Llistat de punts

Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix (2 Cor V, 14). Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres (Ioh XIII, 35). Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià.

Ell, que és la mateixa puresa, no assegura que els seus deixebles seran coneguts per la netedat de llur vida. Ell, que és la sobrietat, que ni tan sols disposa d’una pedra on reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20), que va passar tants dies dejunant i en recés (Cfr. Mt IV, 2), no manifesta als Apòstols: us coneixeran com a escollits meus per tal com no sou menjaires ni bevedors.

La vida neta de Crist era —tal com ho ha estat i ho serà en totes les èpoques— una bufetada per a aquella societat d’aleshores, com ara sovint tan podrida. La seva sobrietat, una altra fuetada per als qui contínuament banquetejaven, i es provocaven el vòmit després de menjar per poder continuar menjant, complint a la lletra les paraules de Saule: converteixen el ventre en un déu (Cfr. Phil III, 19).

El principal apostolat que els cristians hem de realitzar en el món, el millor testimoni de fe, és contribuir a fer que dins l’Església es respiri el clima de l’autèntica caritat. Quan no ens estimem lleialment, quan hi ha atacs, calúmnies i renyines, qui se sentirà atret pels qui sostenen que prediquen la Bona Nova de l’Evangeli?

Resulta molt fàcil, molt de moda, afirmar amb la boca que un estima totes les criatures, creients i no creients. Però si qui parla així maltracta els germans en la fe, dubto que en la seva conducta hi hagi res que no sigui una xerrameca hipòcrita. En canvi, quan estimem en el Cor de Crist els qui som fills d’un mateix Pare, estem associats en una mateixa fe i som hereus d’una mateixa esperança (Minuci Fèlix, Octavius, XXXI [PL 3, 338]), la nostra ànima s’engrandeix i crema amb l’afany que tothom s’acosti a Nostre Senyor.

Us recordo les exigències de la caritat i potser algú opinarà que manca justament aquesta virtut en les paraules que acabo de pronunciar. Res no fóra més oposat a la realitat. Us puc assegurar que, amb un sant orgull i sense falsos ecumenismes, em vaig omplir de goig quan en el passat Concili Vaticà II prenia cos amb una renovada intensitat aquesta preocupació de dur la Veritat als qui fan via apartats de l’únic Camí, del de Jesús, ja que em consumeix la fam que se salvi la humanitat entera.

Sí, fou molt gran la meva alegria, també perquè es veia confirmat novament un apostolat tan preferit per l’Opus Dei, l’apostolat ad fidem, que no rebutja ningú, i admet els no cristians, els ateus, els pagans, perquè tant com sigui possible participin dels béns espirituals de la nostra Institució: això té una llarga història, de dolor i de lleialtat que ja he explicat en d’altres ocasions. Per això torno a dir, sense por, que considero un zel hipòcrita, mentider, el que empeny a tractar bé els qui són lluny, mentre trepitja o menysprea els qui viuen al costat nostre la mateixa fe. Tampoc no crec que t’interessis per l’últim pobre del carrer, si martiritzes els de casa teva; si ets indiferent a les seves alegries, les seves penes, els seus disgustos; si no t’esforces a comprendre o passar per alt els seus defectes, mentre no siguin ofensa de Déu.

¿No us commou que l’Apòstol Joan, ja ancià, dediqui la major part d’una de les seves epístoles a exhortar-nos perquè ens captinguem segons aquesta doctrina divina? L’amor que hi ha d’haver entre els cristians neix de Déu, que és Amor. Caríssims, estimem-nos els uns als altres, que la caritat ve de Déu, i que tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor (1 Ioh IV, 7-8). Es detura en la caritat fraterna,puix que per Crist hem estat convertits en fills de Déu: Mireu quin amor tan gran ens ha donat el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som! (1 Ioh III, 1).

I mentre truca fort a les nostres consciències per tal que esdevinguin més sensibles a la gràcia divina, insisteix que hem rebut una prova meravellosa de l’amor del Pare pels homes: la caritat de Déu s’ha manifestat entre nosaltres en això: Déu ha enviat el seu Fill Unigènit al món a fi que per Ell tinguem vida (1 Ioh IV, 9). El Senyor prengué la iniciativa, venint al nostre encontre. Ens va donar aquest exemple perquè acudim amb Ell a servir els altres, perquè —m’agrada de tornar-ho a dir— posem generosament el nostre cor a terra, de manera que els altres trepitgin tou, i els sigui més amable la lluita. Ens hem de comportar així, perquè hem estat fets fills del mateix Pare, d’aquest Pare que no va dubtar a donar-nos el seu Fill molt estimat.