Llistat de punts

En diverses ocasions i en referir-se al començament de la vida de l’Opus Dei, vostè ha dit que únicament posseïa «joventut, gràcia de Déu i bon humor». Cap allà els anys vint, d’altra banda, la doctrina del laïcat encara no havia assolit el desenvolupament que presenciem avui. Amb tot, l’Opus Dei és un fenomen palpable en la vida de l’Església. ¿Podria dir-nos com essent aleshores un sacerdot jove, va tenir una tal comprensió que el va permetre d’anar endavant en aquest deler?

Jo no vaig tenir ni tinc cap altre afany que el de complir la voluntat de Déu. Permeti’m que no doni més detalls sobre el començament de l’Obra —que l’amor de Déu em feia pressentir des de l’any 1917— perquè estan íntimament units amb la història de la meva ànima i pertanyen a la meva vida interior. Només li puc dir que sempre vaig actuar amb la vènia i l’afectuosa benedicció de l’estimadíssim senyor bisbe de Madrid, on va néixer l’Opus Dei el 2 d’octubre de 1928. Més tard, sempre també amb el beneplàcit i l’encoratjament de la Santa Seu i dels reverendíssims Ordinaris dels llocs on treballàvem.

Naturalment, vostè ja sap que en alguns sectors de l’opinió pública l’Opus Dei té fama de ser, en un cert sentit, discutit. ¿Podria donar-me la seva opinió per què això és així, i especialment com es respon a l’acusació del «secret de conspiració» i «la secreta conspiració» que sovint s’apunta contra l’Opus Dei?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autolloança. Però, ja que vostè planteja aquest tema, no puc dir-li sinó que em sembla que l’Opus Dei és una de les organitzacions catòliques que compta amb més amics a tot el món. Milions de persones, molts també de no catòlics i no cristians, la volen i l’ajuden.

D’altra banda, l’Opus Dei és una organització espiritual i apostòlica. Si hom oblida aquest fet fonamental —o bé si algú es nega a creure en la bona fe dels socis de l’Opus Dei que així ho afirmen— resulta impossible entendre allò que fan. Davant la impossibilitat de comprendre, hom inventa versions complicades i secrets que no han existit mai.

Veig que parla d’acusació de secret. Això ja és vell. Podria contar-li, punt per punt, l’origen històric d’aquesta acusació calumniosa. Hi va haver durant molts anys una poderosa organització de la qual prefereixo no parlar —l’estimem i l’hem estimada sempre—, que es va dedicar a falsejar allò que no coneixia. Insistien a considerar-nos com a religiosos i es preguntaven: ¿per què no pensen tots de la mateixa manera? Per què no porten un hàbit o un distintiu? I treien com a conseqüència, il·lògicament, que constituíem una societat secreta.

Avui això ja ha passat i qualsevol persona mitjanament informada sap que no hi ha cap secret. Que no duem distintius perquè no som religiosos, sinó cristians corrents. Que no pensem de la mateixa manera perquè admetem el màxim pluralisme en tota cosa temporal i en aquelles qüestions teològiques que són opinables. Un coneixement millor de la realitat i una superació de gelosies infundades ha acabat donant per closa aquesta trista i calumniosa situació.

Amb tot, no cal estranyar-se que de tant en tant hi hagi algú que renovi els mites vells: és perquè procurem treballar per Déu defensant la llibertat personal de tots els homes, que sempre tindrem en contra els sectaris enemics d’aquesta llibertat personal, siguin de la banda que siguin, tant més agressius si són persones que no poden suportar ni la simple idea de religió, o pitjor encara si es recolzen sobre un pensament religiós de caràcter fanàtic.

