Llistat de punts

Lluita, compromís d’amor i de justícia

Però aquest llenguatge, no resulta ja antiquat? ¿Que no ha estat substituït per un idioma d’ocasió, de claudicacions personals encobertes amb una vestidura pseudo-científica? ¿Que no hi ha l’acord tàcit segons el qual els béns reals són: el diner que tot ho compra, la puixança temporal, la murrieria per quedar sempre a dalt, la saviesa humana que s’autodefineix adulta, que es pensa que ja ha superat el que és sagrat?

No sóc pessimista, ni ho he estat mai perquè la fe em diu que Crist ha vençut definitivament i ens ha donat, com a penyora de la seva conquesta, un manament que es així mateix un compromís: lluitar. Els cristians tenim un compromís d’amor, que hem acceptat lliurement, davant la crida de la gràcia divina: una obligació que ens anima a combatre amb tenacitat, perquè sabem que som tan fràgils com els altres homes. Però al mateix temps no podem oblidar que si hi posem els mitjans, serem la sal, la llum i el llevat del món: serem el consol de Déu.

El nostre ànim de perseverar, entestats en aquest propòsit d’Amor es, a més a més, un deure de justícia. I la matèria d’aquesta exigència, comuna a tots els fidels, es concreta en una batalla constant. Tota la tradició de l’Església ha parlat dels cristians com de milites Christi, soldats de Crist. Soldats que duen la serenitat als altres, mentre combaten contínuament contra les males inclinacions personals. A vegades, per la manca de sentit sobrenatural, per un fet pràctic de no creure, no es vol entendre res de la vida a la terra com a milícia. Insinuen maliciosament que si ens considerem milites Christi, hi ha el perill de fer servir la fe amb fins temporals de violència, de faccions. Aquesta forma de pensar és una trista simplificació poc lògica:, que molt sovint va lligada a la comoditat i a la covardia.

Res no és més lluny de la fe cristiana que el fanatisme, amb què es presenten els estranys maridatges entre allò que és profà i allò que és espiritual, siguin del signe que siguin. Aquest perill no hi és si la lluita s’entén com ens ho ha ensenyat Crist: com una guerra de cadascú amb si mateix, com un esforç sempre renovat d’estimar més Déu, de desterrar l’egoisme, de servir tots els homes. Renunciar a aquesta contesa, amb qualsevol excusa, és declarar-se derrotat abans d’hora, anihilat, sense fe, amb l’ànima caiguda, dispersada en complaences mesquines.

Per al cristià, el combat espiritual davant Déu i tots els germans en la fe, és una necessitat, una conseqüència de la seva condició. Per això, si hi ha algú que no lluita, fa traïció a Jesucrist i a tot el seu cos místic, que és l’Església.

El cristià davant la Història humana

Ésser cristià no és cap títol de mera satisfacció personal: té un nom ―substància― de missió. Ja abans recordàvem que el Senyor invita tots els cristians a ésser sal i llum del món; tot fent-se ressò d’aquest mandat, i amb textos presos de l’Antic Testament, Sant Pere escriu unes paraules que els marquen molt clarament la comesa: Vosaltres sou un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable.¹⁴

Ésser cristià no és res d’accidental, és una divina realitat que s’insereix en les entranyes de la nostra vida, tot donant-nos una visió límpida i una voluntat decidida per a actuar com Déu ho vol. Així un hom aprèn que el pelegrinatge del cristià en el món s’ha de convertir en un servei continu prestat de maneres molt diverses, segons les circumstàncies personals, però sempre per amor a Déu i al proïsme. Ésser cristià és actuar sense pensar en les petites metes del prestigi o de l’ambició, ni en finalitats que puguin semblar més nobles, com ara la filantropia o la compassió davant les desgràcies alienes: és discórrer vers el terme últim i radical de l’amor que Jesucrist ha manifestat en morir per nosaltres.

A vegades es donen algunes actituds que són producte de no saber penetrar en aquest misteri de Jesús. Per exemple la mentalitat d’aquells que veuen el cristianisme com un conjunt de pràctiques o d’actes de pietat, sense percebre’n la relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d’atendre les necessitats dels altres i d’esforçar-se a posar remei a les injustícies.

Jo diria que qui té aquesta mentalitat no ha entès encara què significa que el Fill de Déu s’hagi encarnat, que hagi pres cos, ànima i veu d’home, que hagi participat en el nostre destí fins a experimentar l’esquinçament suprem de la mort. Tal vegada, sense voler-ho, hi ha algú que considera Crist com un estrany en l’ambient dels homes.

D’altres ―en canvi― tendeixen a afigurar-se que per a poder ésser humans, cal posar en sordina alguns aspectes centrals del dogma cristià, i actuen com si la vida d’oració, el tracte continu amb Déu, constituissin una fugida davant les pròpies responsabilitats i un abandó del món. Obliden que justament Jesús ens ha fet conèixer fins a quin punt cal dur l’amor i el servei. Només si miren d’entendre el secret de l’amor de Déu, d’aquest amor que arriba fins a la mort, serem capaços de donar-nos totalment als altres, sense deixar-nos vèncer per la dificultat o per la indiferència.

