Llistat de punts

Segons això, ¿de quina manera creu vostè que s’insereix la realitat eclesial de l’Opus Dei en l’acció pastoral de tota l’Església?

Em sembla bo de fer un aclariment previ: l’Opus Dei no és ni pot considerar-se com una realitat que vagi lligada al procés evolutiu de l’estat de perfecció en l’Església, no és una forma moderna o aggiornata d’aquest estat. En efecte, ni la concepció teològica de l'status perfectionis —que Sant Tomàs, Suárez i d’altres autors han plasmat decisivament en la doctrina— ni les diverses concrecions jurídiques que s’han donat o puguin donar-se a aquest concepte teològic, no tenen res a veure amb l’espiritualitat i el fi apostòlic que Déu ha volgut per a la nostra Associació. N’hi ha prou amb el fet de considerar —perquè una exposició doctrinal completa fóra llarga— que a l’Opus Dei no li interessen ni vots, ni promeses, ni cap forma de consagració per als seus socis, diferent de la consagració que tots van rebre ja amb el Baptisme. La nostra Associació no pretén de cap manera que els socis canviïn d’estat, que deixin d’ésser simples fidels com els altres, per adquirir el peculiar status perfectionis. Al contrari, allò que desitja i procura és que cadascun d’ells faci apostolat i se santifiqui en el seu propi estat, en el mateix lloc i condició que té en l’Església i en la societat civil. No traiem ningú del seu lloc ni allunyem ningú del seu treball o dels seus afanys i nobles compromisos d’ordre temporal.

La realitat social, l’espiritualitat i l’acció de l’Opus Dei s’insereixen, doncs, en una deu molt diferent de la vida de l’Església: concretament, en el procés teològic i vital que duu el laïcat cap a la plena assumpció de les seves responsabilitats eclesials, i a la seva pròpia manera de participar en la missió de Crist i de la seva Església. Aquesta ha estat i és, aquests quasi quaranta anys d’existència de l’Obra, la inquietud constant —serena, però forta— amb la qual Déu ha volgut endegar, en la meva ànima i en la dels meus fills, el desig de servir-lo.

Quines són les aportacions de l’Opus Dei a aquest procés? Tal volta no és pas aquest el moment històric més adient per a fer una valoració global d’aquesta mena. Per bé que es tracti de problemes dels quals el Concili Vaticà II —amb quant de goig per a la meva ànima!— ja s’ha ocupat molt, i malgrat que no pocs conceptes i situacions relacionats amb la vida i la missió del laïcat ja hagin rebut prou confirmació i llum del Magisteri, encara hi ha, amb tot, un nucli considerable de qüestions que continuen constituint, per a la generalitat de la doctrina, veritables problemes límit de la teologia. A nosaltres, dins l’esperit que Déu ha donat a l’Opus Dei i que, tot i les nostres imperfeccions personals, procurem de viure amb fidelitat, la major part d’aquests problemes discutits ja ens semblen divinament resolts, però no pretenem pas de presentar aquestes solucions com les úniques possibles.

Com s’insereix l’Opus Dei en l’Ecumenisme?, també em pregunta vostè. Ja vaig dir l’any passat a un periodista francès —i sé que l’anècdota ha tingut ressonància fins i tot en publicacions de germans nostres separats— allò que una vegada vaig comentar al sant pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he après l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de l’any 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.

Són molts, efectivament —i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions—, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més —a mesura que els contactes s’intensifiquen— les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià; defensar, contra la concepció monolítica i institucionalista de l’apostolat dels laics, la legítima capacitat d’iniciativa dins el necessari respecte al bé comú: aquests i uns altres aspectes més de la nostra manera de ser i de treballar són punts per a un fàcil encontre, on els germans separats descobreixen —ja feta vida i provada pels anys— una bona part dels pressupostos doctrinals en els quals ells i nosaltres, els catòlics, hem posat fundadament tantes esperances ecumèniques.

