Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

Oferim encens: els desigs, que pugen fins al Senyor, de menar una vida noble, de la qual es desprengui el bonus odor Christi,³⁰ el perfum de Crist. Impregnar les nostres paraules i accions en el bonus odor, és sembrar comprensió, amistat. Que la nostra vida acompanyi les vides dels altres homes, per tal que ningú no es trobi o no se senti sol. La nostra caritat ha de ser també afecte, escalf humà.

Així ens ho ensenya Jesucrist. La Humanitat feia segles que esperava la vinguda del Salvador; els profetes ho havien anunciat de mil maneres; i àdhuc en els últims racons de la terra ―encara que pel pecat i per la ignorància estigués perduda una gran part de la Revelació de Déu als homes― hom conservava el desig de Déu, l’ànsia de ser redimits.

Arriba la plenitud dels temps i, per complir aquesta missió, no apareix cap geni filosòfic, com Plató o Sòcrates; no s’instal·la a la terra un conqueridor poderós, com Alexandre. Neix un Infant a Betlem. És el Redemptor del món; però, abans de parlar estima amb obres. No porta cap fórmula màgica, perquè sap que la salvació que ofereix ha de passar pel cor de l’home. Les seves primeres accions són rialles, plors de nen, el son inerme d’un Déu encarnat: perquè ens enamorem d'Ell, perquè el sapiguem acollir en els nostres braços.

Ara ens adonem, una vegada més, que això és el cristianisme. Si el cristià no estima amb obres, ha fracassat com a cristià, que és fracassar també com a persona. No pots pensar en els altres com si fossin números o esglaons, perquè tu puguis pujar; o com una massa per a ésser exaltada o humiliada, adulada o menyspreada, segons els casos. Pensa en els altres, ―abans que res, en aquells qui són al teu costat― com en allò que són: fills de Déu, amb tota la dignitat d’aquest títol meravellós.

Hem de portar-nos com a fills de Déu amb els fills de Déu: el nostre amor ha d’ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen!³¹

No es tracta d’un ideal llunyà. El cristià no és un Tartarí de Tarascó, entossudit a caçar lleons on no pot trobar-ne: en els passadissos de casa. Vull parlar sempre de vida diària i concreta: de la santificació del treball, de les relacions familiars, de l’amistat. Si en això no som cristians, en què ho serem? La bona olor de l’encens és el resultat d’una brasa, que crema sense ostentació una munió de grans; el bonus odor Christi s'observa entre els homes no pas per la flamarada d’un foc d’ocasió, sinó per l’eficàcia d’un caliu de virtuts: la justícia, la lleialtat, la fidelitat, la comprensió, la generositat, l’alegria.

Apostolat, corredempció

Amb la meravellosa normalitat d’allò que és diví, l’ànima contemplativa es desborda en afany apostòlic: el cor em cremava dins el pit, en la meditació s’abrandava el foc.²⁵ ¿Quin foc és aquest, sinó el mateix de què parla Crist: foc he vingut a calar a la terra i com voldria que cremés?²⁶ Foc d’apostolat que s’enrobusteix en l’oració: no hi ha mitjà millor que aquest per a desenvolupar, arreu del món, aquesta batalla pacífica en la qual cada cristià és cridat a participar: complir el que manca a Crist de patir.²⁷

Jesús se n’ha anat al Cel, dèiem. Però el cristià, en l’oració i en l’Eucaristia, pot tractar-lo com el van tractar els primers dotze, encendre’s en el seu zel apostòlic, per tal de fer amb Ell un servei de corredempció, que és sembrar la pau i l’alegria. Servir, puix que l’apostolat no és res més. Si comptem exclusivament amb les nostres pròpies forces, no aconseguirem res en el terreny sobrenatural; essent instruments de Déu, ho aconseguirem tot: tot ho puc en aquell qui em conforta.²⁸ Déu, per la seva infinita bondat, ha disposat la utilització d’aquests instruments ineptes. L’apòstol, doncs, no té cap altre fi que deixar obrar el Senyor, mostrar-se enterament disponible, perquè Déu dugui a terme ―a través de les seves criatures, a través de l’ànima escollida― la seva obra salvadora.

Apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció en el món, pel sacerdoci comú dels fidels, que confereix una certa participació en el sacerdoci de Crist, la qual ―essent essencialment distinta d’aquella que constitueix el sacerdoci ministerial― capacita per a prendre part en el culte de l’Església, i per ajudar els homes en llur camí vers Déu, amb el testimoni de la paraula i de l’exemple, amb l’oració i l’expiació.

Cada un de nosaltres ha de ser ipse Christus. Ell és l’únic mitjancer entre Déu i els homes;²⁹ I nosaltres ens unim a Ell per oferir, amb Ell, totes les coses al Pare. La nostra vocació de fills de Déu, enmig del món, ens exigeix que no busquem solament la nostra santedat personal, sinó que anem per les senderes de la terra, per convertir-les en dreceres que, entremig dels obstacles, portin les animes al Senyor; que prenguem part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per esdevenir llevat³⁰ que ha d’informar tota la massa.³¹

Crist ha pujat al Cel, però ha transmès a tot el que és humà, honest, la possibilitat concreta de ser redimit. Sant Gregori Magne recull aquest gran tema cristià amb paraules incisives: Partia així Jesús devers l’indret d’on era, i tornava de l’indret on s’estava. En efecte, en el moment que se’n pujava al Cel, amb la seva divinitat unia el Cel i la terra. En la festa d’avui convé destacar solemnement el fet que hagi estat suprimit el decret que ens condemnava, el judici que ens feia subjectes de corrupció. La naturalesa a la qual s’adreçaven els mots «tu ets pols i tornaràs a la pols» (Gen III, 19), aquesta mateixa naturalesa se n’ha pujat al Cel avui amb Crist.³²

No em cansaré de repetir, per tant, que el món és santificable; que als cristians ens toca especialment aquesta tasca, purificant-lo de les ocasions de pecat amb què els homes l’enlletgim, i d’oferir-lo al Senyor com a hòstia espiritual, presentada i dignificada amb la gràcia de Déu i amb el nostre esforç. En rigor, no podem dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que el Verb s’ha dignat a assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les seves mans. La gran missió que rebem, en el Baptisme, és la corredempció. Ens urgeix la caritat de Crist,³³ per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes.