Malgrat tot, són majoria —per sort— les publicacions que no s’acontenten a repetir coses velles i falses; que tenen una consciència clara que ser imparcials no és difondre res que sigui a mig camí entre la realitat i la calúmnia, sense esforçar-se a reflectir la veritat objectiva. Personalment penso que també «és notícia» dir la veritat, especialment quan es tracta d’informar sobre l’activitat de tantes persones que, pertanyent o no a l’Opus Dei o col·laborant-hi, s’esforcen, tot i els errors personals —jo mateix els tinc i no m’estranya gens que els altres també els tinguin—, a realitzar una tasca de servei a tots els homes. Desfer un mite fals sempre és interessant. Jo considero que és un deure greu del periodista documentar-se bé i tenir la informació al dia encara que això, a vegades, suposa haver de canviar els judicis fets amb anterioritat. ¿Tan difícil és admetre que hi hagi alguna cosa neta, noble i bona, sense barrejar-hi falsedats absurdes, velles i desacreditades?

Informar-se sobre l’Opus Dei és ben senzill. A tots els països treballa a la claror del dia, amb el reconeixement jurídic de les autoritats civils i eclesiàstiques. En són perfectament coneguts els noms dels directors i de les obres apostòliques. Tot aquell qui desitgi informació sobre la nostra Obra, pot aconseguir-la sense dificultat, posant-se en contacte amb els seus directors o acudint a alguna de les nostres obres corporatives. Vostè mateix pot ésser testimoni que cap dels dirigents de l’Opus Dei, o aquells qui atenen els periodistes, mai no ha deixat de facilitar-los la feina informativa, contestant les seves preguntes o donant la documentació adequada.

Ni jo, ni cap dels membres de l’Opus Dei, pretenem que tot el món ens comprengui o que comparteixi els nostres ideals espirituals. Sóc molt amic de la llibertat i que cadascú segueixi el seu camí. Però és evident que tenim el dret elemental d’ésser respectats.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

¿Estaria d’acord amb l’afirmació que s’ha fet algun cop que l’ambient peculiar d’Espanya, durant els últims trenta anys, ha facilitat el creixement de l’Obra en aquest país?

En pocs llocs hem trobat menys facilitats que a Espanya. És el país —sento dir-ho perquè amo profundament la meva Pàtria— on ha costat més treball i sofriment fer que l’Obra hi arrelés. Quan tot just havia nascut, ja va trobar l’oposició dels enemics de la llibertat individual i de persones tan aferrades a les idees tradicionals, que no podien entendre la vida dels socis de l’Opus Dei: ciutadans corrents, que s’esforcen a viure plenament llur vocació cristiana sense deixar el món.

Tampoc no han trobat especials facilitats a Espanya les obres corporatives d’apostolat. Governs de països on la majoria dels ciutadans no són catòlics, han ajudat amb molta més generositat que no pas l’Estat espanyol les activitats docents i benèfiques promogudes per membres de l’Obra. L’ajuda que aquests governs concedeixen o puguin concedir a les obres corporatives de l’Opus Dei, com ho fan d’una manera habitual amb altres obres semblants, no suposen cap privilegi sinó, simplement, el reconeixement de la funció social que realitzen, estalviant diners a l’erari públic.

En la seva expansió internacional, l’esperit de l’Opus Dei ha trobat un ressò immediat i un profund acolliment en tots els països. Si ha topat amb entrebancs, ha estat per falsedats que venien precisament d’Espanya i inventades per espanyols, per alguns sectors molt concrets de la societat espanyola. En primer lloc l’organització internacional de la qual li parlava; però això sembla segur que ja és cosa passada, i jo no guardo rancúnia a ningú. Hi ha després algunes persones que no entenen el pluralisme, que adopten una actitud de grup, això si no cauen en una mentalitat estreta o totalitària, i que se serveixen del nom de catòlic per a fer política. Alguns d’ells, no m’explico per què —potser per falses raons humanes—, semblen trobar un gust especial a atacar l’Opus Dei, i com que compten amb grans mitjans econòmics —el diner dels contribuents espanyols— els seus atacs poden ser recollits per una certa premsa.

M’adono perfectament que vostè està esperant noms concrets de persones i d’institucions. No els hi donaré, i espero que n’entengui la raó. Ni la meva missió ni la de l’Obra són polítiques: el meu ofici és resar. I no vull dir res que pugui interpretar-se mal que sigui com una intervenció en política. Més encara, em dol molt de parlar d’aquestes coses. He callat durant quasi quaranta anys, i si ara dic alguna cosa és perquè tinc l’obligació de denunciar com absolutament falses les interpretacions torçades que alguns intenten donar d’una labor que és exclusivament espiritual. Per això, si bé fins ara he callat, d’ara endavant continuaré parlant, i si cal, cada vegada amb més claredat.

