Llistat de punts

Si la sola presència d’una persona de categoria, digna de consideració, basta perquè es captinguin millor els qui són davant seu, ¿com és que la presència de Déu, constant, difosa per tots els racons, coneguda per les nostres potències i gratament estimada, no ens fa sempre millors en totes les nostres paraules, activitats i sentiments? (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 450-451]). Veritablement, si aquesta realitat que Déu ens veu estigués ben gravada en les nostres consciències, i ens adonéssim que tota la nostra tasca, tota absolutament —no hi ha res que s’escapi de la seva mirada—, es desenvolupa en la seva presència, amb quin compte acabaríem les coses o que diferents serien les nostres reaccions! I aquest és el secret de la santedat que vaig predicant des de fa tants anys: Déu ens ha cridat a tots perquè l’imitem; i a vosaltres i a mi perquè, vivint enmig del món —tot essent persones del carrer!— sapiguem col·locar Crist Nostre Senyor al cim de totes les activitats humanes honestes.

Ara entendreu encara millor que si algun de vosaltres no estimés la feina, la que li correspon!, si no se sentís autènticament compromès en una de les nobles ocupacions terrenals per santificar-la, si li manqués una vocació professional, no arribaria mai a calar en l’entranya sobrenatural de la doctrina que exposa aquest sacerdot, justament perquè li faltaria una condició indispensable: la de ser un treballador.

Valor exemplar de la vida professional

Cal que evitem l’error de considerar que l’apostolat es redueix al testimoniatge d’unes pràctiques pietoses. Tant tu com jo som cristians, però alhora, i sense solució de continuïtat, ciutadans i treballadors, amb unes obligacions clares que hem de complir d’una manera exemplar, si és que de debò ens volem santificar. És Jesucrist qui ens apressa: vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya; ni tampoc no encenen una llàntia i la posen sota el mesuró, sinó sobre el portallànties perquè faci llum als qui són a la casa. Que així mateix resplendeixi la vostra llum davant dels homes, de manera que vegin les vostres bones obres i hi glorifiquin el Pare del cel (Mt V, 14-16).

El treball professional —sigui quin sigui— es converteix en un canelobre que il·lumina els vostres col·legues i amics. Per això acostumo a repetir als qui s’incorporen a l’Opus Dei, i la meva afirmació val per a tots els qui m’escolteu: què m’importa que em diguin que en tal és un bon fill meu —un bon cristià—, però un mal sabater! Si no s’esforça per aprendre bé l’ofici, o bé per executar-lo amb cura, no podrà santificar-lo ni oferir-lo al Senyor; i la santificació del treball ordinari constitueix com si diguéssim la polleguera de la veritable espiritualitat per als qui —immergits en les realitats temporals— estem decidits a tractar Déu.

Per amor a Déu, per amor a les ànimes i per correspondre a la nostra vocació de cristians, hem de donar exemple. Per no escandalitzar, per no produir ni l’ombra de la sospita que els fills de Déu són fluixos o no serveixen, per no ser causa de desedificació… vosaltres heu d’esforçar-vos a oferir amb la vostra conducta la mesura justa, el bon tarannà d’un home responsable. Tant el camperol que llaura la terra mentre eleva contínuament el cor a Déu, com el fuster, el ferrer, l’oficinista, l’intel·lectual —tots els cristians— han d’ésser un model per a llurs col·legues, sense orgull, ja que queda ben clar en les nostres ànimes el convenciment que només si comptem amb Ell aconseguirem d’obtenir la victòria: nosaltres, tots sols, no podem aixecar ni un bri de palla de terra (Cfr. Ioh XV, 5). Per tant, cadascú a la seva feina, en el lloc que ocupa en la societat ha de sentir l’obligació de fer un treball de Déu, que sembri a tot arreu la pau i l’alegria del Senyor. El perfecte cristià sempre porta amb si mateix serenitat i goig. Serenitat, perquè se sent en presència de Déu; goig, perquè es veu voltat dels seus dons. Un cristià així, és veritablement un personatge reial, un sacerdot sant de Déu (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 451]).

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

S’atansa a la figuera: s’atansa a tu i s’atansa a mi. Jesús, amb fam i set d’ànimes. De la Creu estant, ha clamat: sitio! (Ioh XIX, 28), tinc set. Set de nosaltres, del nostre amor, de les nostres ànimes i de totes les ànimes que hem de dur fins a Ell, pel camí de la Creu, que és el camí de la immortalitat i de la glòria del Cel.

Va arribar a la figuera, i no hi trobà més que fulles (Mt XXI, 19). Això és lamentable. Passa així en la nostra vida? És que dissortadament hi manca fe, vibració d’humilitat, que no s’hi veuen sacrificis ni obres? Que només hi ha la façana cristiana, però que estem mancats de profit? És terrible. Perquè Jesús ho mana: que mai més no neixi fruit de tu. I a l’instant la figuera restà seca (Mt XXI, 19). Ens fa llàstima aquest passatge de l’Escriptura Santa, ensems que ens anima també a encendre la fe, a viure conforme a la fe, per tal que Crist rebi sempre un guany de nosaltres.

No ens enganyem: Nostre Senyor mai no depèn de les nostres construccions humanes; els projectes més ambiciosos són, per a Ell, un joc d’infants. Ell vol ànimes, vol amor; vol que tothom acudeixi a fruir el seu Regne per l’Eternitat. Hem de treballar molt a la terra; i hem de treballar bé, perquè aquesta tasca ordinària és el que hem de santificar. Però no ens oblidem mai de dur-la a terme per Déu. Si la féssim per nosaltres mateixos, per orgull, no produiríem més que fullaraca: ni Déu ni els homes aconseguirien, en un arbre tan frondós, un xic de dolcesa.

No ens ha creat el Senyor perquè construïm ací una ciutat definitiva (Cfr. Hebr XIII, 14), perquè aquest món és el camí de l’altre, que és estada sense pesars (Jorge Manrique, Coplas, V). Però ni així, els fills de Déu no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què Déu ens col·loca per santificar-les, per impregnar-les de la nostra fe beneïda, l’única que porta la pau veritable, l’alegria autèntica a les ànimes i als diversos ambients. Aquesta ha estat la meva predicació constant des de 1928: és urgent de cristianitzar la societat; de portar a tots els estrats d’aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens comprometem a elevar a l’ordre de la gràcia els afers diaris, la professió o l’ofici. Així, totes les ocupacions humanes s’il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes.

Pel Baptisme, som portadors de la paraula de Crist, que asserena, que encén i aquieta les consciències ferides. I per tal que el Senyor actuï en nosaltres i per nosaltres, hem de dir-li que estem disposats a lluitar cada jornada, encara que ens veiem fluixos i inútils, i per més que percebem el pes immens de les misèries personals i de la pobra personal feblesa. Hem de repetir-li que confiem en Ell, en la seva assistència: si cal, com Abraham, contra tota esperança (Rom IV, 18). Així treballarem amb un deler renovat, i ensenyarem la gent de reaccionar amb serenitat, lliures d’odis, de recels, d’ignoràncies, d’incomprensions, de pessimismes, perquè Déu ho pot tot.