Llistat de punts

Per motius que no vénen al cas —però que bé coneix Jesús, que ens presideix des del Sagrari—, la vida m’ha emmenat a saber-me especialment fill de Déu, i he assaborit l’alegria de ficar-me al cor del meu Pare per rectificar, per purificar-me, per servir-lo, per comprendre i disculpar tothom, a base de l’amor seu i de la humiliació meva.

Per això, ara desitjo insistir en la necessitat que vosaltres i jo ens refem, ens despertem d’aquest somni de feblesa que ensopeix tan fàcilment, i tornem a percebre, d’una manera més profunda i alhora més immediata, la nostra condició de fills de Déu.

L’exemple de Jesús, tot el pas de Crist per aquells indrets d’orient, ens ajuden a penetrar-nos d’aquesta veritat. Si acceptem com a vàlid el testimoniatge dels homes —llegim en l’Epístola—, més gran és el testimoniatge de Déu (1 Ioh V, 9). I, en què consisteix el testimoniatge de Déu? Novament parla sant Joan: mireu quin amor tan gran ens ha tingut el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu i que ho siguem en realitat… Si, caríssims, ara nosaltres ja som fills de Déu (1 Ioh III, 1-2).

Al llarg dels anys, he intentat recolzar-me sense defallences en aquesta joiosa realitat. La meva oració, davant qualsevol circumstància, ha estat la mateixa, en tons diferents. Li he dit: Senyor, Vós m’heu posat aquí; Vós m’heu confiat això o allò, i jo confio en Vós. Sé que sou el meu Pare, i sempre he vist que els petits estan absolutament segurs dels seus pares. L’experiència sacerdotal m’ha confirmat que aquest abandó en mans de Déu empeny les animes a adquirir una pietat forta, profunda i serena, que impulsa a treballar constantment amb rectitud d’intenció.

L’exemple de Jesucrist

Quasi modo geniti infantes… M’ha fet molta alegria difondre pertot arreu aquesta mentalitat de fills petits de Déu, que ens farà assaborir les paraules que també són recollides en la litúrgia de la Missa: tot allò que ha nascut de Déu, venç el món (1 Ioh V, 4), supera les dificultats, aconsegueix la victòria, en aquesta gran batalla per la pau de les animes i de la societat.

La nostra saviesa i la nostra força estan justament en el fet de tenir la convicció de la nostra petitesa, del nostre no res davant els ulls de Déu; però és Ell qui ens estimula perquè ens moguem, al mateix temps, amb una segura confiança i prediquem Jesucrist, el seu Fill Unigènit, malgrat els nostres errors i les nostres misèries personals, sempre que juntament amb la feblesa no manqui la lluita a fi de superar-la.

M’haureu sentit repetir sovint aquell consell de l’Escriptura Santa: discite benefacere (Is I, 17), per tal com és ben cert que hem d’aprendre i ensenyar de fer el bé. Ens cal començar per nosaltres mateixos obstinant-nos a descobrir quin és el bé que hem d’ambicionar per a cadascun de nosaltres, per a cada un dels nostres amics, per a cada un dels homes. No conec cap camí millor per a considerar la grandesa de Déu: apreneu de servir, des d’aquest punt de mira inefable i senzill que ens fa veure que Ell és el nostre Pare i que nosaltres som fills seus.

Pla de vida

En examinar com és i com hauria d’ésser la nostra pietat; en quins punts determinats hauria de millorar la nostra relació personal amb Déu, si és que m’heu entès, rebutjareu la temptació d’imaginar-vos gestes insuperables, perquè haureu descobert que el Senyor en té prou si li oferim petites mostres d’amor a cada moment.

Procura atenir-te a un pla de vida, amb constància: uns minuts d’oració mental; l’assistència a la Santa Missa —diària, si t’és possible— i la comunió freqüent; acudir regularment al Sant Sagrament del Perdó —encara que la teva consciència no t’acusi de falta mortal-; la visita a Jesús en el Sagrari; el rés i la contemplació dels misteris del Sant Rosari, i tantes pràctiques estupendes que tu saps o pots aprendre.

