Llistat de punts

No hi ha res que pugui ésser estrany a l’afany de Crist. Parlant amb profunditat teològica, és a dir, si no ens limitem a una classificació funcional; parlant amb rigor, no podem dir que hi hagi realitats ―bones, nobles i fins i tot indiferents― que siguin exclusivament profanes, un cop el Verb de Déu ha fixat la seva estança entre els fills dels homes, ha tingut fam i set, ha treballat amb les seves mans, ha conegut l’amistat i l’obediència, ha experimentat el dolor i la mort. Perquè en Crist va plaure al Pare de posar la plenitud de tot ésser, i de reconciliar per mitjà seu totes les coses amb ell restablint la pau entre el cel i la terra, per la sang de la sang que vessà en la Creu.³¹

Hem d’estimar el món, el treball, les realitats humanes. Perquè el món és bo; fou el pecat d’Adam allò que va trencar la divina harmonia de la creació, però Déu Pare ha enviat el seu Fill unigènit per restablir aquella pau. Per tal que nosaltres, fets fills d’adopció, poguéssim alliberar la creació del desordre, reconciliar totes les coses amb Déu.

Cada situació humana és irrepetible, fruit d’una vocació única que cal viure amb intensitat, tot realitzant-hi l’esperit de Crist. Així, vivint cristianament entre els nostres iguals, de forma ordinària, però coherent amb la nostra fe, serem Crist present entre els homes.

Permeteu-me que conti un esdeveniment de la meva vida personal, que tingué lloc ja fa molts anys. Un dia, un amic de bon cor, però que no tenia fe, em va dir, mentre assenyalava un mapamundi: miri, de nord a sud i d’est a oest. Què vols que miri? li vaig demanar. La seva resposta fou: el fracàs de Crist. Tants de segles mirant de ficar en la vida dels homes la seva doctrina, i vegi’n els resultats. En un primer moment em vaig omplir de tristesa: és un gran dolor, en efecte, considerar que són molts els qui encara no coneixen el Senyor i que, entre els qui el coneixen, també són molts els qui viuen com si no el coneguessin.

Aquesta sensació, però, només va durar un instant, per deixar pas a l’amor i a l’agraïment, perquè Jesús sempre ha volgut fer cada home cooperador lliure de la seva obra redemptora. No ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida fecunden el món contínuament. La redempció, que Ell porta a terme, es suficient i sobreabundosa.

Déu no vol esclaus, sinó fills, i respecta la nostra llibertat. La salvació continua i nosaltres hi participem: és voluntat de Crist ―segons les fortes paraules de sant Pau― que acomplim en la nostra carn, en la nostra vida, allò que manca a la seva Passió, pro Corpore eius, quod est Ecclesia, en benefici del seu cos, que és L’Església.¹¹

Val la pena Jugar-se la vida, donar-se del tot, per correspondre a l’amor i a la confiança que Déu diposita en nosaltres. Val la pena. abans que res, que ens decidim a prendre seriosament la nostra fe cristiana. Recitant el Credo, professem creure en Déu Pare totpoderós, en el seu Fill Jesucrist que morí i ressuscità, en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. Confessem que l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica, és el cos de Crist animat per l’Esperit Sant. Ens alegrem davant la remissió dels pecats i davant l’esperança de la resurrecció futura. Però aquestes veritats ¿penetren fins al fons del cor o bé no passen dels llavis? El missatge diví de victòria, d’alegria i de pau de la Pentecosta ha d’ésser el fonament infrangible en la forma de pensar, de reaccionar i de viure de tot cristià.

Avui, festa del Corpus Christi, meditem plegats la profunditat de l’amor del Senyor, que l’ha portat a romandre ocult sota les espècies sacramentals, i sembla com si sentíssim físicament aquelles ensenyances seves a la multitud: va sortir un sembrador a sembrar. I, en escampar els grans, alguns van caure arran del camí, i van venir els ocells del cel i se’ls van menjar. Uns altres van caure en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida van sorgir per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, es van cremar i assecar. D’altres van caure entre espines, i les espines van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta.¹

L’escena és actual. El sembrador diví llança ara també la seva llavor. L’obra de la salvació continua complint-se, i el Senyor vol servir-se de nosaltres: desitja que els cristiana obrim al seu amor totes les senderes de la terra; ens convida a propagar el missatge diví, amb la doctrina i amb l’exemple, fins als últims racons del món. Ja que som ciutadans de la societat eclesial i de la civil, en exercir amb fidelitat els nostres deures, ens demana que cada u sigui un altre Crist, santificant el treball professional i les obligacions del propi estat.

Si mirem al nostre voltant, aquest món que estimem per tal com és de faiçó divina, veurem que es verifica la paràbola: la paraula de Jesucrist és fecunda, suscita en moltes ànimes afanys de donació i de fidelitat. La vida i el capteniment dels qui serveixen Déu han canviat la història, i fins i tot molts dels qui no coneixen el Senyor es mouen ―potser sense saber-ho― per ideals nascuts del cristianisme.

Veiem també que una part de la llavor cau en terra eixorca, o bé entre espines i cards: que hi ha cors que es tanquen a la llum de la fe. Els ideals de pau, de reconciliació, de fraternitat, són acceptats i proclamats, però ―no poques vegades― són desmentits pels fets. Hi ha alguns homes que s’entesten inútilment a encadenar la veu de Déu, i n’impedeixen la difusió per la força bruta o amb una arma menys sorollosa, però tal vegada més cruel, perquè insensibilitza l’esperit: la indiferència.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³

L’optimisme cristià

Potser algun cop podrà venir la temptació de pensar que tot això és molt bonic, tal com ho és un somni irrealitzable. Us he parlat de renovar la fe i l’esperança; resteu ferms, amb la seguretat absoluta que les nostres il·lusions es veuran sadollades per les meravelles de Déu. Però resulta indispensable que ens ancorem, de debò, en la virtut cristiana de l’esperança.

Que no ens acostumem als miracles que s’esdevenen davant nostre: a aquest admirable portent que el Senyor baixi cada dia a les mans del sacerdot. Jesús ens vol desperts perquè ens convencem de la grandesa del seu poder, i perquè sentim un altre cop la seva promesa: venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum,²⁹ si em seguiu, us faré pescadors d’homes; sereu eficaços, i atraureu les ànimes cap a Déu. Hem de confiar, doncs, en aquests mots del Senyor: ficar-se a la barca, empunyar els rems, hissar les veles, i llançar-se a aquest mar del món que Crist ens dóna com a heretat. Duc in altum et laxate retia vestra in capturam!:³⁰ vogueu mar endins i caleu les xarxes per pescar.

Aquest zel apostòlic, que Crist ha posat en el nostre cor no s’ha d’esgotar ―extingir-se―, per una falsa humilitat. Si és veritat que arrosseguem misèries personals, també ho és que el Senyor compta amb els nostres errors. No s’escapa a la seva mirada misericordiosa que els homes som criatures amb limitacions, amb febleses, amb imperfeccions, inclinades al pecat. Però ens mana que lluitem, que reconeguem els nostres defectes; no per acovardir-nos, sinó per penedir-nos-en i fomentar el desig de ser millors.

A més a més, hem de recordar sempre que som solament instruments: què és Apol·lo? I què es Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascun d’ells segons el do que el Senyor li ha concedit. Jo vaig plantar, Apol·lo va regar, però era Déu qui feia créixer.³¹ La doctrina, el missatge que hem de propagar, té una fecunditat pròpia i infinita, que no és nostra, sinó de Crist. És Déu mateix qui està enderiat a dur a terme l’obra salvadora, a redimir el món.