Llistat de punts

Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.

¿Podria descriure les diferències que hi ha entre la forma amb què l’Opus Dei compleix la seva missió com a Associació i la forma amb què els membres de l’Opus Dei, com a individus, compleixen la seva? Per exemple, ¿quins són els criteris que fan que es consideri millor el fet que un projecte sigui realitzat per l’Associació —un col·legi o una casa de recessos— o bé per persones individuals —una empresa editorial o comercial?

L’activitat principal de l’Opus Dei consisteix a donar als seus membres, i a aquelles persones que ho desitgin, els mitjans espirituals necessaris per a viure com bons cristians enmig del món. Els fa conèixer la doctrina de Crist, les ensenyances de l’Església; els proporciona un esperit que mou a treballar bé per amor de Déu i en servei de tots els homes. Es tracta, en un mot, de portar-se com a cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just.

Cadascun dels socis es guanya la vida i serveix la societat amb l’ofici que tenia abans de venir a l’Opus Dei i que exerciria si no pertanyés a l’Obra. Així, els uns són minaires, d’altres ensenyen en escoles o universitats, d’altres són comerciants, dones de sa casa, secretàries, camperols. No hi ha cap activitat humana noble que un soci de l’Opus Dei no pugui exercir. El qui abans de pertànyer a la nostra Obra treballava, posem per cas, en una activitat editorial o comercial, continua fent-ho després. I si, a l’ocasió d’aquest treball o de qualsevol altre, busca una nova col·locació o bé decideix, amb els seus companys de professió, de fundar una empresa qualsevol, és cosa que li pertoca de decidir lliurement, acceptant personalment els resultats del seu treball i, així mateix personalment, responent-ne.

Tota l’actuació dels Directors de l’Opus Dei es basa en un respecte exquisit a la llibertat professional dels socis: això és un punt de cabdal importància, del qual depèn la pròpia existència de l’Obra i que, per tant, hom viu amb una fidelitat absoluta. Cada soci pot treballar professionalment en els mateixos camps com si no pertanyés a l’Opus Dei, de manera que ni l’Opus Dei com a tal ni cap dels altres membres, no tenen res a veure amb el treball professional que aquest soci concret exerceix. Allò a què els socis es comprometen en vincular-se a l’Obra és esforçar-se a cercar la perfecció cristiana a l’ocasió i per mitjà del seu treball i a tenir una consciència més clara del caràcter de servei a la humanitat com ha de tenir tota vida cristiana.

La missió principal de l’Obra —ja ho he dit abans— és, doncs, la de formar-ne cristianament els socis i d’altres persones que desitgin rebre aquesta formació. El desig de contribuir a la solució dels problemes que afecten la societat, als quals tant pot aportar l’ideal cristià, fa que l’Obra com a tal, a més, dugui a terme corporativament algunes activitats i iniciatives. El criteri en aquest aspecte és que l’Opus Dei, que té fins exclusivament espirituals, només pot realitzar corporativament aquelles activitats que constitueixen d’una manera clara i immediata un servei cristià, un apostolat. Fóra absurd de pensar que com a tal, l’Opus Dei es pogués dedicar a extreure carbó de les mines o bé a promoure qualsevol mena d’empreses de caràcter econòmic. Totes les seves obres corporatives són activitats directament apostòliques: una escola per a la formació de camperols, un dispensari mèdic en una zona o bé en un país subdesenvolupat, un col·legi per a la promoció social de la dona, etc. És a dir, obres assistencials, educatives o de beneficència, com les que solen promoure en tot el món institucions del credo religiós que sigui.

Per totes aquestes labors, hom compta en primer lloc amb el treball personal dels socis, que a vegades s’hi dediquen de ple. Hom compta també amb el generós ajut que presten tantes persones, cristianes o no. Alguns se senten moguts a col·laborar-hi per raons espirituals; d’altres, encara que no comparteixin els fins apostòlics, veuen que es tracta d’iniciatives en profit de la societat, obertes a tothom, sense cap discriminació de raça, religió o ideologia.

Tenint en compte que hi ha membres de l’Opus Dei en els estrats més variats de la societat i que alguns d’ells treballen o dirigeixen empreses o grups d’una certa importància, ¿es pot pensar que l’Opus Dei intenti de coordinar aquestes activitats d’acord amb alguna línia política, econòmica, etc.?

