Llistat de punts

N'hi ha que erren per feblesa —per la fragilitat del fang amb què estem fets—, però es mantenen íntegres en la doctrina.

Són els mateixos que, amb la gràcia de Déu, demostren la valentia i la humilitat heroiques de confessar el seu error, i de defensar —aferrissadament— la veritat.

Una altra vegada amb les teves antigues bogeries!… I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et manca humilitat. Sembla que t'entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues afeccionat a la pobra felicitat de les garrofes. Superbament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t'humilies, t'espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.

«Pare, tal com em va aconsellar, me'n ric, de les meves misèries —sense oblidar que no hi haig de transigir—, i així em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l'efecte que perdo el camí».

En alguns moments t'amoïna un principi de desànim, que mata tota la teva il·lusió, i que tot just aconsegueixes vèncer a força d'actes d'esperança. —No hi fa res: és l'hora bona per demanar més gràcia a Déu, i endavant! Renova l'alegria de lluitar, encara que perdis una escaramussa.

Han vingut nuvolots de manca de ganes, de pèrdua d'il·lusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat.

I, com a colofó, t'han assetjat decaïments, que neixen d'una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant…, i encara ets tan enrera, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el gaudium cum pace —la pau i l'alegria veritables—, hem d'afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d'optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.

Com que necessàriament, tard o d'hora, has de topar amb l'evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t'insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s'ha oblidat de tu, que la teva crida a l'apostolat és vana, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d'apòstol…

—Res d'això no és veritat!

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert en tu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell… I tens el núvol de la incertitud en el cor. A més, la temptació apareix quan menys ho vols o menys l'esperes, quan, per fatiga, la teva voluntat afluixa.

Ja no saps si t'humilia, per més que et dol de veure't així… Però que et dolgui per Ell, per Amor d'Ell; aquesta contrició d'amor t'ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te'ls descobreixen, no tenen fonament…

—Demana la veritable humilitat.

Com més amunt s'alça l'estàtua, més dur i perillós és després el cop quan cau.

«No he deixat de ser una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas acostumant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una alegria creixent.

Només els necis són caparruts: els molt necis, molt caparruts.

No m'oblidis que, en els assumptes humans, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des de diferent punt de vista, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn.

—Només en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de la nostra Mare l'Església.

¿Creus que els altres no han tingut mai vint anys? ¿Creus que no han estat mai copats per la família, com a menors d'edat? ¿Creus que s'han estalviat els problemes —mínims o no tan mínims— amb què ensopegues?… No. Ells han passat per les mateixes circumstàncies que tu travesses ara, i s'han fet madurs —amb l'ajuda de la gràcia—, trepitjant el seu jo amb perseverància generosa, cedint en el que es podia cedir, i mantenint-se lleials, sense arrogància i sense ferir —amb serena humilitat—, quan no es podia.

Ideològicament ets molt catòlic. L'ambient de la Residència t'agrada… ¡Llàstima que la Missa no sigui a les dotze, i les classes a la tarda, per tal d'estudiar després de sopar, assaborint una o dues copes de conyac! —Aquest «catolicisme» teu no respon a la veritat, es queda en simple aburgesament.

—¿No comprens que no es pot pensar així als teus anys? Surt de la teva poltroneria, de la teva egolatria…, i acomoda't a les necessitats dels altres, a la realitat que t'envolta, i viuràs seriosament el catolicisme.

«Aquest sant —deia aquell, que havia regalat la imatge posada al culte—… em deu tot el que és».

No pensis en una caricatura: també tu et penses —almenys això sembla pel teu comportament— que compleixes amb Déu, pel fet de portar medalles, o per unes pràctiques de pietat, més o menys rutinàries.

Que vegin les meves obres bones!… —Però, ¿no t'adones que sembla que les duguis en un cistell de requincalla, perquè contemplin les teves qualitats?

A més, no oblidis la segona part del manament de Jesús: «i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

«A mi mateix, amb l'admiració que em dec». —Ho va escriure a la primera pagina d'un llibre. I això mateix ho podrien estampar molts altres pobrissons, a l'últim full de la seva vida. Quina pena, si tu i jo vivim o acabem així! —Cal que fem un examen seriós.

No facis mai un posat de suficiència davant les coses de l'Església, ni davant els homes, els teus germans… Però, en canvi, aquesta actitud pot ser necessària en l'actuació social, quan es tracta de defensar els interessos de Déu i de les ànimes, perquè ja no és qüestió de suficiència, sinó de fe i fortalesa, que viurem amb serena i humil seguretat.

Procura que la teva bona intenció vagi sempre acompanyada de la humilitat. Perquè, tot sovint, a les bones intencions s'hi uneixen la duresa en el judici, una quasi incapacitat per a cedir, i un cert orgull personal, nacional o de grup.

No et descoratgis davant els teus errors: reacciona.

—L'esterilitat no és tant conseqüència de les faltes —sobretot, si hom se'n penedeix—, com de la supèrbia.

Si has caigut, aixeca't amb més esperança… Només l'amor propi no entén que l'error, quan es rectifica, ajuda a conèixer-se i a humiliar-se.

«No servim per a res». —Afirmació pessimista i falsa. —Si es vol, amb la gràcia de Déu —requisit previ i fonamental—, es pot arribar a servir, com a bon instrument, en moltes empreses.

Em va fer pensar la frase dura, però certa, d'aquell baró de Déu, en contemplar l'altivesa d'aquella criatura: «es vesteix amb la mateixa pell del diable, la supèrbia».

I va venir a la meva ànima, per contrast, el desig sincer de revestir-me amb la virtut que predicà Jesucrist, quia mitis sum et humilis corde —sóc benigne i humil de cor—; i que ha atret la mirada de la Trinitat Beatíssima damunt la seva Mare i Mare nostra: la humilitat, el fet de saber-nos i sentir-nos no res.

El Senyor va convertir Pere —que l'havia negat tres vegades— sense adreçar-li tan sols ni un retret: amb una mirada d'Amor. —Amb aquells mateixos ulls ens mira Jesús, després de les nostres caigudes. Tant de bo puguem dir-li, com Pere: «Senyor, Tu ho saps tot; Tu saps que t'estimo», i canviem de vida.