Llistat de punts

L’exercici de la caritat

Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

No són coses d’avui. Pocs anys després de l’Ascensió de Crist al Cel, quan encara anaven d’una banda a l’altra gairebé tots els apòstols, i era general un fervor estupend de fe i d’esperança, malgrat tot, ja eren molts els qui començaven a esgarriar-se, a no viure la caritat del Mestre.

Del moment que entre vosaltres hi ha gelosia i desacord —escriu sant Pau als de Corint—, no sou per ventura carnals i no us comporteu d’una manera massa humana? Perquè, quan l’un diu: jo sóc de Pau, i l’altre: jo, d’Apol·lo, no us declareu simplement humans (1 Cor III, 3-4) que no comprenen que Crist ha vingut a superar totes aquestes divisions? Què és Apol·lo? Què és Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascú segons allò que el Senyor li ha donat (1 Cor III, 4-5).

L’apòstol no rebutja la diversitat: cada u té de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d’una altra (Cfr. 1 Cor VII, 7). Però aquestes diferències han d’estar al servei del bé de l’Església. Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, —uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva— que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.