Llistat de punts

Quan vegis una pobra Creu de fusta, sola, menyspreable i sense valor... i sense Crucifix, no oblidis que aquella Creu és la teva Creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluïssor i sense consol... que està esperant el Crucifix que li falta: i aquest Crucifix has de ser tu.

¡Quants n’hi ha que es deixarien clavar en una creu, davant la mirada atònita de milers d’espectadors, i no saben patir cristianament les petites fiblades de cada dia! —Pensa, doncs, què és més heroic.

Jesús pateix per complir la Voluntat del Pare... I tu, que també vols complir la santíssima Voluntat de Déu, seguint les passes del Mestre, ¿et podràs queixar si trobes com a company de camí el sofriment?

¡Com ennoblim el dolor, posant-lo al lloc que li pertoca (expiació) en l’economia de l’esperit!

Em preguntes: ¿per què aquesta Creu de fusta? I copio d’una carta: «En aixecar els ulls del microscopi, la mirada topa amb la Creu negra i buida. Aquesta Creu sense Crucificat és un símbol. Té una significació que els altres no veuran. I el qui, cansat, estava a punt de deixar-ho córrer, torna a atansar els ulls a l’ocular i continua treballant: perquè la Creu solitària està demanant unes espatlles que vulguin carregar-la».

El teu Crucifix. —Com a cristià, hauries de dur sempre al damunt un Santcrist. I posar-lo sobre la taula de treball. I besar-lo abans de lliurar-te al repòs i quan et despertis: i quan se’t rebel·li contra l’ànima el pobre cos, besa’l també.

Quan vingui el sofriment, el menyspreu..., la Creu, has de considerar: ¿què és això per al que jo em mereixo?

Creu, treballs, tribulacions: en tindràs mentre visquis. —Per aquest camí va anar Crist, i el deixeble no és pas més que el Mestre.

Una visita al monestir famós. —Aquella senyora estrangera va sentir com se li entendrien les entranyes considerant la pobresa de l’edifici: «¿Deuen portar una vida ben dura, oi?». I el monjo, satisfet, va limitar-se a respondre: «Tu ho volies, de viure al monestir; ara ja ho tens, monestir a desdir».

Això, que amb tant de goig vaig sentir dir a aquell sant baró, t’ho haig de dir a tu amb pena, quan m’expliques que no ets feliç.

Pateixes... i no et voldries queixar. —No hi fa res que et queixis —és la reacció natural de la pobra carn nostra—, mentre la teva voluntat vol en tu, ara i sempre, allò que vulgui Déu.