Naturalment, vostè ja sap que en alguns sectors de l’opinió pública l’Opus Dei té fama de ser, en un cert sentit, discutit. ¿Podria donar-me la seva opinió per què això és així, i especialment com es respon a l’acusació del «secret de conspiració» i «la secreta conspiració» que sovint s’apunta contra l’Opus Dei?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autolloança. Però, ja que vostè planteja aquest tema, no puc dir-li sinó que em sembla que l’Opus Dei és una de les organitzacions catòliques que compta amb més amics a tot el món. Milions de persones, molts també de no catòlics i no cristians, la volen i l’ajuden.

D’altra banda, l’Opus Dei és una organització espiritual i apostòlica. Si hom oblida aquest fet fonamental —o bé si algú es nega a creure en la bona fe dels socis de l’Opus Dei que així ho afirmen— resulta impossible entendre allò que fan. Davant la impossibilitat de comprendre, hom inventa versions complicades i secrets que no han existit mai.

Veig que parla d’acusació de secret. Això ja és vell. Podria contar-li, punt per punt, l’origen històric d’aquesta acusació calumniosa. Hi va haver durant molts anys una poderosa organització de la qual prefereixo no parlar —l’estimem i l’hem estimada sempre—, que es va dedicar a falsejar allò que no coneixia. Insistien a considerar-nos com a religiosos i es preguntaven: ¿per què no pensen tots de la mateixa manera? Per què no porten un hàbit o un distintiu? I treien com a conseqüència, il·lògicament, que constituíem una societat secreta.

Avui això ja ha passat i qualsevol persona mitjanament informada sap que no hi ha cap secret. Que no duem distintius perquè no som religiosos, sinó cristians corrents. Que no pensem de la mateixa manera perquè admetem el màxim pluralisme en tota cosa temporal i en aquelles qüestions teològiques que són opinables. Un coneixement millor de la realitat i una superació de gelosies infundades ha acabat donant per closa aquesta trista i calumniosa situació.

Amb tot, no cal estranyar-se que de tant en tant hi hagi algú que renovi els mites vells: és perquè procurem treballar per Déu defensant la llibertat personal de tots els homes, que sempre tindrem en contra els sectaris enemics d’aquesta llibertat personal, siguin de la banda que siguin, tant més agressius si són persones que no poden suportar ni la simple idea de religió, o pitjor encara si es recolzen sobre un pensament religiós de caràcter fanàtic.

Malgrat tot, són majoria —per sort— les publicacions que no s’acontenten a repetir coses velles i falses; que tenen una consciència clara que ser imparcials no és difondre res que sigui a mig camí entre la realitat i la calúmnia, sense esforçar-se a reflectir la veritat objectiva. Personalment penso que també «és notícia» dir la veritat, especialment quan es tracta d’informar sobre l’activitat de tantes persones que, pertanyent o no a l’Opus Dei o col·laborant-hi, s’esforcen, tot i els errors personals —jo mateix els tinc i no m’estranya gens que els altres també els tinguin—, a realitzar una tasca de servei a tots els homes. Desfer un mite fals sempre és interessant. Jo considero que és un deure greu del periodista documentar-se bé i tenir la informació al dia encara que això, a vegades, suposa haver de canviar els judicis fets amb anterioritat. ¿Tan difícil és admetre que hi hagi alguna cosa neta, noble i bona, sense barrejar-hi falsedats absurdes, velles i desacreditades?

Informar-se sobre l’Opus Dei és ben senzill. A tots els països treballa a la claror del dia, amb el reconeixement jurídic de les autoritats civils i eclesiàstiques. En són perfectament coneguts els noms dels directors i de les obres apostòliques. Tot aquell qui desitgi informació sobre la nostra Obra, pot aconseguir-la sense dificultat, posant-se en contacte amb els seus directors o acudint a alguna de les nostres obres corporatives. Vostè mateix pot ésser testimoni que cap dels dirigents de l’Opus Dei, o aquells qui atenen els periodistes, mai no ha deixat de facilitar-los la feina informativa, contestant les seves preguntes o donant la documentació adequada.