Instaurare omnia in Christo, dóna com a lema Sant Pau als cristians d’Efes,¹¹ informar tot el món amb l’esperit de Jesús, col·locar Crist a l’entranya de totes les coses. Si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,¹² quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi. Crist, amb la seva Encarnació, amb la seva vida de treball a Natzaret, amb la seva predicació i miracles per les terres de Judea i de Galilea, amb la seva mort a la Creu, amb la seva Resurrecció, és el centre de la creació. Primogènit i Senyor de tota criatura.

La nostra missió de cristians és proclamar aquesta Reialesa de Crist, anunciar-la amb la nostra paraula i amb les nostres obres. El Senyor vol que el seus siguin a totes les cruïlles de la terra. Alguns els crida al desert, a desentendre’s dels avatars de la societat dels homes, per fer que aquests mateixos homes recordin als altres, amb llur testimoni, que Déu existeix. A d’altres, els encomana el ministeri sacerdotal. A la gran majoria, els vol enmig del món, en les ocupacions terrenals. Aquests cristians, per tant, han de dur Crist a tots els àmbits on es desenvolupen les tasques humanes: a la fàbrica, al laboratori, al treball de la terra, al taller de l’artesà, als carrers de les grans ciutats i a les senderes de muntanya.

M’agrada de recordar, a propòsit d’això, l’escena de la conversació de Crist amb els deixebles d’Emmaús. Jesús camina al costat dels dos homes que gairebé han perdut tota esperança, talment que comença a semblar-los que la vida no té sentit. Ell comprèn el seu dolor, penetra en el seu cor, els comunica quelcom de la vida que hi ha en Ell.

Quan, en arribar al poblet, Jesús fa el gest de passar de llarg, els dos deixebles l’aturen, i gairebé el forcen a romandre amb ells. El reconeixen després quan parteix el pa: el Senyor, exclamen, ha estat amb nosaltres. Llavors es van dir l’un a l’altre: ¿No és veritat que sentíem el cor abrandar-se’ns quan ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?¹³ Cada cristià ha de fer Crist present entre els homes; ha d’obrar de tal manera que els qui el tractin percebin el bonus odor Christi,¹⁴ la bona olor de Crist; ha d’actuar de manera que a través de les accions del deixeble hom pugui descobrir el rostre del Mestre.

El cristià se sap empeltat en Crist pel Baptisme; habilitat a lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a obrar en el món per la participació en la funció reial, profètica i sacerdotal de Crist; fet una sola cosa en Crist per l’Eucaristia, sagrament de la unitat i de l’amor. Per això, com Crist, ha de viure de cara als altres homes, mirant amb amor tots i cadascun dels qui el volten, i la humanitat entera.

La fe ens mena a reconèixer Crist com a Déu, a veure’l com el nostre Salvador, a identificar-nos-hi, obrant com Ell va obrar. El Ressuscitat, després de treure l’apòstol Tomàs dels seus dubtes, tot mostrant-li les seves ferides, exclama: sortosos els qui creuen, sense haver vist.¹⁵Aquí ―comenta Sant Gregori el Gran― es parla de nosaltres d’una manera particular, perquè nosaltres posseïm espiritualment Aquell que corporalment no hem vist. Es parla de nosaltres, però a condició que les nostres accions siguin conformes a la nostra fe. No creu veritablement sinó aquell qui, en la seva manera d’obrar, posa en pràctica allò que creu. Per això, pensant en aquells que de la fe no en posseeixen més que paraules, diu Sant Pau: professen conèixer Déu, però el neguen amb les obres.¹⁶

No és possible separar en Crist el seu ésser de Déu Home i la seva funció de Redemptor. El Verb es féu carn i vingué a la terra ut omnes homines salvi fiant,¹⁷ per salvar tots els homes. Amb les nostres misèries i limitacions personals, som uns altres Crists, el mateix Crist, cridats també a servir tots els homes.

Cal que ressoni una vegada i una altra aquell manament que sempre serà nou enllà dels segles. Estimats ―escriu Sant Joan―, no us escric un manament nou, sinó un manament antic, que vosaltres heu rebut des del començament. Aquest manament antic és la paraula divina que heu sentit. D’altra banda, us escric un manament nou, que és veritable en ell mateix i en vosaltres: ja que les tenebres s’han esvaït i la veritable llum ja resplendeix. El qui diu que està en la llum, i odia el seu germà, encara està en les tenebres. El qui estima el seu germà resta en la llum, i en ell no hi ha escàndol.¹⁸

Nostre Senyor ha vingut a portar la pau, la bona nova, la vida, a tots els homes. No solament als rics, ni solament als pobres. No solament als savis, ni solament als ingenus. A tothom. Als germans, que germans som, ja que som fills d’un mateix Pare Déu. No hi ha, doncs, més que una raça: la raça dels fills de Déu. No hi ha més que un color: el color dels fills de Déu. I no hi ha més que una llengua: la que parla al cor i al cap, sense remor de paraules, però fent-nos conèixer Déu i fent que ens estimem els uns als altres.

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.