Llistat de punts

Mireu: la Redempció, que fou consumada quan Jesús morí en la vergonya i en la glòria de la Creu, escàndol per als jueus, niciesa per als gentils,³⁴ per voluntat de Déu continuarà fent-se fins que arribi l’hora del Senyor. No és compatible viure segons el Cor de Jesucrist i no sentir-se enviat, com Ell, peccatores salvos facere,³⁵ per a salvar tots els pecadors, convençuts que nosaltres mateixos necessitem confiar cada dia més en la misericòrdia de Déu. D’aquí ve el desig vehement de considerar-nos corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell totes les ànimes, perquè som, volem ser ipse Christus, el mateix Jesucrist, i Ell es donà en rescat de tothom.³⁶

Tenim una gran tasca davant nostre. No podem romandre parats, ja que el Senyor ens va declarar expressament: negocieu fins que jo torni.³⁷ Mentre esperem el retorn del Senyor, que tornarà a prendre possessió plena del seu Regne, no ens podem estar amb els braços plegats. L’extensió del Regne de Déu no és tan sols una feina oficial dels membres de l’Església que representen Crist, perquè n’han rebut els poders sagrats. Vos autem estis corpus Christus,³⁸ vosaltres també sou cos de Crist, ens indica l’Apòstol, amb el mandat concret de negociar fins a la fi.

Hi ha tanta feina, encara! ¿És que en vint segles no hem fet res? En vint segles s’ha treballat molt; no em sembla ni objectiu, ni honrat, l’afany d’alguns a menysprear la tasca dels qui ens han precedit. En vint segles s’ha fet una gran labor, i, sovint, l’han feta molt bé. Altres vegades hi ha hagut desencerts, regressions, tal com ara també hi ha retrocessos, por, timidesa; al mateix temps no manca valentia, generositat. Però la família humana es renova constantment, a cada generació cal recomençar amb el deler d’ajudar a descobrir a l’home la grandesa de la seva vocació de fill de Déu, cal inculcar el manament de l’amor al Creador i al nostre proïsme.

Sembra de pau i alegria

Què hem de fer? Us deia que no he procurat descriure crisis socials o polítiques, esfondraments o malalties culturals. Tot enfocant la fe cristiana, em vaig referint al mal en el sentit precís de l’ofensa a Déu. L’apostolat cristià no és cap programa polític, ni cap alternativa cultural: suposa la difusió del bé, el contagi del desig d’estimar, una sembra concreta de pau i d’alegria. Sens dubte, d’aquest apostolat se’n derivaran beneficis espirituals per a tothom: més justícia, més comprensió, més respecte a l’home per l’home.

Hi ha moltes ànimes al voltant nostre, i no tenim dret a ser un obstacle per a llur bé etern. Estem obligats a ser plenament cristians, a ser sants, a no defraudar Déu ni tota aquesta gent que espera del cristià l’exemple, la doctrina.

El nostre apostolat s’ha de basar en la comprensió. Hi insisteixo un altre cop: la caritat, més que donar, és comprendre. No us amago que jo mateix he aprés en la meva mateixa carn el que costa no ser comprés. M’he esforçat sempre per fer-me comprendre, però n’hi ha que s’entesten a no entendre’m. És una altra raó, pràctica i viva, perquè jo desitgi comprendre tothom. Però no és cap impuls circumstancial que ens ha d’obligar a tenir aquest cor ampli, universal, catòlic. L’esperit de comprensió és una mostra de la caritat cristiana del bon fill de Déu: perquè el Senyor ens vol per tots els camins dreturers de la terra, per escampar la llavor de la fraternitat ―i no del jull―, de la disculpa, del perdó, de la caritat, de la pau. Mai no us heu de sentir enemics de ningú.

El cristià s’ha de mostrar sempre disposat a conviure amb tothom, a donar a tothom, amb el seu tracte, la possibilitat d’apropar-se a Crist Jesús. S’ha de sacrificar gustosament per tothom, sense distincions, sense dividir les ànimes en departaments estancs, sense posar-los etiquetes com si fossin mercaderies o insectes dissecats. El cristià no es pot separar dels altres, perquè la seva vida seria miserable i egoista: s’ha de fer tot per a tots per salvar-los a tots.⁴¹

Si visquéssim així, si sabéssim impregnar el nostre capteniment amb aquesta sembra de generositat, amb aquest desig de convivència, de pau! D’aquesta forma es fomentaria la legítima independència personal dels homes; cadascú assumiria la seva responsabilitat pels quefers que el concerneixen en les tasques temporals. El cristià sabria defensar abans que res la llibertat d’altri, per tal de poder defensar la pròpia després. Tindria la caritat d’acceptar els altres com són ―perquè cadascú, sense excepcions, arrossega misèries i comet errors―, ajudant-los amb la gràcia de Déu i amb delicadesa humana a sobrepujar el mal, a arrencar el jull, a fi que tots puguem sostenir-nos mútuament i portar amb dignitat la nostra condició d’homes i de cristians.

Donar a conèixer Crist

Veig totes les incidències de la vida ―les de cada existència individual i, en certa manera, les de les grans cruïlles de la història― com altres tantes crides que Déu adreça als homes perquè s’enfrontin amb la veritat; i com ocasiona que ens són ofertes als cristians, per anunciar amb les nostres obres i amb les nostres paraules ajudats per la gràcia, l’Esperit al qual pertanyem.¹⁹

Cada generació de cristians ha de redimir, ha de santificar el seu propi temps: per això li cal comprendre i compartir les ànsies dels altres homes, els seus iguals, a fi de fer-los conèixer, amb do de llengües de quina manera han de correspondre a l’acció de l’Esperit Sant, a l’efusió permanent de les riqueses del Cor diví. A nosaltres, els cristians, ens correspon d’anunciar aquests dies, en aquest món del qual som i on vivim, el missatge antic i nou de l’Evangeli.

No és veritat que avui tothom ―així, en general i en bloc― estigui tancat o resti indiferent a allò que la fe cristiana ensenya sobre el destí i l’ésser de l’home; no és cert que els homes d’aquests temps s’ocupin només de les coses terrenals, i es desinteressin de mirar al cel. Bé que no manquen ideologies ―i persones que les sustenten― que són tancades, hi ha en la nostra època grans anhels i actituds roïnes, heroismes i covardies, il·lusions i desenganys; criatures que somnien un món més just i més humà, i d’altres que, qui sap si decebudes davant el fracàs dels seus ideals primitius, s’arreceren en l’egoisme de buscar solament la tranquil·litat pròpia, o romanen immergides en l’error.

A tots aquests homes i a totes aquestes dones, siguin on siguin, en llurs moments d’exaltació o en llurs crisis i derrotes, els hem de fer arribar l’anunci solemne i tallant de sant Pere, durant els dies que seguiren la Pentecosta: Jesús és la pedra angular, el Redemptor, el tot de la nostra vida, perquè fora d’Ell no ha estat donat als homes, sota el cel, cap altre nom pel qual puguem salvar-nos.²⁰

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.

Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar-lo, no contaminar-lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer-nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors ―apartant-los de Déu―, menar-los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir-se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar-los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.³⁴

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians ―no els altres: tu i jo― ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar-vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar-vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu-vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.³⁵

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar-les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians ―conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, doncs, amb un lògic pluralisme―, han de coincidir en l’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.