Ni jo, ni cap dels membres de l’Opus Dei, pretenem que tot el món ens comprengui o que comparteixi els nostres ideals espirituals. Sóc molt amic de la llibertat i que cadascú segueixi el seu camí. Però és evident que tenim el dret elemental d’ésser respectats.

Algunes persones han afirmat a vegades que l’Opus Dei estava organitzat interiorment segons les normes de les societats secretes. Què cal pensar d’una afirmació així? D’altra banda, ¿podria donar-nos, amb aquest motiu, una idea del missatge que volia adreçar als homes del nostre temps en fundar l’Obra el 1928?

Des de 1928, la meva predicació ha estat que la santedat no és cosa de privilegiats, que poden ser divins tots els camins de la terra, perquè l’eix de l’espiritualitat específica de l’Opus Dei és la santificació del treball ordinari. Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat en apostolats eclesiàstics. I també cal advertir que per aconseguir aquest fi sobrenatural, els homes necessiten ser i sentir-se personalment lliures, amb la llibertat que Jesucrist ens va merèixer. Per a predicar i ensenyar a practicar aquesta doctrina, no m’ha calgut mai cap secret. Els socis de l’Obra abominen el secret perquè són fidels corrents, iguals que els altres: en adscriure’s a l’Opus Dei no canvien d’estat. Els repugnaria de dur un cartell a l’esquena que digués: «que consti que em dedico a servir Déu». Això no fóra laïcal, ni secular. Però aquells qui tracten i coneixen els membres de l’Opus Dei saben que formen part de l’Obra, encara que no ho pregonin, perquè tampoc no ho amaguen.

Hi ha diverses fonts que pretenen que una sòlida enemistat enfrontaria la major part dels ordes religiosos i singularment la Companyia de Jesús amb l’Opus Dei. ¿És que aquests rumors tenen tan sols sigui un petit fonament o bé formen part d’aquests mites que la gent alimenta quan no coneix bé algun problema?

Per bé que no som religiosos, ni ho semblem, ni hi ha tampoc cap autoritat al món que ens pugui obligar a ser-ho, a l’Opus Dei venerem i estimem l’estat religiós. Prego cada dia perquè tots els venerables religiosos continuïn oferint fruits de virtuts, d’obres apostòliques i de santedat a l’Església. Els rumors dels quals s’ha parlat són… rumors. L’Opus Dei ha comptat sempre amb l’admiració i amb la simpatia dels religiosos de tants ordes i congregacions, especialment dels religiosos i religioses de clausura, que preguen per nosaltres, ens escriuen sovint i fan conèixer la nostra Obra de mil maneres, ja que s’adonen de la nostra vida de contemplatius enmig dels afanys del carrer. El Secretari General de l’Opus Dei, doctor Álvaro del Portillo, tractava i estimava l’anterior General de la Companyia de Jesús. L’actual general, el Pare Arrupe, el tracto i l’estimo, com ell a mi. Les incomprensions, si s’esdevinguessin, demostrarien poc esperit cristià, perquè la nostra fe és d’unitat, no de gelosies ni de divisions.

¿És un mite, una veritat a mitges, o bé una realitat que l’Opus Dei a Espanya s’ha convertit en una potència política i econòmica a través de les posicions que ocupen els seus membres en el món de la política i de l’economia?

És, senzillament, un error. La majoria dels membres de l’Obra són persones de condició social ordinària o fins i tot modesta: obrers manuals, oficinistes, pagesos, empleats, mestres, etcètera. N’hi ha també alguns —molts menys— que practiquen la seva professió en el món de la política i de l’economia. Tant els uns com els altres actuen a títol exclusivament personal, obren amb plena autonomia i responen personalment de les seves actuacions.

Els fins de l’Opus Dei són exclusivament espirituals. A tots els seus membres, tant si exerceixen una especial influència com si no, només els demana que lluitin per viure una vida plenament cristiana. No els dóna cap directriu de com fer el seu treball. No intenta coordinar les seves activitats. No es serveix dels càrrecs que poden tenir.