De cap manera. L’Opus Dei no intervé per res en política; és absolutament estrany a qualsevol tendència, grup o règim polític, econòmic, cultural o ideològic. Els fins —ho torno a dir— són exclusivament espirituals i apostòlics. Dels socis, només n’exigeix que visquin «en cristià», que s’esforcin a ajustar llurs vides a l’ideal de l’Evangeli. No s’immisceix, doncs, de cap manera en les qüestions temporals.

Si hi ha algú que no entén això, tal vegada es deurà al fet que no entén la llibertat personal o bé que no pervé a distingir els fins exclusivament espirituals pels quals s’associen els membres de l’Obra, de l’amplíssim camp de les activitats humanes —l’economia, la política, la cultura, l’art, la filosofia, etc.— en les quals els socis de l’Opus Dei gaudeixen d’una llibertat plena i treballen sota llur pròpia responsabilitat.

Des del mateix moment que s’acosten a l’Obra, tots els socis coneixen bé la realitat de la seva llibertat individual, de forma que si en algun cas algun d’ells intentés de pressionar els altres imposant les seves pròpies opinions en matèria política o a servir-se d’ells per interessos humans, els altres es rebel·larien i l’expulsarien immediatament.

El respecte de la llibertat dels seus socis és condició essencial de la vida mateixa de l’Opus Dei. Sense ell, ningú no vindria a l’Obra. Més encara. Si alguna vegada s’esdevingués —cosa que no ha passat, ni passa, ni —amb l’ajuda de Déu— passarà mai— una intromissió de l’Opus Dei en la política o en algun altre camp de les activitats humanes, el primer enemic de l’Obra fóra jo mateix.

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

Naturalment, vostè ja sap que en alguns sectors de l’opinió pública l’Opus Dei té fama de ser, en un cert sentit, discutit. ¿Podria donar-me la seva opinió per què això és així, i especialment com es respon a l’acusació del «secret de conspiració» i «la secreta conspiració» que sovint s’apunta contra l’Opus Dei?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autolloança. Però, ja que vostè planteja aquest tema, no puc dir-li sinó que em sembla que l’Opus Dei és una de les organitzacions catòliques que compta amb més amics a tot el món. Milions de persones, molts també de no catòlics i no cristians, la volen i l’ajuden.

D’altra banda, l’Opus Dei és una organització espiritual i apostòlica. Si hom oblida aquest fet fonamental —o bé si algú es nega a creure en la bona fe dels socis de l’Opus Dei que així ho afirmen— resulta impossible entendre allò que fan. Davant la impossibilitat de comprendre, hom inventa versions complicades i secrets que no han existit mai.

Veig que parla d’acusació de secret. Això ja és vell. Podria contar-li, punt per punt, l’origen històric d’aquesta acusació calumniosa. Hi va haver durant molts anys una poderosa organització de la qual prefereixo no parlar —l’estimem i l’hem estimada sempre—, que es va dedicar a falsejar allò que no coneixia. Insistien a considerar-nos com a religiosos i es preguntaven: ¿per què no pensen tots de la mateixa manera? Per què no porten un hàbit o un distintiu? I treien com a conseqüència, il·lògicament, que constituíem una societat secreta.

Avui això ja ha passat i qualsevol persona mitjanament informada sap que no hi ha cap secret. Que no duem distintius perquè no som religiosos, sinó cristians corrents. Que no pensem de la mateixa manera perquè admetem el màxim pluralisme en tota cosa temporal i en aquelles qüestions teològiques que són opinables. Un coneixement millor de la realitat i una superació de gelosies infundades ha acabat donant per closa aquesta trista i calumniosa situació.

Amb tot, no cal estranyar-se que de tant en tant hi hagi algú que renovi els mites vells: és perquè procurem treballar per Déu defensant la llibertat personal de tots els homes, que sempre tindrem en contra els sectaris enemics d’aquesta llibertat personal, siguin de la banda que siguin, tant més agressius si són persones que no poden suportar ni la simple idea de religió, o pitjor encara si es recolzen sobre un pensament religiós de caràcter fanàtic.

Malgrat tot, són majoria —per sort— les publicacions que no s’acontenten a repetir coses velles i falses; que tenen una consciència clara que ser imparcials no és difondre res que sigui a mig camí entre la realitat i la calúmnia, sense esforçar-se a reflectir la veritat objectiva. Personalment penso que també «és notícia» dir la veritat, especialment quan es tracta d’informar sobre l’activitat de tantes persones que, pertanyent o no a l’Opus Dei o col·laborant-hi, s’esforcen, tot i els errors personals —jo mateix els tinc i no m’estranya gens que els altres també els tinguin—, a realitzar una tasca de servei a tots els homes. Desfer un mite fals sempre és interessant. Jo considero que és un deure greu del periodista documentar-se bé i tenir la informació al dia encara que això, a vegades, suposa haver de canviar els judicis fets amb anterioritat. ¿Tan difícil és admetre que hi hagi alguna cosa neta, noble i bona, sense barrejar-hi falsedats absurdes, velles i desacreditades?