No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; assenyalen un itinerari flexible, acomodat a la teva condició d’home que viu al bell mig del carrer, amb una feina professional intensa, i amb uns deures i relacions socials que no has de negligir, perquè en aquests quefers continua el teu encontre amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com el guant de goma que s’adapta amb perfecció a la mà que el fa servir.

No m’oblidis tampoc que el que importa no consisteix a fer moltes coses; limita’t amb generositat a les que puguis acomplir cada jornada, amb ganes o sense. Aquestes pràctiques et duran, gairebé sense adonar-te’n, a l’oració contemplativa. Brollaran de la teva ànima més actes d’amor, jaculatòries, accions de gràcies, actes de desgreuge, comunions espirituals. I això, mentre estàs per les teves obligacions: al moment de despenjar el telèfon, quan puges en un mitjà de transport, en tancar o obrir una porta, tot passant davant una església, en començar una nova tasca, mentre la fas i quan l’acabes; tot ho referiràs al teu Pare Déu.

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Els pals pintats de vermell

Em van quedar molt gravats en el meu cap de nen aquells senyals que hom posava a la vora dels camins, a les muntanyes de la meva terra; em van cridar l’atenció uns pals alts, ordinàriament pintats de vermell. Em van explicar aleshores que quan cau la neu, i tapa camins, sembrats i pastures, boscs, penyals i barrancs, aquestes estaques sobresurten com un punt de referència segur, perquè tothom sàpiga sempre per on passa la ruta.

En la vida interior, s’esdevé una cosa semblant. Hi ha primaveres i estius, però també arriben els hiverns, els dies sense sol i les nits orfes de lluna. No podem permetre que el tracte amb Jesucrist depengui del nostre humor, dels canvis del nostre caràcter. Aquestes actituds denoten egoisme, comoditat, i, per descomptat, no es compaginen amb l’amor.

Per això, en els moments de nevada i de torb, unes pràctiques piadoses sòlides —no gens sentimentals—, ben arrelades i ajustades a les circumstàncies pròpies de cada u, seran com aquests pals pintats de vermell que continuen marcant-nos el rumb, fins que el Senyor decideixi que torni a brillar el sol, que es fonguin els gels, i el cor torni a vibrar, encès amb un foc que de fet no es va apagar mai; restà solament com un caliu amagat a la cendra d’una temporada de prova, o de menys delit, o de sacrifici escàs.

Contemplem, ara, la seva Mare beneïda, Mare nostra també. Al Calvari, al costat del patíbul, prega. No és una actitud nova de Maria. Sempre s’ha conduït així, complint els seus deures, ocupant-se de la llar. Mentre estava en les coses de la terra, restava pendent de Déu. Crist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), també volgué que la seva Mare, la criatura més excelsa, la plena de gràcia, ens confirmés en aquest afany d’alçar sempre els ulls a l’amor diví. Recordeu l’escena de l’Anunciació: baixa l’Arcàngel, per comunicar la divina ambaixada —l’anunci que seria Mare de Déu—, i la troba retirada en oració. Maria està enterament recollida en el Senyor, quan sant Gabriel la saluda: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu (Lc I, 28). Uns dies després s’obre en l’alegria del Magnificat —aquest cant marià que l’Esperit Sant ens ha transmès per la delicada fidelitat de sant Lluc—, fruit del tracte habitual de la Verge Santíssima amb Déu.

La Nostra Mare ha meditat llargament les paraules de les dones i dels homes sants de l’Antic Testament, que esperaven el Salvador, i els esdeveniments de què han estat protagonistes. Ha admirat aquell cúmul de prodigis, el devessall de la misericòrdia de Déu envers el seu poble, tantes vegades ingrat. En considerar aquesta tendresa del Cel, incessantment renovada, brolla l’afecte del seu Cor immaculat: la meva ànima glorifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu salvador meu; perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (Lc I, 46-48). Els fills d’aquesta Mare bona, els primers cristians, han après d’Ella; nosaltres també podem aprendre’n i hem de fer-ho.

Oració, diàleg

Ja ens hem endinsat en camins d’oració. Com cal continuar? ¿No heu vist com n’hi ha tants —elles i ells— que sembla que parlin amb ells mateixos, tot escoltant-se complaguts? És una xerrameca gairebé contínua, un monòleg que insisteix incansablement en els problemes que els preocupen, sense posar-hi els mitjans per a resoldre’ls, tal vegada moguts únicament per la il·lusió morbosa que els compadeixin o que els admirin. Hom diria que no pretenen res més.

