Llistat de punts

Per concretar, ni que sigui d’una manera molt general, un estil de vida que ens impulsi a tractar l’Esperit Sant ―i, amb Ell, el Pare i el Fill― i a tenir familiaritat amb el Paraclet, podem fixar-nos en tres realitats fonamentals: docilitat ―ho torno a dir―, vida d’oració, unió amb la Creu.

Docilitat, primer de tot, perquè l’Esperit Sant és qui amb les seves inspiracions, va donant un to sobrenatural als nostres pensaments, desigs i obres. És qui ens empeny a adherir-nos a la doctrina de Crist i a assimilar-la amb profunditat, qui ens dóna llum per prendre consciència de la nostra vocació personal i força per a dur a terme tot allò que Déu espera. Si som dòcils a l’Esperit Sant, la imatge de Crist s’anirà formant en nosaltres cada vegada més i ens anirem acostant cada dia més a Déu Pare. Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu, aquests són fills de Déu.²⁹

Si ens deixem guiar per aquest principi de vida present en nosaltres, que és l’Esperit Sant, la nostra vitalitat espiritual anirà creixent i ens abandonarem en les mans del nostre Pare Déu, amb la mateixa espontaneïtat i confiança amb què un nen es llança al seu pare. Si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del Cel, ha dit el Senyor.³⁰ Vell camí interior de la infància, sempre actual, que no és ablanir-se, ni manca de saó humana: és maduresa sobrenatural, que ens fa aprofundir en les meravelles de l’amor diví, reconèixer la nostra petitesa i identificar plenament la nostra voluntat amb la de Déu.

Fer-se infants en l’amor a Déu

Considerem atentament aquest punt. perquè ens pot ajudar a comprendre coses molt importants, ja que el misteri de Maria ens fa veure que, per acostar-nos a Déu, ens hem de fer petits. Us asseguro ―va exclamar el Senyor dirigint-se als seus deixebles que si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.¹¹

Fer-nos infants: renunciar a la supèrbia, a l’autosuficiència; reconèixer que nosaltres sols no podem fer res, perquè necessitem de la gràcia, del poder del nostre Pare Déu per a aprendre de caminar i per perseverar en el camí. Ésser petits exigeix abandonar-se com s’abandonen els nens, creure com creuen els nens, demanar com demanen els nens.

I tot això ho aprenem en el tracte amb Maria. La devoció a la Mare de Déu no és una cosa blana o poc consistent: és consol i alegria que omple l’ànima, justament en la mesura que suposa un exercici profund i enter de la fe, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i posar la nostra esperança en el Senyor. Jahvé és el meu pastor ―canta un dels salms―, no em mancarà res; em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i m’hi retorna. Em guia pels camins rectes per la virtut del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi.¹²

Perquè Maria és Mare, la seva devoció ens ensenya d’ésser fills: d’estimar de debò, sense mesura; d’ésser senzills, sense aquestes complicacions que neixen de l’egoisme de pensar només en nosaltres; d’estar alegres, sabent que res no pot destruir la nostra esperança. El principi del camí que mena a la bogeria de l’amor de Déu és un confiat amor a Maria Santíssima. Així ho vaig escriure ja fa molts anys, en el pròleg a uns comentaris al sant rosari, i des d’aleshores he tornat a comprovar moltes vegades la veritat d’aquests mots. No us faré gaires raonaments, amb el fi de glossar aquesta idea: us invito més aviat a fer-ne l’experiència, a descobrir-ho per vosaltres mateixos, pel tracte amorós amb Maria, obrint-li el cor, confiant-hi les vostres alegries i les vostres penes. demanant-li que us ajudi a conèixer i seguir Jesús.