Llistat de punts

Home: no siguis tan ingenu (encara que siguis molt nen, i fins i tot perquè ho ets davant Déu), i no em “posis en solfa» els teus germans davant els estranys.

Cal arribar a la convicció que Déu està al nostre costat contínuament. —Vivim com si el Senyor fos allà lluny, on brillen les estrelles, i no considerem que també està sempre a la vora nostra.

I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món poden estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

¡Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... I el nostre pare, fingint duresa en la veu, la cara tota seriosa, ens renya..., alhora que se li entendreix el cor, coneixedor de la nostra feblesa, pensant: pobre noi, ¡quins esforços que fa per portar-se bé!

Cal que ens amarem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel.

Els esdeveniments públics t’han forçat a una reclusió voluntària, potser pitjor, per les circumstàncies, que la d’una presó. —Has sofert un eclipsi de la teva personalitat.

No trobes camp obert: egoismes, curiositats, incomprensions i xiuxiueig. —Bé; ¿i què? ¿Oblides la teva voluntat libèrrima i el teu poder d’«infant»? —La manca de fulles i de flors (d’acció externa) no exclou la multiplicació i l’activitat de les arrels (vida interior).

Treballa: ja canviarà el curs de les coses, i donaràs més fruits que abans, i més gustosos.

Procura conèixer la «via d’infància espiritual», sense «forçar-te» a seguir aquest camí. —Deixa actuar l’Esperit Sant.

Camí d’infància. —Abandonament. —Infantesa espiritual. —Tot això no és pas una beneiteria, sinó una forta i sòlida vida cristiana.

En la vida espiritual d’infància les coses que diuen o fan els «nens» no són mai criaturades ni puerilitats.

La infància espiritual no és estupidesa espiritual, ni fluixesa: és camí assenyat i ferm que, per la seva difícil facilitat, l’ànima ha de començar i seguir agafada de la mà de Déu.

La infància espiritual exigeix la submissió de l’enteniment, més difícil que la submissió de la voluntat. —Per tal de subjectar l’enteniment cal, a més de la gràcia de Déu, un constant exercici de la voluntat, que nega, com nega a la carn, una vegada i una altra i sempre, de manera que es dona, com a conseqüència, la paradoxa que qui segueix el «Caminet d’infància», per fer-se infant, necessita enrobustir i virilitzar la seva voluntat.

Ser petit: les grans audàcies són sempre dels nens. —¿Qui demana... la lluna? —¿Qui no fa cas dels perills per aconseguir el seu desig?

«Poseu-hi», en un nen «així», molta gràcia de Déu, el desig de fer la seva Voluntat (de Déu), molt amor a Jesús, tota la ciència humana que la seva capacitat li permeti d’adquirir... i tindreu retratat el caràcter dels apòstols d’ara, tal com indubtablement Déu els vol.

Sigues nen. —Encara més. —Però no te’m plantis a «l’edat de la poca-solta». ¿Has vist res més estúpid que una criatura fent-se l’home o un home acriaturat?

Nen, amb Déu: i, perquè ho ets, home i ben home en totes les altres coses. —¡Ah!: i deixa aquestes maneres de gos falder.

De vegades ens sentim com inclinats a fer petites criaturades. —Són petites obres de meravella davant Déu, i, mentre no se t’hi fiqui la rutina, certament seran fecundes, aquestes obres, com és sempre fecund l’Amor.

Davant de Déu, que és Etern, tu ets una criatura més menuda que, davant teu, un petit de dos anys.

I, a més de nen, ets fill de Déu. —No te n’oblidis.

Quan t’amoïnin les teves misèries no et posis trist. —Gloria’t en les teves malalties, com sant Pau, perquè als nens se’ls permet, sense por de fer el ridícul, d’imitar els «grans».

Que les teves faltes i imperfeccions, i fins i tot les teves caigudes greus, no t’apartin de Déu. —El nen feble, si és discret, procura estar a prop del seu pare.

No t’amoïnis, si t’enfades, quan fas aquestes petites coses que Ell et demana. —Ja arribaràs a somriure...

