Llistat de punts

Fills de Déu. —Portadors de l'única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l'únic fulgor, en el qual mai no s'hi podran donar obscuritats, penombres ni ombres.

—El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum il·lumini… De nosaltres depèn que molts no restin en tenebres, sinó que caminin per senderes que menen fins a la vida eterna.

—Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d'aquesta consideració consoladora. —Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m'estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—L'Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia al llarg de tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu…, i Déu és teu.

Pare meu —tracta'l així, amb confiança!—, que estàs en el Cel, mira'm amb Amor compassiu, i fes que et correspongui.

—Vull que fonguis i encenguis el meu cor de bronze, que cremis i purifiquis la meva carn immortificada, que omplis el meu enteniment de llums sobrenaturals, que facis que la meva llengua sigui anunciadora de l'Amor i de la Glòria de Crist.

Crist, que pujà a la Creu amb els braços ben estesos, amb gest de Sacerdot Etern, vol comptar amb nosaltres —que no som res!—, per portar a «tots» els homes els fruits de la seva Redempció.

Ens hi trobem bé, Senyor, dins la teva mà ferida. Estreny-nos ben fort!, masega'ns!, fes que perdem tota la misèria terrenal!, que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, llança'ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

No tinguis por, ni t'espantis, ni t'estranyis, ni et deixis endur per una falsa prudència.

La crida a fer la Voluntat de Déu —la vocació també— ve de sobte, com la dels Apòstols: trobar Crist i seguir la seva crida…

—Ningú no dubtà: conèixer Crist i seguir-lo va ser tot una mateixa cosa.

Ens ha arribat un dia de salvació, un dia d'eternitat. S'escolten una vegada més aquells xiulets del Pastor Diví, aquelles paraules afectuoses, vocavi te nomine tuo —t'he cridat pel teu nom.

Ell ens invita pel nom, com la nostra mare. Encara més: per l'apel·latiu afectuós, familiar. —Allà dins, en la intimitat de l'ànima, ens crida, i hem de contestar: ecce ego, quia vocasti me —aquí em tens, perquè m'has cridat, decidit aquest cop a fer que el temps no passi com l'aigua per damunt els còdols, sense deixar rastre.

Viu al costat de Crist!: has de ser, a l'Evangeli, un personatge més, que conviu amb Pere, amb Joan, amb Andreu…, perquè Crist també viu ara: Iesus Christus, heri et hodie, ipse et in saecula! —Jesucrist viu!, tant avui com ahir: és el mateix, pels segles dels segles.

Senyor, que els teus fills siguin com una brasa ben encesa, sense flamarades que es vegin des de lluny. Una brasa encesa que posi en cada cor que tractin, el primer punt d'ignició.

—Tu faràs que aquesta guspira esdevingui un incendi: els teus Àngels —ho sé, ho he vist— hi entenen molt en aquesta feina de bufar damunt el caliu dels cors…, i un cor sense cendres no pot deixar de ser teu.

Pensa en allò que diu l'Esperit Sant, i emplena't d'admiració i d'agraïment: elegit nos ante mundi constitutionem —ens ha elegit, abans de crear el món, ut essemus sancti in conspectu eius! —perquè siguem sants en la seva presència.

—Ser sant no és fàcil, però tampoc no és difícil. Ser sant equival a ser bon cristià: assemblar-se a Crist. —Qui s'assembla més a Crist, és més cristià, més de Crist, més sant.

—I, quins mitjans tenim? —Els mateixos que els primers fidels, aquells que van veure Jesús, o el van entreveure, a través dels relats dels Apòstols o dels Evangelistes.

Quin deute que tens amb el teu Pare-Déu! —T'ha donat l'ésser, la intel·ligència, la voluntat…; t'ha donat la gràcia: l'Esperit Sant; Jesús, a l'Hòstia; la filiació divina; la Verge Santíssima, Mare de Déu i Mare nostra; t'ha donat la possibilitat de participar a la Santa Missa i et concedeix el perdó dels teus pecats, el seu perdó, tantes vegades!; t'ha atorgat dons incomptables, alguns d'extraordinaris…

—Digues, fill: com has correspost?, com correspons?

No sé què et passa a tu…, però jo sento la necessitat de confiar-te la meva emoció interior, després de llegir les paraules del profeta Isaïes: ego vocavi te nomine tuo, meus es tu! Jo t'he cridat, t'he dut a la meva Església, ets meu!: que a mi Déu em digui que sóc seu! És com per tornar-se boig d'Amor.

¡Oh Jesús…, enforteix les nostres ànimes, aplana el camí i sobretot, embriaga'ns d'Amor!: fes-nos així fogueres vives, que encenguin la terra amb el foc diví que Tu vas portar.

Atansar-se una mica més a Déu vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar atentament les seves inspiracions —els desigs sants que fa brollar en les nostres ànimes—, i a posar-los en pràctica.

De què t'envaneixes? —Tot l'impuls que et mou és d'Ell. Obra en conseqüència.

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació que hem de sentir per una sola ànima, davant aquesta realitat: que Déu l'estima com a cosa seva!

Aspiració: ¡tant de bo que vulguem usar els dies que el Senyor ens dóna, només per complaure'l!

Desitjo que el teu comportament sigui com el de Pere i el de Joan: que duguis a la teva oració, per parlar-ne amb Jesús, les necessitats dels teus amics, dels teus col·legues…, i que després, amb el teu exemple, puguis dir-los: respice in nos! —mireu-me!

Quan s'estima molt una persona, es vol saber tot d'ella.

—Medita-ho: tu, tens fam de conèixer Crist? Perquè… és amb aquesta mesura que l'estimes.

Menteixen —o s'equivoquen— els qui afirmen que els sacerdots estem sols: estem més acompanyats que ningú, perquè comptem amb la contínua companyia del Senyor, a qui hem de tractar sense interrupció.

—¡Som uns enamorats de l'Amor, del Faedor de l'Amor!

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d'arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d'un tercer pis…, un dia, en la seva vida, tingué arrencada per arribar fins al teulat de certa casa modesta, que no era pas un gratacel…

Però heus aquí que una àguila arrabassa el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre les seves garres poderoses, l’ocellet puja, puja molt enlaire, per damunt de les muntanyes de la terra i dels pics de neu, per damunt dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de front el sol… I llavors l'àguila, deixant anar l'ocellet, li diu: apa, vola!…

—Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre il·luminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l'Eucaristia!, ¡que el meu vol no s'interrompi fins que no trobi el repòs del teu Cor!

Aquell amic nostre concloïa així la seva oració: «estimo la Voluntat del meu Déu: per això, en un complet abandonament, que Ell em porti com i per on vulgui».

Demana al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, i a la teva Mare, que et facin conèixer-te i plorar per aquest munt de coses brutes que han passat per tu, deixant —ai!— tant de pòsit… —I alhora, sense voler apartar-te d'aquesta consideració, digues-li: dóna'm, Jesús, un Amor com a foguera de purificació, on la meva pobra carn, el meu pobre cor, la meva pobra ànima, el meu pobre cos es consumeixin, netejant-se de totes les misèries terrenals… I, ja buit del tot el meu jo, omple'l de Tu: que no m'aferri a res d'ací baix; que em sostingui sempre l'Amor.

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l'ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: et in tribulatione mea dilatasti me…, et calix tuus inebrians, quam praeclarus est! —he gaudit en la tribulació…, que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!