Llistat de punts

Ego sum via, veritas et vita (Ioh XIV, 6). Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Amb aquestes inequívoques paraules, el Senyor ens ha mostrat quina és la sendera que mena a la felicitat eterna. Ego sum via: Ell és l’únic viarany que enllaça el Cel amb la terra. Ho declara a tots els homes, però especialment ens ho recorda als qui, com tu i com jo, li hem dit que estem decidits a prendre’ns seriosament la nostra vocació de cristians, de manera que Déu es trobi sempre present en els nostres pensaments, en els nostres llavis i en totes les accions nostres, també en aquelles més ordinàries i corrents.

Jesús és el camí. Ell ha deixat en aquest món les petjades clares dels seus passos, senyals indelebles que ni el desgast dels anys ni la perfídia de l’enemic no han aconseguit d’esborrar. lesus Christus heri, et hodie; ipse et in saecula (Hebr XIII). Com m’agrada de recordar-ho!: Jesucrist, el mateix que ahir era per als Apòstols i la gent que el cercava, viu avui per a nosaltres, i viurà pels segles. Som els homes els qui de vegades no arribem a descobrir-ne el rostre, perennement actual, perquè mirem amb ulls cansats o tèrbols. Ara, en començar aquesta estona d’oració al costat del Sagrari, demana-li, com el cec de l’Evangeli: Domine, ut videam! (Lc XVIII, 41), Senyor, que hi vegi!, que s’empleni la meva intel·ligència de llum i que la paraula de Crist penetri en la meva ment; que arreli en la meva ànima la seva Vida, perquè em transformi en vista a la Glòria eterna.

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.