Informar-se sobre l’Opus Dei és ben senzill. A tots els països treballa a la claror del dia, amb el reconeixement jurídic de les autoritats civils i eclesiàstiques. En són perfectament coneguts els noms dels directors i de les obres apostòliques. Tot aquell qui desitgi informació sobre la nostra Obra, pot aconseguir-la sense dificultat, posant-se en contacte amb els seus directors o acudint a alguna de les nostres obres corporatives. Vostè mateix pot ésser testimoni que cap dels dirigents de l’Opus Dei, o aquells qui atenen els periodistes, mai no ha deixat de facilitar-los la feina informativa, contestant les seves preguntes o donant la documentació adequada.

Ni jo, ni cap dels membres de l’Opus Dei, pretenem que tot el món ens comprengui o que comparteixi els nostres ideals espirituals. Sóc molt amic de la llibertat i que cadascú segueixi el seu camí. Però és evident que tenim el dret elemental d’ésser respectats.

El fet que alguns membres de l’Obra siguin presents en la vida pública del país, ¿no ha polititzat, en un cert sentit, l’Opus Dei a Espanya? ¿No comprometen així l’Obra i la mateixa Església?

Ni a Espanya ni a cap altre lloc. Insisteixo que cadascun dels socis de l’Opus Dei treballa amb plena llibertat i amb responsabilitat personal, sense comprometre ni l’Església ni l’Obra, perquè no es recolzen ni en l’Església ni en l’Obra per realitzar les seves activitats personals. La gent que sigui formada en una concepció militar de l’apostolat i de la vida espiritual, tendirà a veure el treball lliure i personal dels cristians com una actuació col·lectiva. Però tal com no m’he cansat mai de repetir des de 1928, li dic que la diversitat d’opinions i d’actuacions en allò opinable, temporal o teològic, no és cap problema per l’Obra: la diversitat que existeix i que existirà sempre entre els membres de l’Opus Dei és, al contrari, una manifestació de bon esperit, de vida neta, de respecte a l’opció legítima de cadascú.

¿Podria dir si o fins a quin punt l’Opus Dei a Espanya té una orientació econòmica o política? Si fos així, ¿la podria definir?

L’Opus Dei no té cap orientació econòmica o política, ni a Espanya ni enlloc. Moguts per la doctrina de Crist, els seus membres defensen sempre la llibertat personal i el dret que tenen tots els homes a viure i a treballar, i a ser atesos durant la malaltia i la vellesa, i a constituir una llar, i a dur fills al món, i a educar-los a proporció del talent de cadascun d’ells, i a rebre un tracte digne d’homes i de ciutadans.

Però l’Obra no els proposa cap camí concret, ni econòmic, ni polític, ni cultural. Cadascun dels seus membres té llibertat plena de pensar i d’obrar com millor li sembli en aquest terreny. En tot allò que és temporal, els socis de l’Obra són absolutament lliures: A l’Opus Dei hi caben persones de totes les tendències polítiques, culturals, socials i econòmiques que la consciència cristiana pot admetre.

Jo no parlo mai de política. La meva missió com a sacerdot és exclusivament espiritual. Encara que hagi manifestat alguna opinió temporal, els socis de l’Obra no tindrien cap obligació de seguir-la.

Mai els directors de l’Obra no poden imposar un criteri polític o professional als altres membres. Si alguna vegada un soci de l’Opus Dei provés de fer-ho, o bé intentés de servir-se d’altres membres per a fins humans, sortiria expulsat sense miraments, perquè els altres socis es rebel·larien legítimament.

Mai no he demanat ni demanaré a cap membre de l’Obra de quin partit és o quina és la doctrina política que sosté, ja que em semblaria un atemptat contra la seva legítima llibertat. I això mateix fan els directors de l’Opus Dei a tot el món.

Amb tot, jo sé que entre els membres de l’Obra —tant a Espanya com a qualsevol altre país— de fet hi ha una gran diversitat d’opinions, i no hi tinc res a dir. Les respecto totes, com sempre respectaré qualsevol opció temporal presa per un home que s’esforci a obrar segons la seva consciència. Aquest pluralisme, per l’Obra, no és cap problema. Al contrari, és una manifestació de bon esperit, que patentitza la legítima llibertat de cadascú.