En aquest sentit, l’Obra es podria comparar a un club esportiu o a una associació de fins benèfics que no té res a veure amb les activitats polítiques o econòmiques que puguin exercir els afiliats.

Hom creu generalment que, com a organització, l’Opus Dei maneja una considerable força econòmica. Ja que l’Opus Dei practica de fet activitats de caire educatiu, benèfic, etc., ¿ens podria explicar com administra l’Opus Dei aquestes activitats, és a dir, com obté els mitjans econòmics, com els coordina i els distribueix?

Efectivament, en tots els països on treballa, l’Opus Dei realitza activitats socials, educatives i benèfiques. Amb tot, aquesta no és la tasca principal de l’Obra; allò que l’Opus Dei pretén és que hi hagi homes i dones que procurin ser bons cristians i, per tant, testimonis de Crist enmig de les seves ocupacions ordinàries. Els centres als quals es refereix van ordenats justament cap a aquesta finalitat. Per això l’eficàcia de tot el nostre treball es fonamenta en la gràcia de Déu i en una vida d’oració, de treball i de sacrifici. No hi ha dubte, però, que qualsevol activitat educativa, benèfica o social ha de servir-se de mitjans econòmics.

Cada centre es finança de la mateixa manera que un altre qualsevol del seu tipus. Les residències d’estudiants, posem per cas, compten amb les pensions que paguen els residents; els col·legis, amb les quotes que satisfan els alumnes; les escoles agrícoles, amb la venda dels seus productes, etc. És clar que, malgrat tot, aquests ingressos no son gairebé mai prou per a cobrir totes les despeses d’un centre, i encara menys si hom considera que totes les labors de l’Opus Dei són pensades amb un criteri apostòlic i que la majoria van adreçades a persones de recursos econòmics escassos, les quals paguen quantitats simbòliques —en moltes ocasions— per la formació que se’ls ofereix.

Per tal que totes aquestes activitats esdevinguin possibles, hom compta amb les aportacions dels membres de l’Obra, a les quals aquests destinen part dels diners que guanyen amb el seu treball professional. Però sobretot, hom compta amb l’ajuda de moltes persones que, sense pertànyer a l’Obra, volen col·laborar en unes tasques de transcendència social i educativa. Els qui treballen a cada centre procuren fomentar, entre les persones individuals, l’afany apostòlic, la preocupació social, el sentit comunitari que els menen a col·laborar activament a la realització d’aquestes empreses. Com que es tracta de labors que són dutes a terme amb serietat professional, que responen a necessitats reals de la societat, la resposta ha estat generosa en la majoria de casos. Vostè sap, per exemple, que la Universitat de Navarra compta amb una Associació d’Amics d’uns 12.000 membres.

El finançament de cada centre es autònom. Cada un funciona amb independència i procura buscar els fons necessaris entre persones interessades en aquella labor concreta.

¿Acceptaria vostè l’afirmació que l’Opus Dei «controla» de fet certs bancs, empreses, periòdics, etc.? Si és així, què vol dir control en aquest context?

Hi ha alguns membres de l’Opus Dei —bastants menys dels que s’ha dit alguna vegada— que exerceixen el seu treball professional en la direcció d’empreses de diversos tipus. Els uns dirigeixen empreses familiars que han heretat dels seus pares. D’altres estan al capdavant de societats fundades per ells, tots sols o bé units a altres persones de la seva mateixa professió. D’altres, en canvi, han estat nomenats gerents d’alguna empresa pels seus amos, els quals confiaven en la seva habilitat i coneixements. Poden haver arribat als càrrecs que ocupen per qualsevol dels camins honestos que sol seguir una persona per arribar a una posició d’aquesta classe. És a dir, és cosa que no té res a veure amb la seva pertinença a l’Obra.

