Llistat de punts

Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.

¿Podria esbossar un quadre breu de les estructures de l’Opus Dei a un nivell mundial i de la seva articulació amb el Consell General que vostè presideix a Roma?

El Consell General, d’homes o de dones, té el domicili a Roma, independent per a cada Secció d’homes o de dones (Anuari Pontifici, 1966, p. 885 i 1226); i a cada país hi ha un organisme semblant, presidit pel Consiliari de l’Opus Dei d’aquella nació*. No pensi en una organització potent, capil·larment estesa fins l’últim racó. Afiguri’s més aviat una organització desorganitzada, perquè la labor dels directors de l’Opus Dei s’encamina principalment a fer que l’esperit genuí de l’Evangeli —esperit de caritat, de convivència, de comprensió, absolutament estrany al fanatisme—, arribi a tots els socis a través d’una sòlida i oportuna formació teològica i apostòlica. Després, cadascú obra amb completa llibertat personal i, formant autònomament la pròpia consciència, procura cercar la perfecció cristiana i cristianitzar el seu ambient, santificant el propi treball, intel·lectual o manual, en qualsevol circumstància de la vida i a la pròpia llar.

D’altra banda, la direcció de l’Obra és sempre col·legial. Detestem la tirania, especialment en aquest govern exclusivament espiritual de l’Opus Dei. Estimem la pluralitat: el contrari no podria conduir més que a la ineficàcia, a no fer ni deixar fer, a no millorar.

Com està organitzat l’Opus Dei a Espanya? ¿Com n’està estructurat el govern i com funciona? ¿Intervé vostè personalment en les activitats de l’Opus Dei a Espanya?

La labor de direcció de l’Opus Dei és sempre col·legial, no personal. Nosaltres detestem la tirania, que és contrària a la dignitat humana. A cada país, la direcció de la nostra labor és encomanada a una comissió composta en la seva major part de laics de professions diverses i presidida pel consiliari de l’Opus Dei al país. A Espanya, el Consiliari és el doctor Florencio Sánchez-Bella.

Com que l’Opus Dei és una organització sobrenatural i espiritual, el seu govern es limita a dirigir i orientar la tasca apostòlica, excloent qualsevol mena de finalitat temporal. La direcció de l’Obra no sols respecta la llibertat dels seus membres, sinó que els en fa prendre consciència clara. Per tal d’aconseguir la perfecció cristiana en la professió o en l’ofici que tingui cadascun d’ells, els membres de l’Obra necessiten estar formats de manera que sàpiguen administrar la pròpia llibertat: amb presència de Déu, amb pietat sincera, amb doctrina. Aquesta és la missió fonamental dels directors de la nostra Obra: facilitar a tots els socis el coneixement i la pràctica de la fe cristiana, perquè la facin realitat en la vida, cada un amb plena autonomia. Certament, pel que fa al camp estrictament apostòlic, cal una certa coordinació, i encara aquí aquesta coordinació es limita al mínim per facilitar la creació de tasques educatives, socials o benèfiques, que realitzen un eficaç servei cristià.

Aquests mateixos principis que acabo d’exposar s’apliquen al govern central de l’Obra. Jo no governo tot sol. Les decisions són preses en el Consell General de l’Opus Dei, que té la seu a Roma i que és compost actualment de persones de catorze països. El Consell General es limita al seu torn a dirigir, en línies fonamentals, l’apostolat de l’Obra a tot el món, deixant un amplíssim marge d’iniciativa als directors de cada país. En la secció femenina hi ha un règim semblant. Associades de dotze nacionalitats formen part del seu Consell General.

Com està organitzat l’Opus Dei?

Si la vocació a l’Obra, com acabo de dir-li, troba l’home o la dona en la seva vida normal enmig del seu treball, comprendrà que l’Opus Dei no s’edifiqui sobre comitès, assemblees, trobaments, etc. Alguna vegada, davant l’admiració d’algú, he arribat a dir que l’Opus Dei, en aquest sentit, és una organització desorganitzada. La majoria dels socis —la quasi totalitat— viuen pel seu compte, allà on viurien si no fossin de l’Opus Dei: a casa seva, amb la família, al lloc on exerceixen el seu treball.

I allà on és, cada membre de l’Obra compleix el fi de l’Opus Dei: procurar ser sant, fent de la seva vida un apostolat diari, corrent, menut si es vol, però perseverant i divinament eficaç. Això és l'important: i per tal d’alimentar aquesta vida de santedat i d’apostolat, cadascú rep de l’Opus Dei l’ajut espiritual necessari, el consell, l’orientació. Tan sols, però, en allò que és estrictament espiritual. Fora de tot això —en el treball, les relacions socials, etc.— cadascú actua com desitja, sabent que aquest no és un camp neutre sinó matèria santificant, santificable i un mitjà d’apostolat.

Així, tots viuen llur pròpia vida, amb les consegüents relacions i obligacions, i acudeixen a l’Obra per rebre ajuda espiritual. Això demana una certa estructura, per bé que sempre molt reduïda: hom posa els mitjans oportuns perquè sigui l’estrictament indispensable. S’organitza una formació religiosa doctrinal —que dura tota la vida—, i que mena a una pietat activa, sincera i autèntica i a un abrandament que porta en si mateix l’oració continuada del contemplatiu i la tasca apostòlica personal i responsable, exempta de fanatismes de qualsevol mena.

Tots els socis saben, a més, on poden trobar un sacerdot de l’Obra amb qui tractar les qüestions de consciència. Alguns membres —molt pocs comparats amb el total—, per dirigir una labor apostòlica o per atendre l’assistència espiritual dels altres, viuen junts, formant una llar corrent de família cristiana i continuen treballant alhora en llur respectiva professió.

Existeix a cada país un govern regional, sempre de tipus col·legial, presidit per un Consiliari; i un govern central —format per professionals de nacionalitat molt diversa—, amb seu a Roma. L’Opus Dei està estructurat en dues Seccions, l’una per a homes i l’altra per a dones, que són absolutament independents, i arriben a constituir dues associacions distintes, unides solament en la persona del President General.

Suposo que queda clar això de l’organització desorganitzada: que hom atorga primacia a l’esperit sobre l’organització, que la vida dels socis no s’encercla en consignes, plans ni reunions. Cadascú va tot sol, unit als altres per un comú esperit i un comú desig de santedat i d’apostolat, i procura santificar la pròpia vida ordinària.