Llistat de punts

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita això sense pressa: és molt poc el que se'm demana, per tot el que se'm dóna.

El cim? Per, a una ànima entregada, tot esdevé un cim que cal assolir: cada dia descobreix noves metes, perquè ni sap ni vol posar límits a l'Amor de Déu.

Es repeteix l'escena, com amb els convidats de la paràbola. Uns, por; uns altres, ocupacions; bastants…, històries, excuses ximples. Es resisteixen. Així els hi va: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la invitació divina de cada moment, i viure alegre i feliç!

La gràcia de Déu no et manca pas. Per tant, si correspons, has d'estar segur.

El triomf depèn de tu: la teva fortalesa i la teva empenta —unides a aquella gràcia— són una raó més que suficient per donar-te l'optimisme de qui té segura la victòria.

Hi ha una quantitat molt considerable de cristians que serien apòstols…, si no tinguessin por.

Són els mateixos que després es queixen, perquè el Senyor —diuen!— els abandona: ¿què fan ells amb Déu?

Quan remordeix la consciència per haver deixat de realitzar una cosa bona, és senyal que el Senyor volia que no l'ometéssim. —Efectivament. A més, tingues per cert que «podies» haver-la fet, amb la gràcia de Déu.

«No ajudeu tant l'Esperit Sant!», em deia un amic, en broma, però amb molta por.

—Vaig respondre: penso que «l'ajudem» poc.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Dies de silenci i de gràcia intensa… Oració cara a cara amb Déu…

He esclatat en acció de gràcies, tot contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l'experiència, que s'obren als tocs divins i responen com a nens, il·lusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil…, que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

—En recordar aquella escena t'he encarit: no deixis la lluita en la teva vida de pietat.

«Un gran senyal aparegué al Cel: una dona amb corona de dotze estrelles damunt el seu cap; vestida de sol; la lluna als seus peus». —Perquè tu i jo, i tots, tinguem la certesa que no hi ha res que perfeccioni tant la personalitat com la correspondència a la gràcia.

—Procura imitar la Mare de Déu, i seràs home —o dona— d'una peça.

En aquest cas, com en tants d'altres, els homes es mouen —tots creuen tenir raó—…, i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, ni que aquests contradiguin les teves «fonamentals raons».