Llistat de punts

La coherència cristiana de la vida

Em fa molta llàstima arribar a saber que un catòlic —un fill de Déu que, pel Baptisme, és cridat a esdevenir un altre Crist— tranquil·litza la consciència amb una simple pietat formulària, amb una religiositat que l’empeny a resar de tant en tant, només si es pensa que li convé!; a assistir a la Santa Missa els dies de precepte —i ni tan solament tots—, alhora que cura puntualment que el seu estómac estigui tranquil, menjant a hores fixes; a cedir en la seva fe, a bescanviar-la per un plat de llenties, per tal de no renunciar a la seva posició… I després, amb desvergonyiment o amb escàndol, fa servir la seva etiqueta de cristià per enlairar-se. No! No ens conformem amb les etiquetes: us vull cristians de cos sencer, tots d’una peça; i, per aconseguir-ho, haureu de cercar sense trampes l’aliment espiritual oportú.

Per experiència personal us consta i m’ho heu sentit repetir sovint, en previsió de descoratjaments— que la vida interior consisteix a començar i recomençar cada dia; i veieu en el vostre cor, talment com jo en el meu, que ens cal lluitar amb continuïtat. Haureu observat en el vostre examen —a mi em passa el mateix: perdoneu-me que faci aquestes referències a la meva persona, però, mentre us parlo, estic rumiant amb el Senyor sobre les necessitats de la meva ànima—, que patiu repetidament petits contratemps, i a vegades en el vostre cap us sembla que són descomunals, perquè revelen una falta d’amor evident, una manca de donació d’un mateix, d’esperit de sacrifici, de delicadesa. Fomenteu les ànsies de reparació, amb una contrició sincera, però no em perdeu la pau.

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes, les nostres vinyes en flor (Cant II, 15). Fidels en les menuderies, molt fidels en les minúcies. Si mirem d’esforçar-nos així, aprendrem també d’acudir amb confiança als braços de Santa Maria, com a fills seus. ¿No us recordava al començament que tots nosaltres tenim molt pocs anys, tants com els que fa que ens vam decidir a tractar Déu amb intimitat? Doncs és raonable que la nostra misèria i la nostra poquesa s’apropin a la grandesa i a la puresa santa de la Mare de Déu, que es també Mare nostra.

Us puc contar una altra anècdota real, perquè han passat ja tants anys, tantíssims anys des que s’esdevingué; i perquè us ajudarà a pensar, pel contrast i la cruesa de les expressions. Dirigia una curs de recés per a sacerdots de diverses diòcesis. Jo els buscava amb afecte i amb interès, perquè vinguessin a parlar, a desfogar la consciència, puix que també els sacerdots necessitem el consell i l’ajut d’un germà. Vaig començar a parlar amb un, una mica feréstec, però noble i sincer; jo li estirava un xic la llengua, amb delicadesa i claredat, per cloure qualsevol ferida que hi hagués allà dins, en el seu cor. En un moment determinat m’interrompé, més o menys amb aquests mots: tinc una enveja molt gran de la meva somera; ha estat fent serveis parroquials a set rectories i res no se’n pot dir. Ah, si jo hagués fet el mateix!

Potser —examina’t a fons!— nosaltres tampoc no mereixem la lloança que aquest bon capellà de poble cantava de la seva somera. Hem treballat tant, hem ocupat uns tals llocs de responsabilitat, has triomfat en aquesta i en aquella tasca humana…, però, en la presència de Déu, no trobes res de què t’hagis de doldre? ¿Has intentat de debò de servir Déu i els teus germans els homes, o bé has fomentat el teu egoisme, la teva glòria personal, les teves ambicions, el teu èxit exclusivament terrenal i penosament caduc?

Si us parlo un xic descarnadament, és perquè vull fer un cop més un acte de contrició ben sincer, i perquè voldria que cada un de vosaltres també demanés perdó. A la vista de les nostres infidelitats, a la vista de tantes equivocacions, de febleses i covardies —cadascú les seves—, repetim de tot cor al Senyor aquelles exclamacions contrites de Pere: Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te! (Ioh XXI, 17); Senyor! Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo, malgrat les meves misèries! I goso afegir: Vós sabeu que us estimo, justament per aquestes misèries meves, ja que em menen a recolzar-me en Vós, que sou la fortalesa: quia Tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2). I d’aquí, tornem a començar.

Llibertat i donació

L’amor de Déu és gelós; no se satisfà si hom acudeix a la seva cita imposant condicions: espera amb impaciència que ens donem del tot, que no ens guardem en el cor els racons obscurs, on no arriben el goig i l’alegria de la gràcia i dels dons sobrenaturals. Tal vegada pensareu: el fet de respondre que sí a aquest Amor exclusiu, ¿no és potser perdre la llibertat?

