Llistat de punts

No se me’n va de la memòria una ocasió —d’ això ja fa molt de temps— en què vaig anar a pregar a la Catedral de València, i vaig passar per davant del sepulcre del Venerable Ridaura. Em van explicar aleshores que a aquest sacerdot, quan ja era molt vell i li preguntaven: quants anys té, vostè?, ell, molt convençut, responia en valencià: poquets, els que fa que serveixo Déu. Per a bastants de vosaltres, hom compta encara amb els dits de la mà els anys, des que us vau decidir a tractar Nostre Senyor, a servir-lo enmig del món, en el vostre propi ambient i a través de la pròpia professió o ofici. Aquest detall no hi fa gran cosa; el que interessa, en canvi, és que gravem amb foc en l’ànima, la certesa que la invitació a la santedat, adreçada per Jesucrist a tots els homes sense excepció, exigeix que cadascú conreï la vida interior, que s’exerciti diàriament en les virtuts cristianes; i no pas d’una manera qualsevol, ni per damunt del que és corrent, ni tan sols d’una manera excel·lent: hem d’esforçar-nos-hi fins a l’heroisme, en el sentit més fort i contundent de l’expressió.

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran (St. Marc Eremita. De lege spirituali, CLXXII [PL 65, 926]). Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats.

No us amagaré que quan he de corregir o d’adoptar una decisió que causarà pena, jo pateixo abans, durant i després; i no sóc cap sentimental. Em consola això de pensar que tan sols les bèsties no ploren; plorem els homes, els fills de Déu. Entenc que en certs moments vosaltres també ho passareu malament, si us esforceu a dur a terme fidelment la vostra obligació. Tingueu present que resulta més còmode —bé que és un foraviament— evitar a tot preu el sofriment, amb l’excusa de no disgustar el proïsme: sovint, en aquesta inhibició, s’amaga una vergonyosa fugida del dolor mateix, ja que correntment no és agradable de fer cap avís seriós. Fills meus, recordeu-vos que l’infern és ple de boques tancades.

M’escolten ara alguns metges. Perdoneu la meva gosadia si torno a prendre un exemple de la medicina; potser diré un disbarat, però la comparança ascètica hi va bé. Per a guarir una ferida, primer cal netejar-la bé, i també el seu voltant, d’una mica lluny. El cirurgià sap de sobres que fa mal; però si omet aquesta operació, després en farà més.

I també s’hi posa de seguida el desinfectant; cou —pica, com diem a la meva terra—, mortifica, i no hi ha més remei que fer-ho, per tal que la nafra no s’infecti.

Si per a la salut corporal s’han d’adoptar, òbviament, aquestes mesures, ni que es tracti d’esgarrinxades de poca categoria, en les coses grans de la salut de l’ànima —en els punts neuràlgics de la vida d’un home—, fixeu-vos si caldrà rentar, si caldrà obrir, si caldrà polir, si caldrà desinfectar, si caldrà patir! La prudència ens demana d’intervenir-hi així i no defugir el deure, per tal com esquivar-lo demostraria una falta de consideració, i fins i tot un atemptat greu contra la justícia i contra la fortalesa.

Persuadiu-vos que un cristià, si de veres vol actuar rectament, de cara a Déu i de cara als homes, necessita totes les virtuts, si més no en potència. Pare, em demanareu: i de les meves febleses, què? Jo us respondré: ¿que potser no guareix un metge que estigui malalt, encara que el mal que l’afligeix sigui crònic?; ¿li impedirà, la seva malaltia, de prescriure a d’altres malalts la recepta adient? És clar que no: per guarir, li basta posseir la ciència oportuna i posar-la en pràctica, amb el mateix interès amb què combat el mal propi.