Crist ens ensenyà, definitivament, el camí d’aquest amor a Déu: l’apostolat és amor de Déu, que es desborda, amb donació d’un mateix als altres. La vida interior suposa un creixement en la unió amb Crist, pel Pa i la Paraula. I l’afany d’apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior. Quan s’assaboreix l’amor de Déu se sent el pes de les ànimes. No hi pot haver la dissociació de la vida interior i l’apostolat, com tampoc no és possible de separar en Crist el seu ésser de Déu-Home i la seva funció de Redemptor. El Verb volgué encarnar-se per salvar els homes, per fer-los amb Ell una sola cosa. Aquesta és la raó de la seva vinguda al món: per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del Cel, resem amb el Credo.

Per al cristià, l’apostolat resulta connatural: no és quelcom afegit, juxtaposat, extern a la seva activitat diària, a la seva ocupació professional. Ho he dit sense parar, des que el Senyor va disposar que sorgís l’Opus Dei! Es tracta de santificar el treball ordinari, de santificar-se en aquesta tasca i de santificar els altres amb l’exercici de la pròpia professió, cadascú en l’estat que li es propi.

L’apostolat és com la respiració del cristià: un fill de Déu no pot viure sense aquest bategar espiritual. Ens recorda, la festa d’avui, que el zel per les ànimes és un manament amorós del Senyor, que en pujar a la seva glòria, ens envia com a testimonis seus per tot el món. La nostra responsabilitat és gran, ja que ser testimoni de Crist suposa, abans que res, mirar de captenir-nos segons la seva doctrina, lluitar per tal que la nostra conducta recordi Jesús, evoqui la seva figura amabilíssima. Hem de comportar-nos de tal manera que els altres, en veure’ns, puguin dir: aquest és cristià, perquè no odia, perquè sap comprendre, perquè no és fanàtic, perquè està per damunt dels instints, perquè és sacrificat, perquè manifesta sentiments de pau, perquè estima.

Una recepta única: santedat personal

El camí millor per no perdre mai l’audàcia apostòlica, els delers eficaços de servir tots els homes, no és altre que la plenitud de la vida de fe, d’esperança i d’amor; en un mot, la santedat. No trobo cap altra recepta fora d’aquesta: la santedat personal.

Avui, en unió amb tota l’Església, celebrem el triomf de la Mare, Filla i Esposa de Déu. I tal com fruïem en el temps de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor tres dies després de la seva mort, ara ens sentim alegres perquè Maria, després d’acompanyar Jesús de Betlem a la Creu, ja és al seu costat en cos i ànima, gaudint de la glòria per tota l’eternitat. Aquesta és la misteriosa economia divina: Nostra Senyora, feta de ple partícip de l’obra de la nostra salvació, havia de seguir de prop els passos del seu Fill: la pobresa de Betlem, la vida oculta de treball ordinari a Natzaret, la manifestació de la divinitat a Canà de Galilea, els afronts de la Passió i el Sacrifici diví de la Creu, la benaurança eterna del Paradís.

Tot això ens afecta directament, perquè aquest itinerari sobrenatural també ha de ser el nostre camí. Maria ens ensenya que aquest camí es pot fer, que és segur. Ella ens ha precedit per la via de la imitació de Crist, i la glorificació de la Nostra Mare és la ferma esperança de la nostra pròpia salvació; per això li diem spes nostra i causa nostrae laetitiae, esperança nostra i causa de la nostra felicitat.

No podem abandonar mai la confiança d’arribar a ser sants, d’acceptar les invitacions de Déu, de ser perseverants fins a la fi. Déu. que ha iniciat en nosaltres l’obra de la santificació, la durà a terme.²³ Perquè si el Senyor està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? El qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com després d’haver-nos donat el Fill, deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²⁴

En aquesta festa tot convida a l’alegria. La ferma esperança en la nostra santificació personal és un do de Déu; però l’home no pot romandre passiu. Recordeu les paraules de Crist: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.²⁵ Ho veieu? La creu cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense Creu: cap jornada en la qual no ens carreguem sobre les espatlles la creu del Senyor, en la qual no acceptem el seu jou. Per això, no he volgut deixar de recordar-vos que l’alegria de la resurrecció és conseqüència del dolor de la Creu.

No tingueu por, però, perquè el mateix Senyor ens ha dit: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou damunt vostre i aprengueu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.²⁶ Veniu ―glossa sant Joan Crisòstom―, no pas a retre comptes, sinó perquè sigueu deslliurats dels vostres pecats; veniu, perquè jo no tinc necessitat de la glòria que em pugueu procurar: tinc necessitat de la vostra salvació... No tingueu por, en sentir parlar de jou, perquè és suau; no tingueu por si parlo de càrrega, perquè és lleugera.²⁷

El camí de la nostra santificació personal passa, quotidianament, per la Creu: no és un camí desgraciat per tal com és Crist mateix qui ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa. In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada de repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense Creu.