Però tornant al tema central de la pregunta, si moltes persones de totes les classes socials, també a Espanya, han procurat seguir Crist amb l’ajuda de l’Obra i segons el seu esperit, l’explicació no es pot buscar en l’ambient o en altres motius extrínsecs. La prova n’és que els qui afirmen el contrari amb tanta lleugeresa, veuen disminuir els seus propis grups i les causes exteriors són les mateixes per tothom. Potser també és, humanament parlant, perquè ells fan grup, i nosaltres no llevem la llibertat personal a ningú.

Si l’Opus Dei està ben desenvolupat a Espanya —com també en algunes altres nacions— pot ser-ne una concausa el fet que la nostra tasca espiritual es va iniciar allà fa quaranta anys i, tal com li he dit abans, que la guerra civil espanyola i després la guerra mundial van fer necessari retardar-ne el començ en altres països. Amb tot, vull fer constar que fa anys que els espanyols són una minoria dins l’Obra.

No es cregui, li torno a dir, que no estimo el meu país, o que no m’alegra profundament la labor que l’Obra hi promou, però és trist que hi hagi persones que propaguin malentesos sobre l’Opus Dei i Espanya.

¿No creu vostè que a Espanya i per raó del particularisme inherent a la raça ibèrica, no podria un cert sector de l’Obra sentir-se temptat a emprar la seva força per satisfer interessos particulars?

Vostè formula una hipòtesi que jo m’atreveixo a garantir que no s’esdevindrà mai dins la nostra Obra; no tan sols perquè ens associem exclusivament per a fins sobrenaturals, sinó perquè si alguna vegada un membre de l’Opus Dei intentés d’imposar directament o indirecta un criteri temporal als altres socis, o bé servir-se’n per a fins humans, en sortiria expulsat sense cap mirament, ja que els altres socis es rebel·larien legítimament, santament.

A Espanya, l’Opus Dei es glorieja d’aplegar gent de totes les classes socials. ¿És vàlida aquesta afirmació per a la resta del món, o bé cal admetre que als països restants els membres de l’Opus Dei provenen més aviat d’ambients il·lustrats, com ara diríem els estats majors de la Indústria, de l’Administració, de la Política, i de les Professions liberals?

De fet pertanyen a l’Opus Dei, tant a Espanya com a tot el món, persones de totes les condicions socials: homes i dones, vells i joves, obrers, industrials, empleats, pagesos, persones que exerceixen professions liberals, etc. La vocació la dóna Déu, i per a Déu no hi ha accepció de persones.

Però l’Opus Dei no es glorieja de res: les obres apostòliques no creixen per les forces humanes, sinó amb el buf de l’Esperit Sant. En una associació que tingui un fi terrenal, és lògic publicar estadístiques ostentoses sobre el nombre, la condició i les qualitats dels socis, i així solen fer-ho de fet les organitzacions que cerquen un prestigi temporal; però aquesta manera d’obrar, quan hom busca la santificació de les ànimes, afavoreix la supèrbia col·lectiva: i Crist vol la humilitat de cadascun dels cristians i de tots els cristians alhora.

En la seva opinió, ¿per què estan molestos amb l’Opus Dei un bon nombre d’ordes religiosos, com la Companyia de Jesús?

Conec una multitud de religiosos que saben que nosaltres no ho som, però que ens corresponen amb el mateix afecte que els tenim i ofereixen oracions i sacrificis a Déu pels apostolats de l’Opus Dei. Quant a la Companyia de Jesús, conec i tracto el seu General, el Pare Arrupe. Puc assegurar-li que les nostres relacions són de mutual estima i afecte.

Vostè haurà trobat tal vegada algun religiós que no entén la nostra Obra; si és així, serà degut a un equívoc o a una manca de coneixement de la realitat de la nostra labor que és específicament laïcal i secular, i no interfereix per res en el terreny propi dels religiosos. Nosaltres, envers tots els religiosos, no sentim més que veneració i estima, i preguem al Senyor que cada dia faci més eficaç el seu servei a l’Església i a la humanitat sencera. Mai no hi haurà una baralla entre l’Opus Dei i un religiós, perquè per barallar-se han d’ésser dos i nosaltres no volem lluitar amb ningú.

