Llistat de punts

Porta’t bé «ara», sense recordar-te d’«ahir», que ja ha passat, i sense preocupar-te per «demà», que no saps si ha d’arribar per a tu.

¡Ara! Torna a la teva vida noble ara. —No et deixis enganyar: «ara» no és ni massa aviat... ni massa tard.

«Ja que el Senyor m’ajuda amb la seva acostumada generositat, miraré de correspondre amb un afinament de les meves maneres», em vas dir. —I jo no vaig haver d’afegir-hi res.

¡Ah, si et proposessis servir Déu «seriosament», amb el mateix esforç que poses a servir la teva ambició, les teves vanitats, la teva sensualitat!...

Viu d’Amor i venceràs sempre —encara que en surtis vençut— en les Navas i els Lepantos¹ de la teva lluita interior.

¿Però, ¡a hores d’ara!, resultarà que et cal l’aprovació, el caliu, els consols dels poderosos, per continuar fent el que Déu vol?

—Els poderosos solen ser volubles, i tu has de ser constant. Sigues agraït, si t’ajuden. I continua, impertorbable, si et menyspreen.

No en facis cas. —De sempre, els «prudents» han anomenat bogeries les obres de Déu.

—¡Endavant, audàcia!

La prova és llarga, aquesta vegada. —Potser —i sense potser— no l’has portat bé fins aquí... perquè encara buscaves consols humans. —I el teu Pare Déu els va arrencar de soca-rel perquè no tinguis cap més agafador que Ell.

¿Que tant se te’n dona tot? —No et vulguis enganyar. Ara mateix, si jo et demanés per persones i per empreses en les quals, per Déu, hi vas posar l’ànima, m’hauries de respondre, ¡enèrgicament!, amb l’interès de qui parla de cosa pròpia.

No és que tant se te’n doni tot: és que no ets incansable..., i necessites més temps per a tu: temps que serà també per a les teves obres, perquè, al capdavall, tu ets l’instrument.

Si no el deixes, Ell no et deixarà.

El desànim és enemic de la teva perseverança. —Si no lluites contra el desànim arribaràs al pessimisme, primer, i a la tebiesa, després. —Sigues optimista.

No pots «pujar». —No és estrany: ¡aquella caiguda!...

Persevera i «pujaràs». —Recorda allò que diu un autor espiritual: la teva pobra ànima és com un ocell, que encara porta enganxades amb fang les ales.

Calen solellades del cel i esforços personals, petits i constants, per arrencar aquestes inclinacions, aquestes imaginacions, aquest decaïment: aquest fang enganxós de les teves ales.

I et veuràs lliure. —Si perseveres, «pujaràs».