Llistat de punts

El col·liri de la pròpia feblesa

Vosaltres, com jo mateix, us trobareu diàriament carregats amb molts d’errors, si us examineu amb valentia a la presència de Déu. Quan hom lluita per foragitar-los, amb l’ajut diví, manquen d’una importància decisiva i se superen, per bé que sembli que mai no s’aconsegueix de desarrelar-los del tot. Ultra això, per damunt d’aquestes debilitats, tu contribuiràs a posar remei a les grans deficiències dels altres, sempre que tinguis l’afany de correspondre a la gràcia de Déu. En reconèixer-te tan flac com ells —capaç de tots els errors i de tots els horrors—, seràs més comprensiu, més delicat, i, ensems, més exigent perquè tots ens decidim a estimar Déu de tot cor.

Els cristians, els fills de Déu, hem de prestar assistència als altres tot portant a la pràctica amb honradesa allò que aquells hipòcrites mussitaven amb murrieria al Mestre: no feu accepció de persones (Mt XXII, 16). És a dir, rebutjarem per complet l’accepció de persones —ens interessen totes les ànimes!—, ni que, lògicament, hàgim de començar per ocupar-nos d’aquelles que per una circumstància o una altra —també per motius solament humans, en aparença— Déu ha col·locat al costat nostre.

El principal apostolat que els cristians hem de realitzar en el món, el millor testimoni de fe, és contribuir a fer que dins l’Església es respiri el clima de l’autèntica caritat. Quan no ens estimem lleialment, quan hi ha atacs, calúmnies i renyines, qui se sentirà atret pels qui sostenen que prediquen la Bona Nova de l’Evangeli?

Resulta molt fàcil, molt de moda, afirmar amb la boca que un estima totes les criatures, creients i no creients. Però si qui parla així maltracta els germans en la fe, dubto que en la seva conducta hi hagi res que no sigui una xerrameca hipòcrita. En canvi, quan estimem en el Cor de Crist els qui som fills d’un mateix Pare, estem associats en una mateixa fe i som hereus d’una mateixa esperança (Minuci Fèlix, Octavius, XXXI [PL 3, 338]), la nostra ànima s’engrandeix i crema amb l’afany que tothom s’acosti a Nostre Senyor.

Us recordo les exigències de la caritat i potser algú opinarà que manca justament aquesta virtut en les paraules que acabo de pronunciar. Res no fóra més oposat a la realitat. Us puc assegurar que, amb un sant orgull i sense falsos ecumenismes, em vaig omplir de goig quan en el passat Concili Vaticà II prenia cos amb una renovada intensitat aquesta preocupació de dur la Veritat als qui fan via apartats de l’únic Camí, del de Jesús, ja que em consumeix la fam que se salvi la humanitat entera.

Sí, fou molt gran la meva alegria, també perquè es veia confirmat novament un apostolat tan preferit per l’Opus Dei, l’apostolat ad fidem, que no rebutja ningú, i admet els no cristians, els ateus, els pagans, perquè tant com sigui possible participin dels béns espirituals de la nostra Institució: això té una llarga història, de dolor i de lleialtat que ja he explicat en d’altres ocasions. Per això torno a dir, sense por, que considero un zel hipòcrita, mentider, el que empeny a tractar bé els qui són lluny, mentre trepitja o menysprea els qui viuen al costat nostre la mateixa fe. Tampoc no crec que t’interessis per l’últim pobre del carrer, si martiritzes els de casa teva; si ets indiferent a les seves alegries, les seves penes, els seus disgustos; si no t’esforces a comprendre o passar per alt els seus defectes, mentre no siguin ofensa de Déu.

¿No us commou que l’Apòstol Joan, ja ancià, dediqui la major part d’una de les seves epístoles a exhortar-nos perquè ens captinguem segons aquesta doctrina divina? L’amor que hi ha d’haver entre els cristians neix de Déu, que és Amor. Caríssims, estimem-nos els uns als altres, que la caritat ve de Déu, i que tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor (1 Ioh IV, 7-8). Es detura en la caritat fraterna,puix que per Crist hem estat convertits en fills de Déu: Mireu quin amor tan gran ens ha donat el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som! (1 Ioh III, 1).

I mentre truca fort a les nostres consciències per tal que esdevinguin més sensibles a la gràcia divina, insisteix que hem rebut una prova meravellosa de l’amor del Pare pels homes: la caritat de Déu s’ha manifestat entre nosaltres en això: Déu ha enviat el seu Fill Unigènit al món a fi que per Ell tinguem vida (1 Ioh IV, 9). El Senyor prengué la iniciativa, venint al nostre encontre. Ens va donar aquest exemple perquè acudim amb Ell a servir els altres, perquè —m’agrada de tornar-ho a dir— posem generosament el nostre cor a terra, de manera que els altres trepitgin tou, i els sigui més amable la lluita. Ens hem de comportar així, perquè hem estat fets fills del mateix Pare, d’aquest Pare que no va dubtar a donar-nos el seu Fill molt estimat.

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.