Llistat de punts

Déu t'espera! —Per això, allí on et trobes, has de comprometre't a imitar-lo, a unir-te a Ell, amb alegria, amb amor, amb il·lusió, encara que es presenti la circumstància —o una situació permanent— d'anar a contrapèl.

Déu t'espera…, i et necessita fidel!

Esforça't per respondre, en cada instant, a allò que et demana Déu: tingues voluntat d'estimar-lo amb obres. —Amb obres petites, però sense deixar-ne ni una.

La caritat tot ho obté. Sense caritat, res no es pot fer.

Amor!, doncs: és el secret de la teva vida… Estima! Sofreix amb alegria. Enforteix la teva ànima. Virilitza la teva voluntat. Assegura el teu lliurament al voler de Déu i, amb això, vindrà l'eficàcia.

Si alguna cosa no va d'acord amb l'esperit de Déu, deixa-la de seguida!

Pensa en els Apòstols: ells no valien res, però en el nom del Senyor fan miracles. Només Judes, que potser també obrà miracles, es descaminà perquè va apartar-se voluntàriament de Crist, perquè no va tallar, violentament i valentament, amb tot allò que no estava d'acord amb l'esperit de Déu.

En moments d'esgotament, de tedi, recorre confiadament al Senyor, dient-li, com aquell amic nostre: «Jesús: Tu veuràs el que fas…: abans de començar la lluita, ja estic cansat».

—Ell et donarà la seva força.

Vull prevenir-te d'una dificultat que tal vegada es pot presentar: la temptació del cansament, del descoratjament.

—¿És que no tens encara fresc el record d'una vida —la teva— sense rumb, sense meta, sense gràcia, que la llum de Déu i la teva entrega han encarrilat i omplert d'alegria?

—No canviïs insensatament això per allò.

Qualsevol moment és propici per fer un propòsit eficaç, per dir crec, per dir espero, per dir estimo.

Fins la mortificació més insignificant et sembla una epopeia. De vegades, Jesús es val de les teves «rareses», de les teves petiteses, perquè et mortifiquis, fent de la necessitat virtut.

La santedat s'aconsegueix amb l'auxili de l’Esperit Sant —que ve a inhabitar en les nostres ànimes—mitjançant la gràcia que se’ns concedeix en els sagraments, i amb una lluita ascètica constant.

Fill meu, no ens fem il·lusions: tu i jo —no em cansaré de repetir-ho— haurem de lluitar sempre, sempre, fins al final de la nostra vida. Així estimarem la pau, i donarem la pau, i rebrem el premi etern.

Persevera, voluntàriament i amb amor —encara que estiguis sec—, en la teva vida de pietat. I no et faci res si et sorprens comptant els minuts o els dies que falten per acabar aquella norma de pietat o aquella feina, amb la tèrbola satisfacció que hi posa, en una operació semblant, el xicot mal estudiant, que somia que s'acabi el curs; o el quinzenari, que espera tornar a fer la seva, quan li obrin les portes de la presó.

Persevera —hi insisteixo— amb eficaç i actual voluntat, sense deixar ni un instant de voler fer i aprofitar aquells mitjans de pietat.

No saps si has progressat, ni quant…

—Què en faries, d'aquest càlcul?…

—L'important és que perseveris, que el teu cor cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons…: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

En cada jornada, fes tot el que puguis per conèixer Déu, per «tractar-lo», per enamorar-te més a cada instant, i no pensar més que en el seu Amor i en la seva glòria.

Acompliràs aquest pla, fill, si no deixes, per res! els teus temps d'oració, la teva presència de Déu (amb jaculatòries i comunions espirituals, per encendre't), la teva Santa Missa pausada, el teu treball ben acabat per Ell.