¿No veus amb quines poques ganes el nen senzill dona al seu pare, que el prova, la llaminadura que tenia a les mans?... Però, la hi dona: ha vençut l’amor.

Quan vols fer les coses bé, molt bé, resulta que les fas pitjor. —Humilia’t davant Jesús, dient-li: ¿Has vist com ho faig tot malament? —Doncs, si no m’ajudes molt, ¡encara ho faré pitjor!

Tingues compassió de la teva criatura: mira que vull escriure cada dia una gran plana al llibre de la meva vida... Però, ¡soc tan maldestre!, que si el Mestre no m’agafa la mà, en comptes de pals esvelts em surten de la ploma coses tortes i taques que no es poden ensenyar a ningú.

Des d’ara, Jesús, escriurem sempre entre tots dos.

Reconec la meva malaptesa, Amor meu, que és tanta..., tanta, que fins quan vull acaronar faig mal. —Suavitza les maneres de la meva ànima: dona’m, vull que em donis, dins la ferma virilitat de la vida d’infància, aquesta delicadesa i afectuositat que tenen els nens per tractar, amb íntima efusió d’Amor, els seus pares.

Estàs ple de misèries. —Cada dia les veus més clares. —Però que no t’espantin. —Ell sap prou bé que no pots donar més fruit.

Les teves caigudes involuntàries —caigudes de nen— fan que el teu Pare-Déu tingui més cura de tu i que la teva Mare Maria no et deixi anar de la seva mà amorosa; aprofita-te’n, i, quan t’aixequi el Senyor cada dia de terra, abraça’l amb totes les forces, i posa el cap miserable sobre el seu pit obert, perquè acabin de tornar-te boig els batecs del seu Cor amabilíssim.

Una punxada. —I una altra. I una altra. —¡Sofreix-les, home! ¿Que no veus que ets tan menut que només pots oferir en la teva vida —en el teu caminet— aquestes petites creus?

A més, fixa-t’hi: una creu damunt d’una altra —una punxada..., i una altra..., ¡quin munt més gran!

Al capdavall, nen, has sabut fer una cosa molt gran: Estimar.

Quan una ànima de nen fa present al Senyor els seus desigs d’indult, ha d’estar segura que ben aviat veurà complerts aquests desigs: Jesús li arrencarà de l’ànima la cua immunda, que arrossega per les seves misèries passades; li traurà el pes mort, resta de totes les impureses, que el fa anar arrapat a terra; llençarà lluny del nen tot el llast terrenal del seu cor perquè pugi fins a la Majestat de Déu, a fondre’s en la flamarada viva d’Amor, que és Ell.

Aquest descoratjament que et produeixen les teves faltes de generositat, les teves caigudes, els teus retrocessos —potser només aparents—, et fa la impressió moltes vegades que has trencat alguna cosa d’alt valor (la teva santificació).

No t’amoïnis: porta a la vida sobrenatural la manera discreta de resoldre un conflicte com aquest que fan anar els nens senzills.

Han trencat —per fragilitat, ben sovint— un objecte molt estimat del seu pare. —Els sap greu, potser ploren i tot, però van a consolar la pena amb l’amo de la cosa inutilitzada per la seva malaptesa... i el pare oblida el valor —encara que sigui alt— de l’objecte fet malbé, i, ple de tendresa, no solament perdona, sinó que consola i anima el menudet. —Aprèn-ne.

Que la vostra oració sigui viril. —Ser nen no és pas ser efeminat.

Per a qui estima Jesús, l’oració, fins i tot l’oració amb sequedat, és la dolçor que sempre posa fi a les penes: es va a l’oració amb l’ànsia amb què el nen va cap al sucre, després de prendre el beuratge amargant.

Et distreus a l’oració. —Mira d’evitar les distraccions, però no et preocupis si, malgrat tot, continues distret.

¿No veus com, en la vida natural, fins els nens més discrets s’entretenen i es diverteixen amb el que els envolta, sense parar atenció moltes vegades als raonaments del pare? —Això no implica falta d’amor, ni de respecte: és la misèria i petitesa pròpies del fill.

Doncs, mira: tu ets un nen davant de Déu.