Llistat de punts

No perdis les energies ni el temps, que són de Déu, apedregant els gossos que et bordin pel camí. Menysprea’ls.

Tu..., que per un amoret de la terra has passat per tantes baixeses, ¿creus de debò que estimes Crist i no passes, ¡per Ell!, aquesta humiliació?

Bé. ¿I què? —No entenc com et pots retraure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, perquè el foc de Déu que et va captivar, a més de la llum i el caliu que t’entusiasmen, doni de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

Jesús: pertot arreu on has passat no hi queda cap cor indiferent. —O se t’estima o se t’odia.

Quan un home-apòstol et segueix, complint el seu deure, ¿em podrà estranyar —¡si és un altre Crist!— que alci murmuris semblants d’aversió o d’afecte?

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona voluntat, i no tan bona...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—¡Ruc, mes que ruc!: ¿Què t’importa, quan vas de dret cap al teu fi, amb el cap i el cor embriagats de Déu, el clam del vent o el cant del grill, o el bramul o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.

S’han desfermat les llengües i has patit desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.

Et dol que no t’agraeixin aquell favor. —Respon-me a aquestes dues preguntes: ¿tan agraït ets tu amb Crist Jesús?... ¿has estat capaç de fer aquest favor, buscant l’agraïment a la terra?

No sé per què t’espantes. —Sempre han estat poc raonables els enemics de Crist.

Un cop ressuscitat Llàtzer, s’haurien d’haver rendit confessant la divinitat de Jesús. —Doncs no: ¡Matem el qui dona la vida!, van dir.

I avui, com ahir.

En les hores de lluita i de contradicció, quan potser «els bons» omplin d’obstacles el teu camí, alça el teu cor d’apòstol: escolta Jesús que parla del gra de mostassa i del llevat. —I digues-li: Edissere nobis parabolam —explica’m la paràbola.

I sentiràs la joia de contemplar la victòria futura: els ocells del cel aixoplugats sota el teu apostolat, ara incipient; i tota la pasta fermentada.

¡Benaurades malaurances de la terra! —Pobresa, llàgrimes, odis, injustícia, deshonra... Tot ho podràs en Aquell que et confortarà.

En la teva empresa d’apostolat no has de témer els enemics de fora, per gran que sigui el seu poder. —L’enemic imponent és aquest: la teva falta de «filiació» i la teva falta de «fraternitat».

Entenc bé que et diverteixin els menyspreus que et fan —encara que vinguin d’enemics poderosos—, mentre sentis la unió amb el teu Déu i amb els teus germans d’apostolat. —¿A tu, què?