Llistat de punts

Ens ha arribat un dia de salvació, un dia d'eternitat. S'escolten una vegada més aquells xiulets del Pastor Diví, aquelles paraules afectuoses, vocavi te nomine tuo —t'he cridat pel teu nom.

Ell ens invita pel nom, com la nostra mare. Encara més: per l'apel·latiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l'ànima, ens crida, i hem de contestar: ecce ego, quia vocasti me —aquí em tens, perquè m'has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l'aigua per damunt els còdols, sense deixar rastre.

Pensa en allò que diu l'Esperit Sant, i emplena't d'admiració i d'agraïment: elegit nos ante mundi constitutionem —ens ha elegit, abans de crear el món, ut essemus sancti in conspectu eius! —perquè siguem sants en la seva presència.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant equival a ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui s'assembla més a Crist, és més cristià, més de Crist, més sant.

—I, quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, aquells que van veure Jesús, o el van entreveure, a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.

No sé què et passa a tu…, però jo sento la necessitat de confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: ego vocavi te nomine tuo, meus es tu! Jo t'he cridat, t'he dut a la meva Església, ets meu!: que a mi Déu em digui que sóc seu! És com per tornar-se boig d'Amor.

Recordeu a tothom —i especialment a tants pares i a tantes mares de família que es diuen cristians— que la «vocació», la crida de Déu, és una gràcia del Senyor, una elecció feta per la bondat divina, un motiu d'orgull sant, un servir tothom de gust per amor de Jesucrist.

Fes-me ressò: per als pares, no és un sacrifici que Déu els demani els fills; ni per a aquells que el Senyor crida, no és un sacrifici seguir-lo.

Al contrari, és un honor immens, un orgull grandiós i sant, una mostra de predilecció, una estimació particularíssima, que Déu ha manifestat en un moment concret, però que des de tota l'eternitat era a la seva ment.

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d'arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d'un tercer pis…, un dia, en la seva vida, tingué arrencada per arribar fins al teulat de certa casa modesta, que no era pas un gratacel…

Però heus aquí que una àguila arrabassa el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre les seves garres poderoses, l’ocellet puja, puja molt enlaire, per damunt de les muntanyes de la terra i dels pics de neu, per damunt dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de front el sol… I llavors l'àguila, deixant anar l'ocellet, li diu: apa, vola!…

—Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre il·luminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l'Eucaristia!, ¡que el meu vol no s'interrompi fins que no trobi el repòs del teu Cor!

Rumia-ho, perquè és així: ¡que n’és de bo el Senyor, que m’ha buscat, que m’ha fet conèixer aquest camí sant per a ser eficaç, per a estimar totes les criatures i donar-los la pau i l'alegria!

—Aquest pensament ha de concretar-se després en propòsits.

Saps que no et mancarà la gràcia de Déu, perquè t’ha escollit des de l’eternitat. I, si t’ha tractat així, et concedirà tots els auxilis, perquè li siguis fidel, com a fill seu.

—Camina, doncs, amb seguretat i amb correspondència actual.

Amb el front tocant a terra i posat en la presència de Déu, considera (perquè és així) que ets una cosa més bruta i menyspreable que la brossa recollida per l'escombra.

—I, malgrat tot, el Senyor t'ha elegit.

Jo tampoc no pensava que Déu m’agafaria de la manera que ho va fer. Però el Senyor —deixa'm que t'ho repeteixi— no ens demana permís per a «complicar-nos la vida». S'hi fica i… llestos!

Agraïm força i ben sovint aquesta crida meravellosa que hem rebut de Déu: que sigui una gratitud real i profunda, estretament unida a la humilitat.