Llistat de punts

¡Apa!, amb generositat i com un nen, digues-li: ¿què m’arribaràs a donar quan m’exigeixes «això»?

Tingues encara més audàcia i, quan necessitis alguna cosa, assumint per endavant el Fiat, no demanis: digues «Jesús, vull això o allò», perquè és així com demanen els nens.

Ser petit: les grans audàcies són sempre dels nens. —¿Qui demana... la lluna? —¿Qui no fa cas dels perills per aconseguir el seu desig?

«Poseu-hi», en un nen «així», molta gràcia de Déu, el desig de fer la seva Voluntat (de Déu), molt amor a Jesús, tota la ciència humana que la seva capacitat li permeti d’adquirir... i tindreu retratat el caràcter dels apòstols d’ara, tal com indubtablement Déu els vol.

Nen babau: el dia que amaguis alguna cosa de la teva ànima al Director, has deixat de ser infant, perquè hauràs perdut la senzillesa.

Nen, ofereix-li cada dia... fins les teves fragilitats.

Sigues petit, molt petit. —No tinguis més de dos anys, tres tirant llarg. —Perquè els nens més grans són uns pillets que ja volen enganyar els seus pares amb mentides inversemblants.

És que tenen la malícia, el «fomes» del pecat, però els manca l’experiència del mal, que els donarà la ciència de pecar, per cobrir amb aparença de veritat la falsedat dels seus enganys.

Han perdut la senzillesa, i la senzillesa és indispensable per ser xiquets davant de Déu.

Nen audaç, crida: ¡Quin amor el de Teresa! —¡Quin zel el de Xavier! —¡Quin home més admirable sant Pau! —¡Ah, Jesús, doncs jo... t’estimo més que Pau, Xavier i Teresa!

Aquest descoratjament que et produeixen les teves faltes de generositat, les teves caigudes, els teus retrocessos —potser només aparents—, et fa la impressió moltes vegades que has trencat alguna cosa d’alt valor (la teva santificació).

No t’amoïnis: porta a la vida sobrenatural la manera discreta de resoldre un conflicte com aquest que fan anar els nens senzills.

Han trencat —per fragilitat, ben sovint— un objecte molt estimat del seu pare. —Els sap greu, potser ploren i tot, però van a consolar la pena amb l’amo de la cosa inutilitzada per la seva malaptesa... i el pare oblida el valor —encara que sigui alt— de l’objecte fet malbé, i, ple de tendresa, no solament perdona, sinó que consola i anima el menudet. —Aprèn-ne.

Perseverar. —Un nen que truca a una porta, truca una i dues vegades, i moltes vegades..., i fort, i llarg, ¡amb desvergonyiment! I qui surt a obrir tot ofès, es desarma davant la senzillesa de la criatureta inoportuna... —Així tu amb Déu.

¿Que a l’hora de donar gràcies després de la Comunió la primera cosa que et ve als llavis, sense remei, és la petició...: Jesús, dona’m això: Jesús, aquesta ànima: Jesús, aquella empresa?

No et preocupis ni et forcis: ¿que no veus com, essent el pare bo i el fill un nen senzill i espavilat, el menut fica les mans a la butxaca del seu pare, buscant-hi llaminadures, abans de fer-li el petó de benvinguda? —I doncs...