Llistat de punts

Quan m’adreço a vosaltres, quan conversem tots plegats amb Déu Nostre Senyor, continuo en veu alta la meva oració personal: m’agrada de recordar-ho sovint. I vosaltres també us heu d’esforçar a alimentar la vostra oració dintre les vostres ànimes, encara que per qualsevol circumstància, com ara la d’avui, hàgim de tractar un tema que a primer cop d’ull no sembla gaire a propòsit per a un diàleg d’amor: que això és el nostre col·loqui amb el Senyor. Dic al primer cop d’ull, perquè tot el que ens passa, tot el que s’esdevé al costat nostre pot ser, i ha de ser, tema de la nostra meditació.

Us haig de parlar del temps, d’aquest temps que se’ns en va. No repetiré la coneguda afirmació que un any més és un any menys… Tampoc no us suggereixo que aneu demanant pertot arreu què en pensen, del decurs dels dies, ja que probablement —si ho fèieu— sentiríeu alguna resposta d’aquest estil: joventut, diví tresor, que te’n vas per no tornar… Per bé que no excloc que també podríeu sentir una consideració amb més sentit sobrenatural.

Tampoc no em vull deturar en el punt concret de la brevetat de la vida, amb accents de nostàlgia. Als cristians, la fugacitat de la caminada terrenal ens hauria d’incitar a aprofitar millor el temps, de cap manera témer Nostre Senyor, i menys encara a mirar-nos la mort com un final desastrós. Un any que s’acaba —s’ha dit de mil maneres, més o menys poètiques—, amb la gràcia i la misericòrdia de Déu, és un pas més que ens acosta al Cel, la nostra Pàtria definitiva.

En pensar en aquesta realitat, entenc molt bé aquella exclamació que sant Pau escriu als de Corint: tempus breve est! (1 Cor VII, 29), que n’és de breu, la durada del nostre pas per la terra! Aquests mots, per un cristià coherent, ressonen dins el més íntim del seu cor, com un retret davant la falta de generositat, i com una invitació constant a ésser lleial. Veritablement, el nostre temps d’estimar, de donar, de desagreujar, és curt. No és just, doncs, que el malbaratem, ni que irresponsablement llancem aquest tresor per la finestra: no podem desbaratar aquesta etapa del món que Déu confia a cadascun de nosaltres.

Al peu de la vinya

Hi havia un pare de família que va plantar una vinya; la va voltar d’una tanca, i cavant-hi féu un cup i va construir-hi una torre; la va arrendar a uns vinyataires, i se n’anà a un país llunyà (Mt XXI, 33).

M’agradaria que meditéssim les ensenyances d’aquesta paràbola, del punt de vista que ens interessa ara. La tradició ha vist, en aquest relat, una imatge del destí del poble elegit per Déu; i ens ha assenyalat principalment de quina manera, a tant d’amor per part del Senyor, nosaltres els homes corresponem amb infidelitat, amb manca d’agraïment.

Concretament pretenc deturar-me en aquest se n’anà a un país llunyà. De seguida arribo a la conclusió que els cristians no hem d’abandonar aquesta vinya, on ens ha ficat el Senyor. Hem d’emprar les nostres forces en aquesta tasca, dins el clos, treballant en el cup, i tant bon punt acabada la feina del dia, reposant a la torre. Si ens deixéssim arrossegar per la comoditat, seria com respondre a Crist: ep! que els meus anys són per a mi, no per a Vós. No tinc ganes de decidir-me a treballar la vostra vinya.

El Senyor ens ha regalat la vida, els sentits, les potències, gràcies incomptables: i no tenim dret a oblidar que som, cadascú, un obrer, entre tants, en aquesta heretat, en la qual Ell ens ha posat per col·laborar en la tasca de dur l’aliment als altres. Aquest és el nostre lloc: dins aquests límits; aquí ens hem de cremar diàriament amb Ell, ajudant-lo en la seva labor redemptora (Cfr. Col I, 24).

Deixeu-me que hi insisteixi: el teu temps per a tu? El teu temps per a Déu! Tal vegada, per la misericòrdia del Senyor, aquest egoisme no ha entrat de moment dins la teva ànima. T’ho dic, per si algun cop sents que el teu cor vacil·la en la fe de Crist. Aleshores jo et demano —Déu et demana— fidelitat en el teu compromís, un domini de la supèrbia, que fermis la imaginació, que no et permetis la lleugeresa d’anar-te’n lluny, que no desertis.

A aquells jornalers que es trobaven enmig de la plaça, els sobrava tota la jornada, volia matar les hores, aquell que va colgar el talent; se’n va a una altra banda el qui havia d’encarregar-se de la vinya. Tots coincideixen en una insensibilitat, davant la gran tasca que a cadascun dels cristians ha estat encomanada pel Mestre: la de considerar-nos i la de conduir-nos com instruments seus, per corredimir amb Ell; la de consumir tota la nostra vida en aquest sacrifici joiós de donar-nos pel bé de les ànimes.