Algunes persones han parlat a vegades de l’Opus Dei com d’una organització d’aristocràcia intel·lectual, que desitja penetrar els ambients polítics, econòmics i culturals de major relleu, per tal de controlar-los des de dins, si bé amb fins bons. És cert?

Gairebé totes les institucions que han dut un missatge nou, o que s’han esforçat a servir seriosament la humanitat vivint plenament el Cristianisme, han sofert la incomprensió, sobretot al començament. És això el que explica que al principi alguns no hagin entès la doctrina sobre l’apostolat dels laics que vivia i proclamava l’Opus Dei.

He de dir també —encara que no m’agrada de parlar d’aquestes coses— que en el nostre cas no va mancar, a més, una campanya organitzada i perseverant de calúmnies. Hi va haver qui va dir que treballàvem secretament —això potser ho feien ells—, que volíem ocupar càrrecs enlairats, etc. Puc dir-li, concretament, que aquesta campanya la va iniciar, fa cosa de trenta anys, un religiós espanyol que més tard va deixar el seu orde i l’Església, va contreure matrimoni civil, i ara és pastor protestant.

La calúmnia, un cop llançada, continua vivint per inèrcia durant un cert temps: perquè hi ha qui escriu sense informar-se, i perquè no tothom és com els periodistes competents, que no es creuen infal·libles, i tenen la noblesa de rectificar quan comproven la veritat. I això és tot el que ha passat, encara que aquestes calúmnies ja estan desmentides per una realitat que tot el món ha pogut constatar, deixant de banda que ja a primer cop d’ull apareixen increïbles. Prou n’hi ha dient que les enraonies a les quals vostè s’ha referit abans, solament tenen relació amb Espanya. I, no cal dir-ho, el fet de pensar que una institució internacional com l’Opus Dei gira entorn dels problemes d’un sol país, demostra petitesa de mires, provincialisme.

D’altra banda, la majoria dels socis de l’Opus Dei —a Espanya i als altres països— són dones de casa, obrers, petits comerciants, oficinistes, gent de camp, etc.; o sigui persones amb ocupacions que no tenen un pes polític o social particular. Que hi hagi un gran nombre d’obrers que siguin membres de l’Opus Dei, no atreu l’atenció; que hi hagi algun polític, sí. De fet, per mi és tan important la vocació a l’Opus Dei d’un mosso d’estació com la d’un dirigent d’empresa. La vocació la dóna Déu, i en les obres de Déu no hi caben discriminacions, i menys encara si són demagògiques.

Aquells qui en veure els membres de l’Opus Dei treballant en els camps més diversos de l’activitat humana, no pensen sinó en suposades influències i controls, demostren tenir una concepció pobra de la vida cristiana. L’Opus Dei no domina ni fa per dominar cap activitat temporal; només vol difondre un missatge evangèlic: Déu que demana que tots els homes, que viuen en el món, l’amin i el serveixin prenent ocasió, precisament, de les seves activitats terrenals. En conseqüència, els socis de l’Obra, que són cristians corrents, treballen on i com els sembla oportú: l’Obra solament s’ocupa a ajudar-los espiritualment, per tal que actuïn sempre amb consciència cristiana.

Però parlem concretament del cas d’Espanya. Els pocs socis de l’Opus Dei que, en aquest país, treballen en càrrecs de transcendència social o que intervenen en la vida pública, ho fan —com en totes les altres nacions— amb llibertat i responsabilitat personals, obrant cadascun d’ells segons la seva consciència. Això explica que en la pràctica hagin adoptat postures diverses i, en tantes ocasions, oposades.