Els directors d’empresa que formen part de l’Opus Dei busquen, com tots els socis, de viure l’esperit evangèlic en l’exercici de la seva professió. Això, en primer lloc, exigeix d’ells que visquin escrupolosament la justícia i l’honestedat. Procuraran, per tant, fer la seva feina d’una forma honrada: pagar un salari just als empleats, respectar els drets dels accionistes o propietaris i de la societat, i complir totes les lleis del país. Evitaran tota mena de partidismes o de favoritismes respecte a altres persones, siguin o no membres de l’Opus Dei. Entenc que el favoritisme fóra contrari no solament a la recerca de la perfecció cristiana —que és el motiu pel qual van ingressar a l’Obra—, sinó a les exigències més elementals de la moral evangèlica.

Ja he parlat abans de l’absolta llibertat de què gaudeixen tots els socis de l’Obra en el seu treball professional. Això vol dir que aquells socis que dirigeixen empreses del tipus que sigui, ho fan d’acord amb el seu criteri personal, sense rebre dels directors cap orientació de com han de fer llur treball. Tant la política econòmica i financera que segueixen en la gestió de l’empresa com l’orientació ideològica, en el cas d’una empresa d’opinió pública, és de la seva exclusiva responsabilitat.

Tota presentació que tracti l’Opus Dei com una central de consignes i d’orientacions temporals o econòmiques, és mancada de fonament.

En la seva opinió, ¿per què estan molestos amb l’Opus Dei un bon nombre d’ordes religiosos, com la Companyia de Jesús?

Conec una multitud de religiosos que saben que nosaltres no ho som, però que ens corresponen amb el mateix afecte que els tenim i ofereixen oracions i sacrificis a Déu pels apostolats de l’Opus Dei. Quant a la Companyia de Jesús, conec i tracto el seu General, el Pare Arrupe. Puc assegurar-li que les nostres relacions són de mutual estima i afecte.

Vostè haurà trobat tal vegada algun religiós que no entén la nostra Obra; si és així, serà degut a un equívoc o a una manca de coneixement de la realitat de la nostra labor que és específicament laïcal i secular, i no interfereix per res en el terreny propi dels religiosos. Nosaltres, envers tots els religiosos, no sentim més que veneració i estima, i preguem al Senyor que cada dia faci més eficaç el seu servei a l’Església i a la humanitat sencera. Mai no hi haurà una baralla entre l’Opus Dei i un religiós, perquè per barallar-se han d’ésser dos i nosaltres no volem lluitar amb ningú.

Dins d’aquest marc, ¿quina és la tasca que l’Opus Dei ha desenrotllat i desenrotlla? ¿Quines relacions de col·laboració mantenen els socis amb altres organitzacions que treballen en aquest camp?

No és a mi que em toca de donar un judici històric sobre allò que, per gràcia de Déu, ha fet l’Opus Dei. Solament he d’afirmar que la finalitat, a la qual l’Opus Dei aspira, és d’afavorir la recerca de la santedat i l’exercici de l’apostolat pel que fa als cristians que viuen enmig del món, sigui quin sigui el seu estat o condició.

L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant.

En altres paraules: per seguir Crist, per servir l’Església, per ajudar els altres homes a reconèixer el seu destí etern, no cal abandonar el món o allunyar-se’n, ni tampoc fa falta dedicar-se a una activitat eclesiàstica; la condició necessària i suficient és la d’acomplir la missió que Déu ha encomanat a cadascú, en el lloc i en l’ambient que la seva Providència ha volgut.

I com que la major part dels cristians rep de Déu la missió de santificar el món des de dins, romanent enmig de les estructures temporals, l’Opus Dei es dedica a fer-los descobrir aquesta missió divina, mostrant-los que la vocació humana —la vocació professional, familiar i social— no s’oposa a la vocació sobrenatural: al contrari, en forma part integrant.

L’Opus Dei té com a única i exclusiva missió la difusió d’aquest missatge —que és un missatge evangèlic— entre totes les persones que viuen i treballen en el món, en qualsevol ambient o professió. I a aquells qui entenen aquest ideal de santedat, l’Obra els facilita els mitjans espirituals i la formació doctrinal, ascètica i apostòlica, necessària per a realitzar-lo en la pròpia vida.