Amb l’ajuda del Senyor que presideix aquesta estona d’oració, amb la seva llum, espero que tant per vosaltres com per mi quedi encara més definit aquest tema. Cadascun de nosaltres ha experimentat alguna vegada el fet que servir Crist Senyor Nostre comporta dolor i fatiga. Negar aquesta realitat, suposaria no haver-se trobat amb Déu. L’ànima enamorada sap que quan ve aquest dolor, es tracta d’una impressió passatgera i aviat descobreix que el pes és lleuger i la càrrega suau, perquè és Ell qui ho porta a les seves espatlles, tal com es va abraçar a la creu quan estava en joc la nostra felicitat eterna (Cfr. Mt XI, 30). Però hi ha homes que no ho entenen, que es rebel·len contra el Creador —una rebel·lió impotent, mesquina, trista—, que repeteixen encegats la queixa inútil que recull el Salm: trenquem els seus lligams i traguem-nos el seu jou del damunt! (Ps II, 3).Es resisteixen a complir, amb un heroic silenci, amb naturalitat, sense lluïment i sense lamentacions, la tasca dura de cada dia. No entenen que la Voluntat divina, també quan es presenta amb matisos de dolor, d’exigència feridora, coincideix exactament amb la llibertat, que solament resideix en Déu i en els seus designis.

Per atènyer aquesta meta, ens hem de captenir moguts per l’Amor, no pas com qui suporta el pes d’un càstig o una maledicció: i tot allò que feu de paraula o d’obra, feu-ho tot en nom de nostre Senyor Jesucrist, donant per mitjà d’Ell gràcies a Déu Pare (Col III, 17). I així acabarem la tasca amb perfecció, omplint el temps, perquè serem instruments enamorats de Déu, que s’adonen de tota la responsabilitat i confiança que el Senyor diposita damunt les seves espatlles, malgrat la pròpia feblesa. En cada una de les teves activitats, per tal com comptes amb la fortalesa de Déu, has de portar-te com aquell qui es mou exclusivament per Amor.

Però no tanquem els ulls a la realitat, tot conformant-nos amb una visió ingènua, superficial, que ens meni a la idea que ens espera un camí fàcil, i que n’hi ha prou, per a recórrer-lo, amb uns propòsits sincers i uns desigs ardents de servir Déu. No en dubteu: al llarg dels anys, es presentaran —potser abans que no ens pensem— situacions particularment costoses, que exigiran molt d’esperit de sacrifici i un major oblit d’un mateix. Fomenta aleshores la virtut de l’esperança i, amb audàcia, fes teu el crit de l’Apòstol: perquè penso que els sofriments de la vida present, no es poden pas comparar amb aquella glòria futura que s’ha de manifestar en nosaltres (Rom VIII, 18); medita amb seguretat i amb pau: com serà l’Amor infinit de Déu abocat damunt aquesta pobra criatura! Ha arribat l’hora, enmig de les teves ocupacions ordinàries, d’exercitar la fe, de despertar l’esperança, d’avivar l’amor; és a dir, d’activar les tres virtuts teologals, que ens impulsen a desterrar de seguida, sense dissimulacions, sense embuts, sense embolics, els equívocs en la nostra conducta professional i en la nostra vida interior.

A cadascú el que sigui seu

Llegiu amb atenció l’escena evangèlica, per tal d’aprofitar aquestes estupendes lliçons de les virtuts que han d’il·luminar la nostra manera de fer. Un cop acabat el preàmbul hipòcrita i adulador, els fariseus i herodians plantegen el seu problema: digueu-nos, doncs, què us en sembla: és lícit o no, de pagar tribut al Cèsar? (Mt XXII, 17). Noteu ara —escriu sant Joan Crisòstom— llur astúcia: perquè no li diuen: expliqueu-nos què és bo, convenient, lícit, sinó digueu-nos què us sembla. Tenien l’obsessió de trair-lo i de fer-lo odiós al poder polític (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXX, 1 [PG 58, 656]).Però Jesús, que els coneixia la malícia, respongué: per què em tempteu, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda amb què es paga el tribut. Ells li van presentar un denari. Després ell els diu: de qui és la imatge i la inscripció? Li responen: del Cèsar. Aleshores els diu: Doncs doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu (Mt XXII, 18-21).

Ja veieu que el dilema és antic, com és clara i inequívoca la resposta del Mestre. No hi ha —no existeix— una contraposició entre el servei a Déu i el servei als homes; entre l’exercici dels nostres deures i drets cívics, i els religiosos; entre l’afany de construir i millorar la ciutat temporal, i el convenciment que passem per aquest món com si fos un camí que ens mena a la pàtria celestial.

També aquí es manifesta aquesta unitat de vida que —no em cansaré de repetir-ho— és una condició essencial, per als qui intenten santificar-se enmig de les circumstàncies ordinàries del treball, de les relacions familiars i socials. Jesús no admet aquesta divisió: ningú no pot servir dos senyors, perquè o tindrà aversió a l’un i amor a l’altre, o bé s’afeccionarà al primer i menysprearà el segon (Mt VI, 24). L’elecció exclusiva que de Déu fa un cristià, quan respon amb plenitud a la seva crida, l’empeny a adreçar-ho tot al Senyor i, alhora, a donar al proïsme tot allò que en justícia li correspon.