Vull advertir, a més, que parlar de presència de persones que pertanyen a l’Opus Dei, en la política espanyola, com si constituís un fenomen especial, és una deformació de la realitat que desemboca en la calúmnia. Perquè els socis de l’Opus Dei que actuen en la vida pública espanyola són una minoria en comparació del total de catòlics que intervenen activament en aquest sector. En ser catòlica la quasi totalitat de la població espanyola, és estadísticament lògic que siguin catòlics els qui participen en la vida política. Encara més, en tots els nivells de l’administració pública espanyola —des dels ministres fins als alcaldes— abunden els catòlics provinents de les associacions de fidels més variades: algunes branques de l’Acció Catòlica, l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, el primer president de la qual fou qui avui és el cardenal Herrera, les Congregacions Marianes, etc.

No em vull estendre més sobre aquesta matèria, però aprofito l’avinentesa per a declarar una vegada més que l’Opus Dei no està vinculat a cap país, a cap règim, a cap tendència política, a cap ideologia. I que els seus socis actuen sempre, en les qüestions temporals, amb plena llibertat, sabent assumir les pròpies responsabilitats, i que abominen tot intent de servir-se de la religió en benefici de posicions polítiques i d’interessos de partit.

Les coses senzilles són a vegades difícils d’explicar. Per això m’he allargat una mica en respondre la seva pregunta. Així i tot, que consti que les enraonies que comentàvem són cosa que ja ha passat. Aquestes calúmnies, ja fa temps que estan totalment desqualificades: ja no se les creu ningú. Nosaltres, des del primer moment, hem actuat a la llum del dia —no hi havia cap motiu per a fer-ho altrament—, explicant amb claredat la naturalesa i els fins del nostre apostolat, i tot aquell qui ha volgut, ha pogut conèixer la realitat. De fet, són moltíssimes les persones —catòlics i no catòlics, cristians i no cristians— que veuen amb afecte i estima la nostra labor, i que hi col·laboren.

D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.

Aclarit aquest punt, voldria preguntar-li; ¿quines són les característiques de la formació espiritual dels socis, que fan que en el fet de pertànyer a l’Opus Dei ja resti exclosa tota mena d’interès temporal?

Tot interès que no sigui purament espiritual és exclòs radicalment, perquè l’Obra demana molt —deseiximent, sacrifici, abnegació, treball sense repòs al servei de les ànimes—, i no dóna res. Vull dir que no dóna res en el pla dels interessos temporals; perquè en el pla de la vida espiritual dóna molt: dóna mitjans per a combatre i vèncer en la lluita ascètica, encamina per sendes d’oració, ensenya a tractar Jesús com un germà, a veure Déu en totes les circumstàncies de la vida, a sentir-se fill de Déu i, per tant, compromès a difondre’n la doctrina.

Una persona que no faci via en el camí de la vida interior, fins a entendre que val la pena de donar-se del tot, de lliurar la pròpia vida al servei del Senyor, no pot perseverar en l’Opus Dei, perquè la santedat no és una etiqueta, sinó una pregona exigència.

D’altra banda, l’Opus Dei no té cap activitat de fins polítics, econòmics o ideològics: cap acció temporal. Les seves úniques activitats són la formació sobrenatural dels associats i les obres d’apostolat, és a dir, la contínua atenció espiritual a cadascun dels socis i les obres corporatives apostòliques d’assistència, de beneficència, d’educació, etc.

Els socis de l’Opus Dei s’han unit només per seguir un camí de santedat, ben definit, i per col·laborar en determinades obres d’apostolat. Els seus compromisos recíprocs exclouen tota mena d’interès terrenal pel sol fet que en aquest camp tots els socis de l’Opus Dei són lliures i, per tant, cadascun d’ells segueix el seu propi camí, amb finalitats i interessos distints i a vegades contraposats.

Com a conseqüència del fi exclusivament diví de l’Obra, el seu esperit és un esperit de llibertat, d’amor a la llibertat personal de tots els homes. I com que aquest amor a la llibertat és sincer i no un simple enunciat teòric, nosaltres estimem la necessària conseqüència de la llibertat, o sigui, el pluralisme. A l’Opus Dei, el pluralisme és volgut i estimat, no simplement tolerat, i de cap manera no és dificultat. Quan veig entre els socis de l’Obra tantes idees diverses, tantes actituds diferents —respecte a les qüestions polítiques, econòmiques, socials o artístiques, etc.—, aquest espectacle em dóna alegria, perquè és senyal que tot funciona de cara a Déu com cal.

