots tan alegres que un no s'ho espera», vaig sentir comentar.

Ve de lluny la dèria diabòlica dels enemics de Crist, que no es cansen de murmurar que la gent lliurada a Déu és de la «encapotada». I, malauradament, alguns dels qui volen ser «bons» els fan ressò, amb les seves «virtuts tristes».

—Et donem gràcies, Senyor, perquè has volgut comptar amb les nostres vides, joiosament alegres, per esborrar aquesta falsa caricatura.

—Et demano també que no ho oblidem.

Que ningú no llegeixi tristesa o dolor en la teva cara, quan difons per l'ambient del món l'aroma del teu sacrifici: els fills de Déu han de ser sempre sembradors de pau i d'alegria.

L'alegria d'un home de Déu, d'una dona de Déu, ha de ser desbordant: serena, encomanadissa, amb grapa…; en poques paraules, ha de ser tan sobrenatural, tan contagiosa i tan natural, que n'arrossegui d'altres pels camins cristians.

«Content?» —Em va deixar pensatiu la pregunta.

—No s'han inventat encara les paraules, per expressar tot el que hom sent —en el cor i en la voluntat— quan se sap fill de Déu.

Nadal. M'escrius: «al fil de l'espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l'Infant. Que content que em posaré a Betlem!: pressento que esclataré en una alegria sense límit. Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou…».

—Tant de bo sigui veritat que ho vols!

Es repeteix l'escena, com amb els convidats de la paràbola. Uns, por; uns altres, ocupacions; bastants…, històries, excuses ximples. Es resisteixen. Així els hi va: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la invitació divina de cada moment, i viure alegre i feliç!

Amb Déu, pensava, cada jornada em sembla més atractiva. Vaig vivint a «bocinets». Un dia considero magnífic un detall; un altre, descobreixo un panorama que abans no havia advertit… A aquest pas, no sé què passarà amb el temps. Després, he notat que Ell m'assegurava: doncs cada dia serà més gran la teva alegria, perquè aprofundiràs més i més en l'aventura divina, en el «embolic» tan gran on t'he ficat. I comprovaràs que Jo no et deixo.

Hi ha qui viu amb amargor tot el dia. Tot li causa neguit. Dorm amb una obsessió física: que aquesta única evasió possible li durarà poc. Es desperta amb la impressió hostil i descoratjadora que ja té al davant una altra jornada. Molts han oblidat que el Senyor ens ha col·locat en aquest món, de pas cap a la felicitat eterna; i no consideren que solament podran aconseguir-la els qui, per la terra, caminen amb l'alegria dels fills de Déu.

No me'n facis una tragèdia, de la mort!, perquè no ho és. Únicament als fills desamorats no els entusiasma l'encontre amb els seus pares.