Els socis de l’Opus Dei no actuen en grup, sinó que ho fan individualment, amb llibertat i responsabilitat personals. L’Opus Dei no és pas, però, una organització tancada, o que d’alguna forma reuneixi els seus socis per aïllar-los dels altres homes. Les labors corporatives, que són les úniques que l’Obra dirigeix, són obertes a persones de tota mena, sense discriminació de cap classe: ni social, ni cultural, ni religiosa. I els socis, justament perquè s’han de santificar en el món, col·laboren sempre amb totes les persones amb les quals estan en relació pel seu treball i per la seva participació en la vida cívica.

Forma part essencial de l’esperit cristià no tan sols el fet de viure en unió amb la Jerarquia ordinària —Romà Pontífex i Episcopat— sinó sentir la unitat amb els altres germans en la fe. De molt antic que he pensat que un dels mals majors de l’Església en aquest temps, és el desconeixement que tenen molts de catòlics d’allò que fan i opinen els catòlics d’altres països o d’altres àmbits socials. Cal actualitzar aquesta fraternitat que tan pregonament vivien els primers cristians. Així ens sentirem units, amant al mateix temps la varietat de les vocacions personals; i s’evitaran no pocs judicis injustos i ofensius que uns determinats petits grups propaguen —en nom del catolicisme—, en contra dels seus germans en la fe, els quals obren en realitat rectament i amb sacrifici, tenint en compte les circumstàncies particulars del seu país.

És important que cadascú procuri de ser fidel a la pròpia crida divina, de tal manera que no deixi d’aportar a l’Església allò que comporta el carisma rebut de Déu. El que és propi dels socis de l’Opus Dei —cristians corrents— és la santificació del món des de dins, participant en les tasques humanes més variades. Com que la seva pertinença a l’Obra no canvia per res la seva posició en el món, col·laboren, adequadament en cada cas, a les celebracions religioses col·lectives, en la vida parroquial, etc. També en aquest sentit són ciutadans com els altres, que volen ser bons catòlics.

Tot i això, els socis de l’Obra no acostumen a dedicar-se, d’ordinari, a treballar en activitats confessionals. Sols en casos d’excepció, quan la Jerarquia ho demana expressament, algun membre de l’Obra col·labora en treballs eclesiàstics. No hi ha en aquesta actitud cap desig de distingir-se, i menys encara de desconsideració envers les labors confessionals, sinó solament la decisió d’ocupar-se del que és propi de la vocació de l’Opus Dei. Hi ha molts religiosos i clergues, i així mateix molts laics plens de zel, que menen endavant aquestes activitats, dedicant-hi els seus millors esforços.

El treball propi dels socis de l’Obra, al qual se saben cridats per Déu, és un altre. Dintre la crida universal a la santedat, el membre de l’Opus Dei rep de més a més una crida especial per a dedicar-se, lliurement i responsablement, a buscar la santedat i fer apostolat enmig del món, comprometent-se a viure un esperit específic i a rebre, per tota la vida, una formació peculiar. Si desatenguessin llur treball en el món, per tenir cura de les labors eclesiàstiques, farien ineficaços els dons divins rebuts, i per la il·lusió d’una eficàcia pastoral immediata produirien un dany real a l’Església: perquè no hi hauria tants cristians dedicats a santificar-se en totes les professions i oficis de la societat civil, en el camp immens del treball secular.

D’altra banda, la necessitat exigent de la contínua formació professional i de la formació religiosa, juntament amb el temps dedicat personalment a la pietat, a l’oració i al compliment sacrificat dels deures d’estat, agafa tota la vida: no hi ha hores lliures.

Sabem que pertanyen a l’Opus Dei homes i dones de totes les condicions socials, solters o casats. ¿Quin és, doncs, l’element comú que caracteritza la vocació a l’Obra? ¿Quin compromís assumeix cada soci per acomplir els fins de l’Opus Dei?

Li ho diré amb poques paraules: cercar la santedat enmig del món, al mig del carrer. Aquell qui rep de Déu la vocació específica a l’Opus Dei, viu i sap que ha d’atènyer la santedat en el seu propi estat, en l’exercici del seu treball, manual o intel·lectual. He dit viu i sap, perquè no es tracta d’acceptar un simple postulat teòric, sinó de realitzar-lo dia per dia, en la vida ordinària.

