Llistat de punts

El sant desvergonyiment és una característica de la «vida d’infància». Al menut, no el preocupa res. —Les seves misèries, les seves naturals misèries, es posen en relleu senzillament, encara que tothom se’l miri...

Aquest desvergonyiment, dut a la vida sobrenatural, porta a aquest raonament: lloança, menyspreu...: admiració, burla...: honor, deshonor...: salut, malaltia...: riquesa, pobresa...: bellesa, lletjor...

Bé; i això... ¿què?

¿No és cert, Senyor, que et donava un consol gran aquella «subtilesa» de l’homenàs-infant que, sentint el desconcert que produeix obeir en una cosa molesta i d’ella mateixa repugnant, et deia fluixet: ¡Jesús, que faci bona cara!?

En la vida espiritual d’infància les coses que diuen o fan els «nens» no són mai criaturades ni puerilitats.

No oblidis, nen babau, que l’Amor t’ha fet omnipotent.

Nen: no perdis el teu amorós costum d’«assaltar» sagraris.

Quan et dic «nen bo» no et pensis que t’imagino encongit, apocat. —Si no ets home fet i... normal, en comptes de ser un apòstol seràs una caricatura que farà riure.

Nen bo: digues a Jesús moltes vegades al dia: t’estimo, t’estimo, t’estimo...

Quan t’amoïnin les teves misèries no et posis trist. —Gloria’t en les teves malalties, com sant Pau, perquè als nens se’ls permet, sense por de fer el ridícul, d’imitar els «grans».

Que les teves faltes i imperfeccions, i fins i tot les teves caigudes greus, no t’apartin de Déu. —El nen feble, si és discret, procura estar a prop del seu pare.

No t’amoïnis, si t’enfades, quan fas aquestes petites coses que Ell et demana. —Ja arribaràs a somriure...

¿No veus amb quines poques ganes el nen senzill dona al seu pare, que el prova, la llaminadura que tenia a les mans?... Però, la hi dona: ha vençut l’amor.

Quan vols fer les coses bé, molt bé, resulta que les fas pitjor. —Humilia’t davant Jesús, dient-li: ¿Has vist com ho faig tot malament? —Doncs, si no m’ajudes molt, ¡encara ho faré pitjor!

Tingues compassió de la teva criatura: mira que vull escriure cada dia una gran plana al llibre de la meva vida... Però, ¡soc tan maldestre!, que si el Mestre no m’agafa la mà, en comptes de pals esvelts em surten de la ploma coses tortes i taques que no es poden ensenyar a ningú.

Des d’ara, Jesús, escriurem sempre entre tots dos.

Reconec la meva malaptesa, Amor meu, que és tanta..., tanta, que fins quan vull acaronar faig mal. —Suavitza les maneres de la meva ànima: dona’m, vull que em donis, dins la ferma virilitat de la vida d’infància, aquesta delicadesa i afectuositat que tenen els nens per tractar, amb íntima efusió d’Amor, els seus pares.