Unitat espiritual i varietat en les coses temporals són compatibles quan no regnen el fanatisme i la intolerància, i, sobretot, quan es viu de fe i se sap que els homes estem units no per simples llaços de simpatia o d’interès, sinó per l’acció d’un mateix Esperit, que fent-nos germans de Crist ens duu cap a Déu Pare.

Un veritable cristià no pensa mai que la unitat en la Fe, la fidelitat al Magisteri i la Tradició de l’Església, i la preocupació per fer arribar als altres l’anunci salvador de Crist, està en contrast amb la varietat d’actituds en les coses que Déu ha deixat, com se sol dir, a la lliure discussió dels homes. Més encara, és plenament conscient que aquesta varietat forma part del pla diví, i que és volguda per Déu que reparteix els seus dons i les seves llums com vol. El cristià ha d’amar els altres, i així ha de respectar les opinions contràries a les seves i conviure en plena fraternitat amb aquells que pensen altrament.

Precisament perquè els socis de l’Obra s’han format segons aquest esperit, és impossible que ningú pensi aprofitar-se de pertànyer a l’Opus Dei per obtenir avantatges personals, o per intentar d’imposar als altres opcions polítiques o culturals: perquè els altres no ho tolerarien, i farien que canviés d’actitud o que deixés l’Obra. És aquest un punt en el qual ningú no podrà permetre mai, a l’Opus Dei, la més petita desviació, ja que ha de defensar no sols la seva llibertat personal sinó la naturalesa sobrenatural de la labor a la qual s’ha donat. Jo crec, per això, que la llibertat i la responsabilitat personals, són la millor garantia de la finalitat sobrenatural de l’Obra de Déu.

Hom podrà pensar, tal vegada, que fins ara l’Opus Dei s’ha vist afavorit per l’entusiasme dels primers associats, encara que ja siguin molts milers. ¿Existeix alguna mesura que garanteixi la continuïtat de l’Obra contra el risc, connatural a tota institució, d’un possible refredament del fervor i de l’impuls inicials?

L’Obra no es basa en l’entusiasme, sinó en la fe. Els primers anys —ben llargs, certament— van ser molt durs, i només es veien dificultats. L’Opus Dei se’n va sortir per la Gràcia divina, i per l’oració i el sacrifici dels primers, sense mitjans humans. Solament hi havia joventut, bon humor i el desig de fer la voluntat de Déu.

Des del principi, l’arma de l’Opus Dei ha estat sempre l’oració, la vida generosament donada, el silenciós renunciament a tot el que és egoisme, per servir les ànimes. Com li deia abans, a l’Opus Dei, s’hi ve a rebre un esperit que mena justament a donar-ho tot, mentre es continua treballant professionalment per amor a Déu i a les seves criatures per Ell.

La garantia que no s’esdevingui un refredament és que els meus fills no perdin mai aquest esperit. Prou sé que les obres humanes es gasten amb el temps; però això no s’esdevé amb les obres divines si no és que els homes les rebaixin. És només quan es perd l’impuls diví que ve la corrupció, el decaïment. En el nostre cas es veu clarament la Providència del Senyor que en tan poc temps —quaranta anys— fa que sigui rebuda i actuada aquesta específica vocació divina, entre ciutadans corrents, iguals que els altres, de nacions tan diverses.

El fi de l’Opus Dei —i ho dic una altra vegada— és la santedat de cadascun dels seus socis, homes i dones que estan al mateix lloc que ocupaven en el món. Si hi ha algú que no ve a l’Opus Dei a ser sant malgrat tot —és a dir malgrat les pròpies misèries i els propis errors personals— se n’anirà de seguida. Jo crec que la santedat crida la santedat, i jo demano a Déu que a l’Opus Dei no hi manqui mai aquesta convicció profunda, aquesta vida de fe. Com pot veure, no ens fiem exclusivament de garanties humanes o jurídiques. Les obres que Déu inspira es mouen al ritme de la gràcia. La meva única recepta és aquesta: ser sants, voler-ne ser amb santedat personal.