Voler aconseguir la santedat —malgrat els errors i les misèries personals, que duraran mentre visquem— significa esforçar-se, amb la gràcia de Déu, a viure la caritat, plenitud de la llei i vincle de perfecció. La caritat no és una cosa abstracta: vol dir donar-se realment i totalment al servei de Déu i de tots els homes; d’aquest Déu que ens parla en el silenci de l’oració i en la remor del món; d’aquests homes, l’existència dels quals s’entrecreua amb la nostra.

Vivint la caritat —l’Amor— es viuen totes les virtuts humanes i sobrenaturals del cristià, que formen una unitat i que no es poden reduir a enumeracions exhaustives. La caritat exigeix de viure la justícia, la solidaritat, la responsabilitat familiar i social, la pobresa, l’alegria, la castedat, l’amistat…

Hom veu de seguida que la pràctica d’aquestes virtuts mena a l’apostolat. És més: ja ho és, d’apostolat. Perquè en procurar de viure així enmig del treball diari, la conducta cristiana esdevé bon exemple, testimoniatge, ajuda concreta i eficaç; hom aprèn a seguir les petjades de Crist que coepit facere et docere (Ac 1, 1), que va començar a fer i ensenyar unint la paraula amb l’exemple. Per això ja fa quaranta anys que d’aquest treball en dic apostolat d’amistat i de confidència.

Tots els socis de l’Opus Dei tenen aquest mateix afany de santedat i d’apostolat. Per això, en l’Obra, no hi ha graus o categories de membres. El que hi ha és una multiplicitat de situacions personals —la situació que cadascú té en el món— a la qual s’acomoda la mateixa i única vocació específica i divina: la crida a donar-se, a comprometre’s personalment, de forma lliure i responsable, en el compliment de la voluntat de Déu manifestada a cadascun de nosaltres.

Com pot veure, el fenomen pastoral de l’Opus Dei és una cosa que neix des de baix, o sigui, des de la vida corrent del cristià que viu i treballa juntament amb els altres homes. No està en la línia d’una mundanització —dessacralització— de la vida monàstica o religiosa; no és l’últim estadi de l’apropament dels religiosos al món.

Aquell qui rep la vocació a l’Opus Dei obté una nova visió de les coses que el volten: llums noves en les relacions socials, en la professió, en les preocupacions, en les tristeses i les alegries. Ni un sol instant, però, deixa de viure enmig de tot això; i de cap manera no es pot parlar d’adaptació al món, o a la societat moderna: ningú no s’adapta a allò que té com a propi; en allò que es té com a propi, s’hi està. La vocació rebuda és igual que la que sorgia en l’ànima d’aquells pescadors, camperols, comerciants o soldats que asseguts prop de Jesucrist a Galilea, el sentien dir: Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48).

Repeteixo que aquesta perfecció —que el soci de l’Opus Dei busca— és la perfecció pròpia del cristià, sense res més: és a dir, aquella a la qual tot cristià és cridat i que suposa viure íntegrament les exigències de la fe. No ens interessa la perfecció evangèlica que es considera pròpia dels religiosos i d’algunes institucions assimilades als religiosos, i encara ens interessa molt menys la que en diuen vida de perfecció evangèlica, que es refereix canònicament a l’estat religiós.

El camí de la vocació religiosa em sembla beneït i necessari en l’Església, i aquell qui no l’estimés no tindria l’esperit de l’Obra. Però aquest camí no és el meu, ni el dels socis de l’Opus Dei. Pot dir-se que, en venir a l’Opus Dei, tots i cadascun dels seus socis ho han fet amb la condició explícita de no canviar d’estat. La característica específica nostra és de santificar el propi estat en el món, i que cadascú se santifiqui a l'indret del seu encontre amb Crist: aquest és el compromís que cada soci assumeix per realitzar els fins de l’Opus Dei.