Llistat de punts

Són tantes les escenes en què Jesucrist parla amb el Pare, que resulta impossible d’aturar-nos en totes. Penso, tanmateix, que no podem deixar de considerar les hores, tan intenses, que precedeixen la seva Passió i Mort, quan es prepara per consumar el Sacrifici que ens retornarà a l’Amor diví. En la intimitat del Cenacle, el seu Cor es desborda: s’adreça suplicant al Pare, anuncia la vinguda de l’Esperit Sant, anima els seus a un continuat fervor de caritat i de fe.

Aquest recolliment encès del Redemptor continua a Getsemaní, en percebre que la Passió ja és imminent, amb les humiliacions i els dolors que s’acosten, aquella Creu dura, on són penjats els malfactors, que Ell ha desitjat ardentment. Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze (Lc XXII, 42). I de seguida: però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra (Lc XXII, 42). Més endavant, clavat a la fusta, tot sol, amb els braços estesos amb un gest de sacerdot etern, manté el mateix diàleg amb el Pare: en les vostres mans encomano el meu esperit (Lc XXIII, 46).

Venceu, si de cas us n’adoneu, la ganduleria, el fals criteri que l’oració pot esperar. No deixem mai per a demà aquesta font de gràcies. Ara és el temps oportú. Déu, que és un espectador amorós del nostre dia sencer, presideix la nostra íntima pregària: i tant tu com jo —ho torno a assegurar— hem de confiar-nos a Ell tal com un home es confia a un germà, a un amic, a un pare. Li dius —jo li dic— que Ell és tota la Grandesa, tota la Bondat, tota la Misericòrdia. I afegeix: per això em vull enamorar de Vós, malgrat la tosquedat de les meves maneres, d’aquestes pobres mans meves, atrotinades i maltractades per la pols dels caminots d’aquesta terra.

Així, gairebé sense assabentar-nos-en, avançarem amb petjades divines, fermes i vigoroses, en les quals se saboreja l’íntim convenciment que a la vora del Senyor, també són gustosos el dolor, l’abnegació, els sofriments. Quina fortalesa, per a un fill de Déu, saber-se tan a prop del Pare! Per això, passi el que passi, em sento ferm, segur amb Vós, Senyor i Pare meu, que sou la roca i la fortalesa (Cfr. 2 Reg XXII, 2).

La vocació cristiana, aquesta crida personal del Senyor, ens mena a identificar-nos amb Ell. Cal no oblidar, però, que Ell ha vingut a la terra per redimir tot el món, perquè vol que tots els homes se salvin (1 Tim II, 4). No hi ha ànima que no interessi Crist. Cadascuna li ha costat el preu de la seva Sang (Cfr. 1 Pet I, 18-19).

En considerar aquestes veritats, em torna a la ment aquella conversa entre els Apòstols i el Mestre, moments abans del miracle de la multiplicació dels pans. Una gran multitud havia acompanyat Jesús. Nostre Senyor alça els ulls i demana a Felip: on comprarem pa, perquè puguin menjar tots? (Ioh VI, 5). Felip contesta, després d’un càlcul ràpid: dos-cents denaris de pa no basten perquè cadascun en prengui tan sols un mos (Ioh VI, 7). No tenen tants diners: han d’anar a parar a una solució casolana. Un altre deixeble, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: aquí hi ha un minyó que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent? (Ioh VI, 8-9).

Parlar amb Déu

M’invocareu i us escoltaré (Ier XXIX, 12). I l’invoquem tot conversant-hi, tot adreçant-nos-hi. Per això, hem de posar en pràctica l’exhortació de l’Apòstol: sine intermissione orate (1 Thes V, 17); reseu sempre, passi el que passi. No solament de cor, sinó amb tot el cor (St. Ambròs, Expositio in Psalmum CXVIII, XIX, 12 [PL 15, 1471]).

Us pensareu que la vida no és sempre suportable, que no hi falten contratemps i treballs i tristors. Jo us respondré, també amb sant Pau, que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni present, ni futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà mai separar-nos de l’amor de Déu, que és en el Crist Jesús, Senyor Nostre (Rom VIII, 38-39). Res no ens pot allunyar de la caritat de Déu, de l’Amor, de la relació constant amb el nostre Pare.

El fet de recomanar aquesta unió contínua amb Déu, ¿no és presentar un ideal, tan sublim, que es revela inassequible a la major part dels cristians? Veritablement, és alta la meta, però no és inaccessible. El viarany, que mena a la santedat, és un viarany d’oració; i l’oració ha de calar en l’ànima de mica en mica, com la petita llavor que es convertirà més endavant en un arbre frondós.

Comencem amb oracions vocals, que molts hem repetit de menuts: són frases ardents i senzilles, adreçades a Déu i a la seva Mare, que és Mare nostra. Encara avui, al matí i a la tarda, no un dia, sinó habitualment, renovo aquell oferiment que em van ensenyar els pares: oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo per fill vostre. l en honra i glòria de la vostra puresa, us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans… ¿No és això, en certa manera, un principi de contemplació, demostració evident d’un abandó confiat? Què es diuen els que s’estimen, quan es troben? Com es comporten? Sacrifiquen tot el que són i tot el que posseeixen per la persona que estimen.

Primer una jaculatòria, i després una altra, i una altra… fins que aquest fervor sembla insuficient, perquè les paraules resulten pobres…: i es fa pas a la intimitat divina, en un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se. Aleshores vivim talment com captius, com presoners. Mentre duem a terme amb la major perfecció possible, dins de les nostres equivocacions i limitacions, les tasques pròpies de la nostra condició i del nostre ofici, l’ànima té ànsia d’escapar-se. Se’n va cap a Déu, com el ferro atret per la força de l’imant. Es comença a estimar Jesús, d’una forma més eficaç, amb un dolç sobresalt.

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.

S’acaba el trajecte en trobar el poblat, i a aquells dos que —sense adonar-se’n— han estat ferits al fons del cor tocats per la paraula i l’amor del Déu fet Home, els dol que se’n vagi. perquè Jesús els saluda amb gest de fer veure que anava més enllà (Lc XXIV, 28). Mai no s’imposa, aquest Senyor Nostre. Vol que el cridem lliurement, així que hem entrevist la puresa de l’Amor, que ens ha ficat en l’ànima. Hem de deturar-lo per força i pregar-li: quedeu-vos amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar (Lc XXXIV, 29), ja es va fent de nit.

Som així: sempre poc agosarats, tal vegada per insinceritat, o tal vegada per pudor. En el fons, pensem: quedeu-vos amb nosaltres, ja que les tenebres ens envolten l’ànima, i solament Vós sou llum, solament Vós podeu calmar aquesta ànsia que ens consumeix. Perquè d’entre les coses belles, honestes, no ignorem quina és la primera: posseir sempre Déu (St. Gregori de Nazianze, Epistolae, CCXII [PG 37, 349]).

I Jesús es queda. Els ulls se’ns obren com els de Cleofàs i el seu company, quan Crist parteix el pa; i encara que Ell torni a desaparèixer de la nostra vista, també serem capaços de reprendre la marxa —es va fent fosc—, per parlar d’Ell als altres, perquè tanta alegria no cap en un sol pit.

Camí d’Emmaús. El Nostre Déu ha omplert de dolçor aquest nom. I Emmaús és el món sencer, perquè el Senyor ha obert els camins divins de la terra.