Llistat de punts

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Alguns anomenen imprudència i gosadia a la fe i a la confiança en Déu.

És una bogeria confiar en Déu…!, diuen. —¿I no és més bogeria confiar en un mateix, o en els altres homes?

Tinguem la valentia de viure públicament i constantment d'acord amb la nostra santa fe.

Un altre home de fe m'escrivia: «quan per necessitat hom està aïllat, es nota perfectament l'ajuda dels germans. En considerar que ara tot ho haig de suportar “sol”, penso molt sovint que, si no fos per aquesta “companyia que ens fem des de lluny” —¡la beneïda Comunió dels Sants! —, no podria conservar aquest optimisme, que m'omple».

La teva fe és massa poc operativa: hom diria que és de beat, més que no pas d'home que lluita per ser sant.

La fe és un requisit imprescindible en l'apostolat, que moltes vegades es manifesta en la constància per parlar de Déu, encara que els fruits triguin a venir.

Si perseverem, si insistim ben convençuts que el Senyor ho vol, també al teu voltant, pertot arreu, es captaran senyals d'una revolució cristiana: uns es donaran, d'altres es prendran seriosament la seva vida interior, i uns altres —els més fluixos—, si més no, restaran alertats.

La rella que romp la terra i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.

Els qui no volen entendre que la fe exigeix servei a l'Església i a les ànimes, tard o d'hora inverteixen els termes, i acaben servint-se de l'Església i de les ànimes, per als seus fins personals.

«No s'encén el llum per posar-lo a sota d'una mesura, sinó en un candeler, a fi que il·lumini tots els de la casa; brilli així la vostra llum davant els homes, de manera que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

I, al final del seu pas per la terra, mana: euntes docete —aneu i ensenyeu. Vol que la seva llum brilli en la conducta i en les paraules dels seus deixebles, en les teves també.

Si els cristians visquéssim de debò d'acord amb la nostra fe, es produiria la més gran revolució de tots els temps… ¡L'eficàcia de la corredempció depèn també de cada un de nosaltres! —Medita-ho.

No em siguis «teòric»: han de ser les nostres vides, cada jornada, les que converteixin aquells ideals grandiosos en una realitat quotidiana, heroica i fecunda.