Quan, de veres, volem desfogar el cor, si som francs i senzills, cercarem el consell de les persones que ens estimen, que ens entenen: conversem amb el pare, amb la mare, amb la muller, amb el marit, amb el germà, amb l’amic. Això ja és un diàleg, encara que sovint no desitgem tant sentir com esplaiar-nos, contar el que ens passa. Comencem per captenir-nos així amb Déu, segurs que Ell ens escolta i ens respon; i l’atendrem i obrirem la nostra consciència a una conversa humil, per tal d’explicar-li confiadament tot el que ens balla pel cap i dins el cor: alegries, tristeses, esperances, penes, èxits, fracassos i fins i tot els detalls més petits de la nostra jornada. Perquè haurem comprovat que totes les nostres coses interessen el nostre Pare Celestial.

Venceu, si de cas us n’adoneu, la ganduleria, el fals criteri que l’oració pot esperar. No deixem mai per a demà aquesta font de gràcies. Ara és el temps oportú. Déu, que és un espectador amorós del nostre dia sencer, presideix la nostra íntima pregària: i tant tu com jo —ho torno a assegurar— hem de confiar-nos a Ell tal com un home es confia a un germà, a un amic, a un pare. Li dius —jo li dic— que Ell és tota la Grandesa, tota la Bondat, tota la Misericòrdia. I afegeix: per això em vull enamorar de Vós, malgrat la tosquedat de les meves maneres, d’aquestes pobres mans meves, atrotinades i maltractades per la pols dels caminots d’aquesta terra.

Així, gairebé sense assabentar-nos-en, avançarem amb petjades divines, fermes i vigoroses, en les quals se saboreja l’íntim convenciment que a la vora del Senyor, també són gustosos el dolor, l’abnegació, els sofriments. Quina fortalesa, per a un fill de Déu, saber-se tan a prop del Pare! Per això, passi el que passi, em sento ferm, segur amb Vós, Senyor i Pare meu, que sou la roca i la fortalesa (Cfr. 2 Reg XXII, 2).

Per a alguns, tot això potser resulta familiar; per a d’altres és nou; i per a tothom, resulta ardu. Però jo, mentre em resti una mica d’alè, no pararé de predicar la necessitat primordial d’ésser ànima d’oració, sempre!, en qualsevol ocasió i en les circumstàncies més dispars, perquè Déu no ens abandona mai. No és cristià pensar en l’amistat divina exclusivament com en un recurs extrem. Pot semblar-nos normal ignorar o menysprear les persones que estimem? Evidentment, no. Són constantment per a aquells qui estimem les paraules, els desigs, els pensaments: hi ha com una presència contínua. Així mateix, doncs, amb Déu.

Amb aquesta recerca del Senyor, tota la nostra jornada es converteix en una conversa sola, íntima i confiada. Ho he afirmat i escrit tantes vegades, i no em fa res de repetir-ho, perquè Nostre Senyor ens fa veure —amb el seu exemple— que aquest és el comportament encertat: oració constant, del matí a la nit i de la nit al matí. Quan tot surt amb facilitat: gràcies, Déu meu! Quan arriba un moment difícil: Senyor, no m’abandoneu! I aquest Déu, benigne i humil de cor (Mt XI, 29), no oblidarà els nostres precs, ni hi romandrà indiferent, ja que Ell ha afirmat: demaneu i us ho donaran, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran (Lc XI, 9).

Procurem, doncs, no perdre mai el punt de mira sobrenatural, veient Déu darrera de cada esdeveniment: davant les coses agradables i les desagradables, davant el consol… i davant el desconsol per la mort d’un ésser estimat. Primer de tot, la conversa amb el teu Pare Déu, cercant el Senyor en el centre de la nostra ànima. No és cosa que hom pugui considerar com una insignificança, quelcom de poca importància: és una manifestació clara de vida interior constant, d’autèntic diàleg d’amor. Una pràctica que no ens causarà cap deformació psicològica, perquè —per un cristià— ha de resultar tan natural com que el cor bategui.