Si, com els seus membres pretenen, l’Opus Dei és simplement una associació religiosa dins la qual cada individu és lliure de seguir les seves pròpies opinions, ¿com explica la creença molt estesa que l’Opus Dei és una organització monolítica amb unes posicions molt definides en afers temporals?

No crec pas que aquesta opinió sigui realment molt estesa. Són bastants els òrgans més qualificats de la premsa internacional que han reconegut el pluralisme dels socis de l’Obra.

Hi ha hagut, certament, algunes persones que han sostingut aquesta opinió errònia, a la qual vostè es refereix. És possible que alguns, per motius de tipus divers, hagin difós aquesta idea, àdhuc sabent que no correspon a la realitat. Jo crec que en molts altres casos, això pot ser degut a una manca de coneixement, ocasionada tal vegada per les deficiències d’informació: no essent ben informades, no cal estranyar-se que persones que no tenen prou interès a entrar en contacte personal amb l’Opus Dei i assabentar-se bé, atribueixen a l’Obra com a tal les opinions d’un petit nombre de socis.

El cert és que ningú que estigui mitjanament informat dels afers espanyols no pot desconèixer la realitat del pluralisme que existeix entre els socis de l’Obra. Vostè mateix en podria dir exemples.

Un altre factor pot ser el prejudici subconscient de persones que tenen una mentalitat de partit únic en coses polítiques o en coses espirituals. Aquells qui tenen aquesta mentalitat i pretenen que tothom opini com ells, troben difícil de creure que d’altres siguin capaços de respectar la llibertat d'altri, i així atribueixen a l’Obra el caràcter monolític que tenen els seus propis grups.

Però parlem concretament del cas d’Espanya. Els pocs socis de l’Opus Dei que, en aquest país, treballen en càrrecs de transcendència social o que intervenen en la vida pública, ho fan —com en totes les altres nacions— amb llibertat i responsabilitat personals, obrant cadascun d’ells segons la seva consciència. Això explica que en la pràctica hagin adoptat postures diverses i, en tantes ocasions, oposades.

Vull advertir, a més, que parlar de presència de persones que pertanyen a l’Opus Dei, en la política espanyola, com si constituís un fenomen especial, és una deformació de la realitat que desemboca en la calúmnia. Perquè els socis de l’Opus Dei que actuen en la vida pública espanyola són una minoria en comparació del total de catòlics que intervenen activament en aquest sector. En ser catòlica la quasi totalitat de la població espanyola, és estadísticament lògic que siguin catòlics els qui participen en la vida política. Encara més, en tots els nivells de l’administració pública espanyola —des dels ministres fins als alcaldes— abunden els catòlics provinents de les associacions de fidels més variades: algunes branques de l’Acció Catòlica, l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, el primer president de la qual fou qui avui és el cardenal Herrera, les Congregacions Marianes, etc.

No em vull estendre més sobre aquesta matèria, però aprofito l’avinentesa per a declarar una vegada més que l’Opus Dei no està vinculat a cap país, a cap règim, a cap tendència política, a cap ideologia. I que els seus socis actuen sempre, en les qüestions temporals, amb plena llibertat, sabent assumir les pròpies responsabilitats, i que abominen tot intent de servir-se de la religió en benefici de posicions polítiques i d’interessos de partit.

Les coses senzilles són a vegades difícils d’explicar. Per això m’he allargat una mica en respondre la seva pregunta. Així i tot, que consti que les enraonies que comentàvem són cosa que ja ha passat. Aquestes calúmnies, ja fa temps que estan totalment desqualificades: ja no se les creu ningú. Nosaltres, des del primer moment, hem actuat a la llum del dia —no hi havia cap motiu per a fer-ho altrament—, explicant amb claredat la naturalesa i els fins del nostre apostolat, i tot aquell qui ha volgut, ha pogut conèixer la realitat. De fet, són moltíssimes les persones —catòlics i no catòlics, cristians i no cristians— que veuen amb afecte i estima la nostra labor, i que hi col·laboren.

D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.

Aclarit aquest punt, voldria preguntar-li; ¿quines són les característiques de la formació espiritual dels socis, que fan que en el fet de pertànyer a l’Opus Dei ja resti exclosa tota mena d’interès temporal?

Tot interès que no sigui purament espiritual és exclòs radicalment, perquè l’Obra demana molt —deseiximent, sacrifici, abnegació, treball sense repòs al servei de les ànimes—, i no dóna res. Vull dir que no dóna res en el pla dels interessos temporals; perquè en el pla de la vida espiritual dóna molt: dóna mitjans per a combatre i vèncer en la lluita ascètica, encamina per sendes d’oració, ensenya a tractar Jesús com un germà, a veure Déu en totes les circumstàncies de la vida, a sentir-se fill de Déu i, per tant, compromès a difondre’n la doctrina.

Una persona que no faci via en el camí de la vida interior, fins a entendre que val la pena de donar-se del tot, de lliurar la pròpia vida al servei del Senyor, no pot perseverar en l’Opus Dei, perquè la santedat no és una etiqueta, sinó una pregona exigència.

D’altra banda, l’Opus Dei no té cap activitat de fins polítics, econòmics o ideològics: cap acció temporal. Les seves úniques activitats són la formació sobrenatural dels associats i les obres d’apostolat, és a dir, la contínua atenció espiritual a cadascun dels socis i les obres corporatives apostòliques d’assistència, de beneficència, d’educació, etc.

Els socis de l’Opus Dei s’han unit només per seguir un camí de santedat, ben definit, i per col·laborar en determinades obres d’apostolat. Els seus compromisos recíprocs exclouen tota mena d’interès terrenal pel sol fet que en aquest camp tots els socis de l’Opus Dei són lliures i, per tant, cadascun d’ells segueix el seu propi camí, amb finalitats i interessos distints i a vegades contraposats.

Com a conseqüència del fi exclusivament diví de l’Obra, el seu esperit és un esperit de llibertat, d’amor a la llibertat personal de tots els homes. I com que aquest amor a la llibertat és sincer i no un simple enunciat teòric, nosaltres estimem la necessària conseqüència de la llibertat, o sigui, el pluralisme. A l’Opus Dei, el pluralisme és volgut i estimat, no simplement tolerat, i de cap manera no és dificultat. Quan veig entre els socis de l’Obra tantes idees diverses, tantes actituds diferents —respecte a les qüestions polítiques, econòmiques, socials o artístiques, etc.—, aquest espectacle em dóna alegria, perquè és senyal que tot funciona de cara a Déu com cal.

Unitat espiritual i varietat en les coses temporals són compatibles quan no regnen el fanatisme i la intolerància, i, sobretot, quan es viu de fe i se sap que els homes estem units no per simples llaços de simpatia o d’interès, sinó per l’acció d’un mateix Esperit, que fent-nos germans de Crist ens duu cap a Déu Pare.

Un veritable cristià no pensa mai que la unitat en la Fe, la fidelitat al Magisteri i la Tradició de l’Església, i la preocupació per fer arribar als altres l’anunci salvador de Crist, està en contrast amb la varietat d’actituds en les coses que Déu ha deixat, com se sol dir, a la lliure discussió dels homes. Més encara, és plenament conscient que aquesta varietat forma part del pla diví, i que és volguda per Déu que reparteix els seus dons i les seves llums com vol. El cristià ha d’amar els altres, i així ha de respectar les opinions contràries a les seves i conviure en plena fraternitat amb aquells que pensen altrament.

Precisament perquè els socis de l’Obra s’han format segons aquest esperit, és impossible que ningú pensi aprofitar-se de pertànyer a l’Opus Dei per obtenir avantatges personals, o per intentar d’imposar als altres opcions polítiques o culturals: perquè els altres no ho tolerarien, i farien que canviés d’actitud o que deixés l’Obra. És aquest un punt en el qual ningú no podrà permetre mai, a l’Opus Dei, la més petita desviació, ja que ha de defensar no sols la seva llibertat personal sinó la naturalesa sobrenatural de la labor a la qual s’ha donat. Jo crec, per això, que la llibertat i la responsabilitat personals, són la millor garantia de la finalitat sobrenatural de l’Obra de Déu.

Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions:

— a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

— a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

— i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.

Es veu clar que, en aquest terreny, com en tots, no podríeu pas dur a terme aquest programa de viure santament la vida ordinària, si no gaudíssiu de tota la llibertat que us reconeixen, alhora, l’Església i la vostra dignitat d’homes i de dones creats a semblança de Déu. La llibertat personal és essencial en la vida cristiana. No oblideu, però, fills meus, que jo sempre parlo d’una llibertat responsable.

Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laïcal us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social.